Avui fa 100 anys de la mort d’Alexandre de Riquer. Per commemorar aquesta efemèride, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha impulsat l’Any Alexandre de Riquer.

Amb l’ànim entristit per un seguit de tragèdies i dols familiars, i per com els noucentistes més severs, més restrictius, l’havien bescantat per incomprensió, Alexandre de Riquer es va exiliar a Mallorca l’any 1917. Tres anys després va morir a Palma de manera sobtada, sense estar malalt, el dia 13 de novembre de 1920 quan es disposava a anar a pintar al bosc. 

A Mallorca Alexandre de Riquer havia trobat la pau, si bé no eren tan lluny en el seu record els dies en què havia escrit, profètic i planyent-se’n: «Ha mort, ha mort el bosc». En el Cant XVII del seu gran Poema del bosc (1910), Riquer s’havia avançat al sentiment ecològic que avui ens encalça amb l’espant de veure’n morir tants, de boscos, i com amb la seva extinció perilla la vida al planeta. I és que, en paraules del crític d’art Alexandre Cirici Pellicer, Alexandre de Riquer era un capdavanter de correnties tant artístiques com intel·lectuals. 

Alexandre de Riquer va ser un artista i un humanista de cap a peus, un modernista renaixentista romàntic sense que aquests extrems entrin en contradicció. Aquesta és una de les gràcies pròpies del seu esperit obert i magnànim: casar tradició i modernitat, abraçar el vell i el nou com després també proclamaria el poeta noucentista J.V. Foix.

Alexandre de Riquer és un dels personatges més atractius del modernisme simbolista en la seva particularitat catalana i exuberància creativa. El gran públic coneix el vessant plàstic, visual, d’Alexandre de Riquer en tant que pintor i dibuixant de nivell, així com coneix la seva faceta de conreador amb mestria –era un gravador excel·lent- de les arts decoratives i aplicades en diversos camps del disseny i la gràfica, mostrant l’estil que l’ha fet inconfusible en la Història de l’art català dins del frondós període modernista. Menys conegut és el seu protagonisme com a poeta, si bé s’ha de considerar Alexandre de Riquer com el màxim representant del prerafaelitisme literari a Catalunya, així com també un referent en l’àmbit de la crítica d’art a partir del moment (1899) en què va començar a col·laborar amb els seus articles a les revistes La Renaixença Joventut. Per la seva fondària, molts d’aquests articles adquireixen la categoria d’assaig.

Alexandre de Riquer tenia una concepció global de l’art no només com a pràctica sinó com a mode de vida, la qual cosa el va dur a encarnar l’arquetip de l’artista total: el pintor/poeta/artesà que, tot assimilant i recreant diversos gèneres plàstics i literaris, s’unifiquen en un sol sentit artístic i conceptual. En la cultura japonesa, coneguda i apreciada per Riquer a través del japonisme que aleshores estava tant de moda a Europa, s’anomena ikigai la raó de ser de cadascú. En el cas d’Alexandre de Riquer s’expressa en el seu lema: «Bellesa intel·lectual i bondat espiritual» amb què s’encapçala la commemoració de l’Any Riquer.

Cal situar Alexandre de Riquer tant en el punt inicial com en el punt àlgid de l’art simbolista a Catalunya. El contacte amb la cultura prerafaelita anglesa va fecundar el seu món de matriu mediterrània (italiana sobretot, Riquer s’havia mirat molt els pintors del Quatrocento), amb els aires nòrdics, cèltics, artúrics i plens de misteri com el que alena als nostres boscos del Montseny i del Pirineu. El món del meravellós impregna llegendes de fades, dones d’aigua i encantades. Aquest món és per viure’l amb la seva màgia, amb la seva poesia perquè és en l’imaginari d’aquest món on es preserva un sentit del sagrat de l’existència. Ja en el temps de Riquer, el positivisme i el materialisme tan exacerbats com cecs havien fet gran destrossa en aquest món aniquilant-ne l’ànima amb destralades de menyspreu, de desconsideració.

