Al llibre Cáncer 360º s’hi recullen reflexions, anècdotes i vivències en primera persona de pacients, familiars i metges sobre la malaltia. L’obra és un recorregut a flor de pell sobre com el càncer ha canviat les seves vides i en el qual s’hi poden trobar frases de superació que conviden a veure la vida des d’un altra prisma. Si em diguessin que l’autor és Paulo Coelho, m’ho creuria. Com hi ha món.

Parlar d’una malaltia com el càncer no s’hauria de traduir en redactar assajos soporífers que sumen entrevistes i testimonis com qui prepara una samfaina cardant ingredients a dins d’una paella i a veure què passa. Parlar del tumor significa poetitzar el concepte de pèrdua (universal) i reflexionar sobre com aquesta pèrdua és un factor clau en la formació de la personalitat, l’abans i el després de l’amargor de qui queda viu, la manera com s’entoma o no aquest buit. I això ho fa, amb una objectivitat exemplar i una escriptura plaent i gens dificultosa que s’encomana, l’amic Toni Soler a El tumor (Anagrama), un llibre que defuig la mera autobiografia, la compassió llefiscosa i el ploriqueig fàcil. Deia Jair Domínguez a la presentació del llibre a La Cate de Figueres que si Toni Soler fos americà tendiria a expressar el seu patiment hiperbòlic per guanyar adeptes lectors. Aquí no hi ha manipulació emocional: hi ha llegat, hi ha el relat de vida, en un text que s’ha gestat a foc lent, durant trenta anys llargs, combinat amb la vida quotidiana de l’autor, però que s’ha escrit de pressa, a raig, sense vacil·lar, un cop descabdellat el nucli de l’error, prenent consciència del propi subconscient: l’oblidada mort del pare, el dol incomplet, el dolor reprimit, l’episodi vital mal digerit. 

Toni Soler (Figueres, 1965), fill de l’Antonio Soler i la Carme Guasch, escriu sobre el seu pare quan té cinquanta-dos anys, la mateixa edat que tenia el seu progenitor quan es va posar malalt. Reconstruir la vida d’un personatge és relativament senzill si ets novel·lista. Però per refer el retrat d’un mateix als quinze anys (en plena adolescència: adoloriment essencial) i sumar-hi la reconstrucció de la figura del pare mort abans d’hora i amb una dimensió post mortem hagiogràfica que corregeix i desdibuixa la pròpia visió s’ha de tenir no només la sang freda sinó la bondat d’agafar el lector de la mà i ensenyar-li com se salta el mur insuperable que tu ja has saltat prèviament amb esforç titànic d’anys. Junts hem après la gran lliçó: qualsevol canvi del passat influeix en el present de forma inesperada. 

El tumor no és només una idea des d’on posar-se a escriure, ni un concepte que espanta, ni un símbol que ets turmenta en aquest segle de metàstasi. És la rebobinada el motor que l’empeny a escriure, quan un record important comença a entelar-se. El tumor és un personatge més del llibre, un tumor heretat no biològicament sinó un tap que va portar a la negació. Un obstacle, una nosa, un pedaç. Toni Soler activa el dispositiu de la memòria fet d’absències i de desmemòria, d’obstruccions i pantalla en negre. El resultat és un homenatge que destrava les llàgrimes que en el seu moment van quedar aturades. És, també, una recerca encuriosida per part de l’autor i una lectura d’interès per al lector d’una figura a la qual se li fa un retrat robot personal, d’arquitectura física i moral, laboral i social, sense interferències. Una versió de primera mà, la més autèntica. Què prenem per estar millor? Sovint prenem distància. I fem ben fet. 

Toni Soler recorda que només va experimentar la primera i la darrera fases estipulades pels estudiosos del dol: la negació i l’acceptació, passant per alt la ira, la negociació i la depressió, fruit de la seva sòlida cuirassa, feta d’una barreja d’acceptació i escapisme. I recordem-ho: adolescència, adoloriment, hermetisme, bivalve, latència, candidesa. Com el seu pare Antonio, Toni Soler no enganya, especialment amb la mirada. Llegint El tumor m’he demanat moltes coses sobre la meva pròpia identitat, sobre els fragments que em conformen com a individua feta de capes i espectres, sobre la màgia de la mimetització amb els nostres. No deixeu de llegir El tumor: conèixer-se a fondo, de tant en tant, va molt bé.