Àngel Casas (Barcelona, 1946) és un dels periodistes més coneguts i respectats de Catalunya, un autèntic mestre de l'ofici. Amb una trajectòria de més de 50 anys iniciats als micròfons de Ràdio Joventut i Ràdio Barcelona, va ser una de les cares més cèlebres de la pantalla petita amb programes com Musical Exprés, a Televisió Espanyola, Àngel Casas Show, a la joveníssima TV3 o Un día es un día, també a TVE, encara avui recordats per la seva gosadia i atreviment. Allunyat de davant les càmeres, però periodista fins a la seva jubilació com a director de Betevé l'any 2014, Casas va debutar en la narrativa amb Fred als peus, una visió nostàlgica i crua de la infància durant la postguerra, l'any 2002. Carta d'una desassossegada (i altres relats), editat per Quaderns Crema, és el seu sisè llibre. Amb motiu de la sortida del llibre ens hem trobat per parlar amb el seu autor, amb els nervis naturals d'haver d'entrevistar un mestre del gènere.

Àngel Casas - Sergi Alcazar

Àngel Casas/Sergi Alcàzar

Amb motiu de la mort del Martí Galindo, escrivia un article on deia que "se m'han impregnat de nostàlgia molts dels treballs que he realitzat, bé en articles o llibres, bé en programes de televisió".

La nostàlgia entesa des d'un punt de vista crític, perquè la nostàlgia per la nostàlgia no serveix per a res. Però, sí que hi ha el que t'ha donat la teva educació sentimental, allò que Vázquez Montalbán va recollir al seu llibre Crónica sentimental de España, tota feta en castellà, feta d'eslògans publicitaris, lemes franquistes, que vist en el seu moment era terrible, però vist en perspectiva també hi ha coses que ho dulcifiquen. A partir d'aquí, em va quedar gravada la frase de Raimon, a Jo vinc d'un silenci, "qui perd els orígens, perd identitat". I és veritat, qui perd els orígens, perd la identitat, a tots nivells.

Aquesta nostàlgia crítica impregna el llibre?

El primer llibre que vaig fer, Fred als peus, era un festival de nostàlgia. Aquest no tant, però hi ha contes que sí, molt.

Per exemple, la carta d'una desassossegada a l'Elena Francis.

Això arrenca d'un fet verídic: Jo era el cap musical de Ràdio Barcelona a principis dels 70, i enmig de la correspondència la meva secretària em va colar una carta que anava dirigida al consultori sentimental de l'Elena Francis. El sobre estava obert, el vaig llegir i explicava un drama terrible de maltractaments. Tot i que jo sabia com funcionava l'Elena Francis, i sabia que el consell que li donaria seria continuar aguantant els cops, vaig pensar que el que esperava aquesta dona és que la carta arribés al seu destí. D'aquí va venir la idea, un dia que m'avorria a l'AVE: escriure una carta a l'Elena Francis. Em va agradar el tema i el vaig continuar fent-ne un conte.

La crítica, però, es veu ben clara al primer conte que té una arrencada d'impacte: L'any 1992 Francisco Franco compleix 100 anys.

Això volia ser una novel·la sencera, no només un conte, però em va acabar fent mandra.

Volia fer una ucronia, doncs?

Totalment. Una distopia o una utopia de política ficció. La idea era molt seductora: Franco podia haver viscut 100 anys i per celebrar-ho haurien fet unes festes impressionants, però és que els polítics que el 1992 estaven en actiu, o s'integraven al règim o eren a l'oposició clandestina. Per tant, Samaranch podia ser ministre d'Afers Exteriors i José María Aznar, Ministro Secretario General del Movimento, d'un govern de Rodolfo Martín Villa. A més, em vaig permetre un parell de bromes: Rato com a alcalde de Madrid i Fernández Teixidó -que ha fet tants canvis a la seva vida- com a alcalde de Barcelona.

El més curiós d'aquesta ucronia és que la Transició que en surt és en aquest cas sí que és modèlica...

He aprofitat per posar-hi la meva opinió. La monarquia se sotmet a referèndum, no existeix "el café para todos" i Catalunya i País Basc són dos estats lliures associats, es passa comptes als dirigents del franquisme i a la mateixa família del Dictador, es depura la policia i l'exèrcit, es denuncia el Concordat amb la Santa Seu... Tot el que hauria d'haver passat si els dirigents polítics no haguessin optat per la reforma sinó per la ruptura, que és un quan tot va començar anar pel pedregar. Amb el franquisme s'hauria d'haver trencat i fer un país nou de trinca.

Encara ho estem pagant, no?

