Sóc megafan dels efectes mirall i dels miratges que susciten. Aquesta setmana senyorejava a les xarxes socials un dels flamants emmirallaments de l’any: si posem un espill davant del nombre 2019 ens trobem amb el nom “eros”. Quan el psicòleg Bronfenbrenner va inventar el concepte, ja va deixar clar que tot efecte mirall era un fenomen perceptiu intergrupal. Tots hem vist això tan bonic de capgirar l’any i obtenir el déu grec de l’amor: Fins i tot els orbs de VOX poden arribar a capir la imatge. Això no significa que aquest 2019 serà l’any de l’amor, el desig, el sexe i la luxúria que la penya està guillada i navegarà sempre pels mateixos camps del trauma que ha conreat fins ara, ni que la humanitat entendrà d’una punyetera vegada que all you need is love, perquè, fet i fotut, la mediocritat actual aposta més pel all you need is matxacar l’altre. Cal tenir en compte, d’altra banda, que una llegenda afirma que Eros és fill de Gea i de Caos. Repeteixo: de Caos. I un altre mite diu que neix de Porus (el Recurs) i de Penia (la Pobresa) i que, en conseqüència, es caracteritza per ser una força inquieta i insatisfeta. Repeteixo: insatisfeta.

El mite d’Eros i Psique, immortalitzada per Apuleu a Les metamorfosis ens recorda que no hi ha bellesa sense amor en la mirada de qui contempla. A través d’ella modelem el que som i condicionem el món que passegem. La dimensió poètica del relat manifesta que Eros és el déu que amalgama la vida, uneix les criatures i forja els vincles que ens permeten relacionar-nos amb els altres, però també amb la “psique” que posseeix tot allò que té alguna entitat: una habitació, un paisatge, un carrer, un planeta... El bo d’Eros pot ser que t’agreugi amb la flama de l’amor però també hi ha la possibilitat que et fereixi amb les seves sagetes. Un malparit amfibi sense escrúpols, perquè ens entenguem, que a sobre dona nom a un dels cantants més infames d’aquesta era: Eros Ramazzotti, aquell home que encara no s’ha mocat des dels tres anys, aquell paio a mig camí entre el somnífer i la vomitada. “Si bastasen un par de canciones”, diu el sòmines. En faríem prou i massa!

Desitjar el Desig d’un altre és desitjar que el valor que soc sigui el valor desitjat per l’altre

La comunicació eròtica de l’antiguitat era tot menys plàcida, era un malestar que despertava com un enemic, era quelcom que et transformava en monstre. Avui, que no toquem ni a quarts ni a hores, la comunicació eròtica ni transforma ni aliena, cadascú roman igual a si mateix i simplement busca en l’altre la pròpia confirmació. Eros és ara l’excés de positivitat, l’amor domesticat per convertir-lo en una fórmula més de consum, un producte sense risc ni agosarament, sense excés ni bogeria. Una puta merda, en definitiva. Fem-ho fàcil: l’ésser humà es reconeix en arriscar la seva vida per satisfer el seu Desig, és a dir, el Desig que es dirigeix sobre un altre Desig. Però desitjar un Desig és sobreposar-se a un mateix, al valor desitjat en aquest Desig. Perquè sense aquesta substitució es desitjaria el valor, l’objecte desitjat i no el Desig mateix. Desitjar el Desig d’un altre és desitjar que el valor que soc sigui el valor desitjat per l’altre.

Anna Carreras
EL MUR DE L'ADDICCIÓ A pèl Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció L’endemà de totes les fosques Anna Carreras
Anna Carreras
EL MUR DE L'ADDICCIÓ El cor indisciplinat de David Copperfield Anna Carreras