No us fotré la tabarra amb allò de la solitud en temps d’hiperconnexió, la nul·la perpendicularitat de les relacions humanes actuals, la neurosi que traginem de manera col·lectiva d’idèntica manera amb què al segle XIX traginàvem la sífilis. No vull reiterar tota aquesta conceptualització existencial que ja patiu de memòria. Pretenc enfilar un relat sobre els encontres mentals i físics amb algú que té una energia, uns defectes i unes fortaleses complementàries a les teves. Algú que amb la seva presència et canvia la vida i amb la seva absència et fa créixer. S’han donat casos, sí. Parlo d’allò que les revistes adolescents, els tarotistes que surten per la televisió a hores petites i els cursis en general anomenen ànimes bessones. Jo a tu et conec d’abans. Creuar el destí amb el de l’altre i quedar entrellaçats per un enfilall invisible que no deixa de reverberar mai. Connexió, en definitiva, des del minut u, molt més enllà d’un enamorament carnal. 

Com a exemple paradigmàtic i bell d’aquesta fusió humana, llegim l’encontre més deliciós de tota la literatura universal, el que té lloc a les pàgines de Rayuela, de Julio Cortázar: la contranovel·la urbana en què Horacio Oliveira, el protagonista, vagareja pels ponts de París en busca de la seva dona-musa, Lucía, la Maga, en una relació apassionada però asimètrica, mental, ansiosa i dependent. Ells no queden mai. Es troben en ponts parisencs i cafès de Montmartre. Ells no es busquen però es troben sempre. Aquests encontres casuals són el menys casual de les seves vides. No podia ser que fossin allà per no poder ser. La música és l’aliment melancòlic per als qui viuen de l’amor. Perquè, ben mirat, si res no ens deslliura de la mort, com a mínim que l’amor ens salvi de la vida. De la mà de Vinyoli, érem dos a contradir la nit. Mentre creem, ens pensem. 

Aquests encontres casuals són el menys casual de les seves vides. No podia ser que fossin allà per no poder ser. La música és l’aliment melancòlic per als qui viuen de l’amor

Elogiar-te en la més perfecta solitud. Admirar la teva timidesa, notar l’electricitat de la rialla i l’emprenyada a distància, saber-te bé o cardat sense veure’t. Haver passat per experiències de dolor compartides, cadascú en el seu paper, des de planetes aparentment allunyats i èpoques desiguals. Coincidir amb algú és meravellós, però connectar-hi és màgic. Xocar de ment i de cor i harmonitzar móns, com ho fan els àtoms, com ho fa la Lluna quan atrau l’aigua dels oceans i provoca marees. Aquesta psicologia de la connexió, del magnetisme, fa que aquella persona a qui agafaries la mà fins l’infinit tingui també una intuïció semblant a la teva. Més enllà de les mirades, els riures i les complicitats habituals, l’Horacio i la Maga de Rayuelase sentien protegits l’un per l’altre, sense tenir-se, vivint de manera natural un compromís “espiritual” que traça ponts entre refugis. La mística de la senzillesa.

Les relacions significatives d’aquesta guisa estan fetes d’una insatisfacció paral·lela i sovint ajuden a esfondrar els murs que fa temps que et turmenten. La connexió telepàtica quan mires una samarreta i a l’altra punta de món algú actua amb aquesta mateixa peça. La vibració instantània quan tens aquesta persona al davant i necessites mirar-te la punta de les sabates per una barreja de respecte, admiració, petitesa i estimació fora mida. El silenci també està carregat d’afecte, com un retolador turquesa. La distància no influeix, el vincle karmàntic és més fort que la geofísica. Intimitat sense sexe, magnetisme entre dos deserts que, a moments menuts i sense previ avís, creen un oasi blau que enlluerna com hi ha món. Gràcies Louis Charpentier per la pregunta del títol, que és ben teva i ben inspiradora. 

Anna Carreras
El mur de l'addicció

El geni del crític, sense làmpada ni hòsties

Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció

Morir amb les artèries infectades de tinta

Anna Carreras