Cony, si ho estem pagant! (riu)

Em va quedar gravada la frase de Raimon de "qui perd els orígens, perd identitat". I és veritat, qui perd els orígens, perd la identitat, a tots nivells

Àngel Casas - Sergi Alcazar

Àngel Casas/Sergi Alcàzar

El que impregna tot el llibre és una certa por a la mort. Una mort molt present al llibre.

He estat molt malalt, he passat un càncer, un parell d'infarts, etc. la idea de la mort l'he tingut molt present. I ara tinc una mala salut de ferro, com deia l'Oriol Regàs, en pau descansi. La mort és molt present al llarg del llibre, perquè un novel·lista quan escriu ficció és lliure de matar molta gent! (riu). Ets com Déu, que fas el que et ve de gust amb els personatges, per caprici, per mala llet o senzillament perquè la història t'hi acaba portant.

També hi ha una visió entre nostàlgica i desencisada del periodisme...

Hi ha molts contes protagonitzats per periodistes o hi surt algun periodista, sí.

Vostè que és un mestre de periodistes, aprofita per reflexionar sobre la professió?

La maltracto bastant al llibre, tot i que a mi m'ha donat moltes satisfaccions. La maltracto bastant perquè crec que ara està molt maltractada. El paper està totalment de baixa i ens trobem que els diaris digitals estan fets a base de becaris o, tal com es diu ara, estudiants en pràctiques que ocupen el lloc d'algú que hauria de cobrar. Això fa molta ràbia i algú com jo, que estic jubilat, em trobo que em demanen col·laboracions o articles sense cobrar, amb l'excusa que a mi m'agrada o que a mi no em suposa gaire feina. Les coses s'han de pagar, i no podem esquirolejar als companys que haurien de cobrar. Però és que a més a ningú se li acudiria portar el cotxe al mecànic i dir-li que et canviï una bugia sense pagar. Amb la professió periodística passa molt sovint.

No defuig l'actualitat: hi ha un conte travessat per l'atemptat del 17A

El vaig començar abans, i quan es va produir l'atemptat se'm va obrir la llum per donar-li un final. Aquests contes són producte de coses començades feia temps, d'altres no, com La penúltima trucada, que surt de la mort d'un amic meu, del qual només tenia el seu telèfon però no el de la seva família. No vaig trucar-lo, però se'm va ocórrer el conte.

Hi ha una crítica social i política al llibre. De fet, al conte titulat Okupàlia, un dels personatges diu: "Hem convertit aquesta societat en la cova d'Alí Babà".

Al nostre país el més ximple fa rellotges. Hi ha la corrupció, però després hi ha coses que no són delictes, com les portes giratòries o el "mòmio" d'aquells personatges que sempre van d'un càrrec a un altre, col·locats, sense deixar-los mai tirats.

Al conte, vostè explica que entre la burgesia s'ha posat de moda okupar cases per esnobisme.

Això lliga amb l'inici de les okupacions, que solien ser fills de bona família. Jo recordo que quan estava a Betevé, hi havia un edifici ocupat, i un dia va parar un Mercedes al davant per descarregar. El vigilant de la tele li va dir que anés amb compte que hi havia okupes i que ella li va dir que justament venia a portar-li la compra al seu fill, que era un dels okupes. Això que tenia un component polític, al conte es converteix en què, per esnobisme, l'alta societat okupa cases i fins i tot hi ha una empresa que s'encarrega d'organitzar les okupacions.

Escrivint ets com Déu, que fas el que et ve de gust, i acabes matant els personatges per caprici, per mala llet o senzillament perquè la història t'hi acaba portant.

Àngel Casas - Sergi Alcazar

Àngel Casas/Sergi Alcàzar

També hi fa sortir el cas de les preferents, amb un director de banc jubilat que té remordiments...

I cuida els seus mocassins de Sebagos, meticulosament. És un home antiquat, tot i que encara és jove, però l'han jubilat de Caixa Catalunya. Se sent un inútil, perquè només té les sabates, però hi ha molta gent que l'odia.

Al llibre hi ha uns quants jubilats.

Deu ser per contagi inconscient pel fet que jo estic jubilat, però pensa que els jubilats són els que mouen el país en aquests moments. Tenen temps i capacitat de pensar. Les grans manifestacions d'aquest país estan plenes de gent gran i gent molt jove: jubilats i estudiants. Els jubilats d'avui dia són els progres dels anys 70 i 80 i, per tant, tenen molta consciència política.

A Carta d'una desassossegada hi ha dos o tres contes sobre la religió i el poder de les institucions religioses.

A mi sempre m'ha impressionat la feina de l'Església Catòlica: Té dos mil anys i ni la Coca-Cola arribarà a fer dos mil anys de negoci. És una estructura tan ben muntada, que alimenta a tanta gent, que no pararà mai. Ells calculen la xifra de catòlics d'acord amb el nombre de batejats, però jo estic batejat i sóc més ateu que la sola de la meva sabata. Però em sorprèn, em meravella i m'admira, ho haig de dir, com les religions poden mantenir-se vigents, amb el pes específic que encara tenen al món.