De fet, el prerafaelitisme com a moviment artístic i cultural és una resposta a l’amputació del mític i el simbòlic que expressa l’ànima de coses i fenòmens. Els boscos, rius, muntanyes, coves i palaus que trobem animats en la rondallística tradicional són rebost de sabers antics, aspectes del coneixement de la realitat via transcendent o, si més no, poètica, i no sembla que ens hàgim de desprendre de la poesia sense experimentar una pèrdua de vida espiritual.

De mites i símbols, doncs, estava amarat el moviment prerafaelita que Alexandre de Riquer va adoptar a Anglaterra (el seu viatge transcendental a Londres es va produir l’any 1894) i va traslladar a Catalunya amb les implicacions místiques i literàries pròpies que ja impregnaven la seva obra d’una espiritualitat no exempta de sensualitat, i que a partir d’aquell moment es va intensificar.

En la vida ordinària també s’expressa l’ànima de les petites coses. I perquè ja les sentia dins seu abans de conèixer-les, Alexandre de Riquer va fer-se seves les tesis de William Morris, el fundador del moviment d’Arts and Crafts: embellir la vida quotidiana amb objectes bells, la qual cosa dona a entendre que el món embrutit, embastardit, feia mal a la sensibilitat dels prerafaelites. Calia embellir-lo i enaltir-lo espiritualment per retornar-li un sentit més enllà del material com tradicionalment havien fet les religions. 

El conreu de l’art pur, doncs, al costat del conreu de l’art aplicat. Així és com Alexandre de Riquer va viure el propòsit de crear bellesa com tots aquells que no es volen servir del món sinó que volen servir al món amb el seus talents. I potser d’aquí devia venir, en part, que en un moment determinat Alexandre de Riquer se sentís tan desplaçat, i li van fer sentir molt, per un moviment que també aspirava a la millora humana, però entroncada amb el Classicisme, no pas amb la mena de Romanticisme que va ser el Modernisme català. Tot s’explica, però. «A Catalunya, per sacsejades d’un destí històric i polític difícil, el Formalisme fou com una revolució que ràpidament, entre el 1906 i el 1911, infantà la gran aspiració clàssica del Noucentisme», escriu Cirici Pellicer. 

En aquest moment Alexandre de Riquer estava en la cinquantena i ja era gran (avui no ens ho semblaria) per ser un capdavanter de correnties com havia sigut. Desencisat amb un ambient que li feia el buit (com també ho estava un altre modernista: Santiago Rusiñol, si bé aquest va prendre una actitud més combativa), Alexandre de Riquer es va replegar en el seu monestir interior i es va refugiar en el paisatgisme que va conrear en els últims anys. Riquer sentia íntimament que no havia de demostrar res, i que el món que va escollir viure en aquell moment era el món que l’acostava a la natura pròdiga que en aquella illa se li oferia només obrir els ulls. El món que va pintar en els seus paisatges mallorquins era el món arcàdic, franciscà, si bé no exempt dels vels dionisíacs que inviten a immergir-se en el misteri dels clarobscurs de la creació. Llums i ombres, doncs, de la realitat, Riquer mai no les va ignorar, que ja l’havien enamorat quan era noi, tal com ho va escriure al seu llibre autobiogràfic Quan jo era noi (1897), on rememora els dies de la seva infantesa passats a la casa pairal de Can Bassols, a prop de Calaf, on havia nascut l’any 1856.   

El 13 de novembre de 1920, Alexandre de Riquer, que aleshores tenia 64 anys, els havia complert el 3 de maig, va tancar els seus ulls mortals a Mallorca, on està enterrat. Amb dolor i amor, amb entusiasme i melangia viscuts entre dos paradisos sentits de manera intensa i profunda en el seu temperament artístic, el seu llegat creatiu és visible en una obra entre dues llums com les que s’originen, pròdigues, en les albes i els capvespres.

Teresa Costa-Gramunt és comissària de l’Any Riquer    

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat