Escriu Louis Charpentier amb tota la raó de l’univers que “La por no té escrúpols. I la cabrona és immortal”. Molts artistes expressen la por, la pròpia i l’aliena, les basardes imposades tant per un poder merdós, hipòcrita i d’una malignitat esfereïdora, com per una educació heretada amb dues feres incorporades ―la por i la creu―, que se sintetitzen en una: la culpa. La por és un tema apel·lant i, en conseqüència, significatiu i universal. El darrer disc de Leiva es titula Monstruos, i el missatge és translúcid: “Mira que el temps no para i que els monstres només són dins del teu cap”. Els monstres sota el llit també són el tema de Jo mataré monstres per tu, un llibre escrit per Santi Balmes i il·lustrat per Lyona. Tots dos projectes estan d’acord en un aspecte: la por assetja, sobretot, a l’hora d’anar a dormir, quan la calma sembla haver anat de vacances a l’altra punta de món. Albert Pla acaba de publicar Miedo, un àlbum que dona la mà al projecte teatral del mateix títol, on el cantautor de Sabadell defineix la por com una maleïda ombra que ens acompanya. Pla no anomena les pors, sinó que hi balla, com si en fos amo i esclau al mateix temps. La por d’aquest disc de Pla és un estat mental sinistre. Ana Blandiana, al llibre La por de la literatura, publicat l’any passat a AdiA Edicions, suggereix que el sentit de la poesia és restablir el silenci en un món en què s’escriu i es parla massa. La por, el silenci i la fressa, els tres vèrtexs d’aquell gran triangle sempitern.

La por, el silenci i la fressa, els tres vèrtexs d’aquell gran triangle sempitern

La por sembla brollar de la condició més humana: la fragilitat. No som d’una sola peça, afortunadament. I ens desmuntem. El sentiment de la por és un signe visible de la inquietud. La por significa desordre, desconeixement, l’altra cara de la bellesa, l’horror. La feredat ve de dins. Ens espanta més la malaltia, el fet de no arribar a final de mes, la recuperació complicada d’un membre de la nostra tribu, la vellesa o la solitud que no pas un escarabat que ataca els humans. Stephen King va detectar el canvi i va eliminar vampirs, bruixes, homes llop i dimonis per penetrar la psicologia humana d’uns personatges amb terrors tangibles. A La fam invisible, flamant antinovel·la de Balmes, hi ha la por d’escoltar durant massa temps l’esgarip de les insaciables apetènciesde la culpabilitat, la basarda a que qualsevol mà capriciosa t’atrapi i et capgiri per canviar completament la tevatrajectòria vital, la por de ser injust i el temor als canvis. Ens farceixen de paüra com un gall dindi el Dia d’Acció de Gràcies. El 19 de novembre arriba a les llibreries un best-seller, Por. Trump a la Casa Blanca, escrit per Bob Woodward: “El poder real és la por”. L’amenaça constant. El cervell trastornat del desequilibri. 

La por significa desordre, desconeixement, l’altra cara de la bellesa, l’horror

També els artistes de la pintura filtren dimonis en una reinterpretació dels escenaris més foscos que neguitegen les ments dels mortals. Quadres com El fantasma de la puça, de William Blake, una mena de colós meitat humà, meitat bèstia, amb una puça entre els peus. I una estrella que ha perdut la lluentor del blau original. Els humans, deia Blake, són confinats a la mida i la forma dels insectes, perquè estan tan assedegats de sang que si tinguessin la mida d’un cavall en beurien tanta que despoblarien tot el país”. O el canibalisme dels déus imposats, en el cas de Saturn devorant el seu fill, obra de Rubens. O El gos semienfonsat, pintat per Goya, esgarrifança pura. O l’Estudi de dos caps tallats, de Géricault, ensangonats sobre llençols blancs, que serven, encara, el gest desnonat.

Vivim sota el comandament maligne del cangueli i la puta postveritat. I l’ai al cor no marxa mai. Vivim en alerta. El que podien ser perills imaginaris o irracionals ara són reals, feixistes, omnipresents. S’han instal·lat per quedar-se i tant li fot si vas armat com amb el lliri a la mà. Hi ha qui té por de dir el que pensa, per si la (in)justícia l’engarjola; qui té por de ser ell mateix, per si no agrada als jutges sense toga; qui se li glaça la sang quan pensa que el poden deixar per un altre, qui s’esparvera perquè sap que la por és la mare de la crueltat. No tinguis por, que jo tremolo. 

Vivim sota el comandament maligne del cangueli i la puta postveritat

Anna Carreras
EL MUR DE L'ADDICCIÓ Jugar amb la llengua Anna Carreras
Anna Carreras
EL MUR DE L'ADDICCIÓ Entre un millennial i tu Anna Carreras