A més d'un cardenal que no creu en Déu, al llibre hi ha un teòfog, que acaba abraçant la fe.

Ell diu que té fòbia a tot el que és religiós, però hi ha un moment que comença a amoïnar-se, a tenir comportaments estranys, i pensa que s'ha de salvar. Com que no creu en res, pensa s'ha de fer de la religió que li sembla que si van mal dades, pot sortir més ben parat.

L'home que parla Excàthedra també està ple de sàtira sobre la religió, no?

El conte és un calc de la Contra de La Vanguardia, però parteix d'un personatge que jo vaig inventar quan feia Senyores i senyors. Al programa, en Pere Bardají interpretava cada setmana un personatge que jo entrevistava, i un dia li vaig dir que fes "l'home que parla excathedra", però no el vam fer i el qüestionari va quedar en un calaix. Escrivint el llibre el vaig recuperar. Al conte, el protagonista és un senyor de Pinto que parla excathedra des de petit, que representa aquesta crueltat de la religió: o creus, o no creus, però si ho fas, has de creure a fons i tot el que et diuen.

De tota manera, al llibre hi parla d'enterraments, i diu que els enterraments civils estan mancats de litúrgia. 

Són estranys, la gent vol parlar, s'acaben allargant, a vegades són freds, a vegades excessius... Això l'Església Catòlica també ho té molt ben muntat.

Els jubilats d'avui dia són els progres dels anys 70 i 80 i, per tant, tenen molta consciència política

Àngel Casas - Sergi Alcazar

Àngel Casas/Sergi Alcàzar

M'ha sobtat el conte Demetrius Fort i el guapo Carmelo, on parla del món de la cultura, que sembla que s'hagi inspirat en noms reals...

Jo he conegut molta gent del món de la cançó, de l'art, de la literatura, del periodisme, i s'hi poden posar els noms que es vulgui perquè hi ha moltes històries que es repeteixen. Tot el llibre és una anada d'olla, com diu la meva dona, però està basada en fets reals. És una estripada hiperrealista, malgrat algun episodi màgic, tot és possible però l'únic que hi he posat és exageració i imaginació.

Amb una trajectòria periodística tan llarga, vinculada al món de la cultura, li ha permès conèixer personatges que poden ser darrere de trames del llibre, com la violoncel·lista?

Sempre m'ha intrigat la figura de la noia que als enterraments toca El cant dels ocells amb violoncel. Sempre m'ha fet pensar com encaixa tant de dolor que veu cada dia en la seva vida. Ho comentàvem amb l'Albert Om, quan jo col·laborava al seu programa, i un dia va portar un parell de violoncel·listes al programa i no em va decebre gens el que ens van explicar. Tot això ho lligo amb el món pop, que és un tema sobre el qual m'agradaria escriure una novel·la.

El conte que titula "I had a dream", s'hi respira un desencant vital molt acusat...

El protagonista és un perdedor, que havia de ser el personatge principal d'una novel·la tota feta de somnis basats en els seus traumes. Però crec que com a conte queda ben sintetitzat. En Jaume Vallcorba, de qui vaig aprendre molt, em va dir que no escrivís més que el que és just que s'escrigui per explicar el que es vol explicar i em sembla un molt bon consell. Moltes sèries de televisió s'allarguen amb trames, subtrames, per arribar a omplir una temporada.

L'últim conte en forma d'epíleg, La cambrera dels ulls tristos, és ben diferent...

Aquí hi ha la veritat. Tota la resta és ficció.

És vostè en primera persona sobre la generació d'entre 40 i 25 anys.

La història és verdadera fil per randa, excepte els noms i els llocs.

Hi diu "Caterva de delinqüents: heu corromput tot el que heu tocat, ens seu senyalitzat el camí de la perdició perquè no ens confonguéssim mentre vosaltres saquejàveu les nostres arques, dinamitàveu els nostres somnis, congelàveu les nostres esperances i foníeu com un terròs de sucre dins el cafè els nostres llocs de treball" i afegeix "Sou els de sempre, o els fills dels de sempre. Els que us folràveu amb la dictadura, els que us vau inventar un recanvi reformista amida perquè ningú no us pogués demanar responsabilitats. Els que heu dinamitat el nostre futur i hipotecat el dels que vindrà".

I és veritat o no?

Tot el llibre és una anada d'olla, com diu la meva dona, però està basada en fets reals. És una estripada hiperrealista

Àngel Casas - Sergi Alcazar

Àngel Casas/Sergi Alcàzar