La construcció d’una carta amorosa és un agosarat joc de màscares. El discurs epistolar sempre ha enfrontat els lectors amb la ja clàssica dicotomia entre la realitat i la ficció. La informació d’una carta ha estat garbellada pel sedàs de la literatura, sense oblidar la premissa de la versemblança. L’escriptura d’una epístola persegueix la oralitat, perquè té la funció de reemplaçar la conversa cara a cara i, en el cas del Tirant lo Blanc, els interlocutors són Tirant i Carmesina i Estefania i Diafebus, quatre enamorats fins a les celles que mostren el que senten des de les seves galàxies particulars. Joanot Martorell tria el mecanisme de la carta, el poema-epístola, primer perquè és un exercici estètic i també perquè es dirigeix amb consciència cap a uns objectius determinats que estiba de la memòria: la tradició clàssica grega i llatina que li concedeix el que busca, la retòrica de les passions. Ovidi, Sèneca, Boccaccio, Corella o Rodríguez del Padrón faran les delícies de Martorell a l‘hora d’imitar unes composicions a base d’espigolar-ne fragments i tècniques i aplicar-hi el seu propi estil. Les Heroides d’Ovidi són plenes d’heroïnes escriptores que escupen el lament i la queixa cap als seus amants infidels a partir de la convenció narrativa del monòleg interior. Però, atenció: el que pot semblar més autèntic, en la mesura que autobiogràfic, esdevé la més poètica de les ficcions. El lector arriba predisposat a caure en el parany de creure’s al jo fingit que escriu la carta. L’autor epistolar es desvia cap a la simulació i l’adulteració de la seva pròpia imatge. Com a les nostres xarxes socials, però al segle XV, perquè ens entenguem. Per tant, la funció psicològica de les cartes genera que el destinatari vegi afectat el seu pathos mentre l’emissor modifica el seu lethos. Un festival d’aparences, el nostre pa de cada dia.

L’autor epistolar es desvia cap a la simulació i l’adulteració de la seva pròpia imatge. Com a les nostres xarxes socials, però al segle XV, perquè ens entenguem

Aquesta il·lusió de no-ficcionalitat fa que una carta deixi de ser un mer acte fungible i esdevingui intemporal. Al Tirant, el conflicte entre la fidelitat de la dona enamorada i la infidelitat del seu amant es tenyeix d’una evident dimensió còmica. Martorell dona pistes al llarg de la narració perquè estiguem posseïts per una idea de tragèdia. Ja deia Joan Fuster que els amors feliços no tenen història. I tenia raó, el puta. Les cartes del Tirant exploten la versalilitat de les relacions humanes (fonamentalment des de l’òptica femenina) davant dels sentiments universals: l’abandó, l’enyor, la gelosia, l’amor-odi. Carmesina respon a les gosadies de Tirant en unes rèpliques inclements dignes de les heroïnes més despietades; Estefania formula unes prodigioses promeses de fidelitat i de matrimoni a Diafebus, al costat d’unes duríssimes acusacions de deslleialtat i d’homicidi; Tirant passa bona part de la novel·la demanant el perdó de la Princesa i lloant-la com si fos una deessa; i Diafebus no escriu cap lletra d’amor a Estefania potser perquè no sap què dir-li per no ofendre-la encara més i talment Dido es llanci al buit des d’una torre.

Ja deia Fuster que els amors feliços no tenen història. I tenia raó, el puta

            Martorell ensenya a escriure cartes d’amor de la mateixa manera que en va aprendre ell, copiant i aprofitant sense manies uns models coneguts. La tasca de manipulació és impressionant, reescriu els seus models per generar un producte nou. I qui no? A edats petites ja aprenem a escriure fent cal·ligrafia com dements, ens instruïm en l’art de pintar imitant els grans mestres, comencem a escriure copiant els grans. El plagi està sobrevalorat: ara se’n diu intertextualitat i la penya es queda tan ample.

Anna Carreras
El mur de l'addicció En el teu desert o en el meu? Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció El geni del crític, sense làmpada ni hòsties Anna Carreras