La setmana passada, el programa Sense Ficció de TV3 va emetre el documental Alexandre Deulofeu: L’historiador del futur, on es donava a conèixer la vida i l’obra d’aquest estudiós empordanès.

El que més va sobtar del documental, més enllà de l’interessant periple vital –marcat per la guerra i l’exili- del protagonista, va ser la visió particular que aquest pensador tenia sobre la història. L’anomenada “matemàtica de la història” planteja que les civilitzacions segueixen uns processos similars als biològics, i que, per tant, és possible preveure‘n els cicles de naixement i mort mitjançant un minuciós anàlisi matemàtic. Partint d’aquests supòsits, Deulofeu va arribar a fer prediccions molt acurades, quasi profètiques, com la caiguda del mur de Berlin.

És simplement casualitat o estem davant d’una teoria revolucionària que no hauríem de seguir ignorant? L’historiador Enric Pujol, expert en l’obra de Deulofeu i col·laborador del documental, dóna el seu punt de vista a La Llança:

 “Alexandre Deulofeu fou un pensador heterodox, creador d'una teoria cíclica inspirada en l'alemany Oswald Spengler però feta per una persona esquerrana i políticament progressista. Personalment, no considero que la "matemàtica de la història" sigui una llei inexorable, que hagi de complir-se obligatòriament, encara que té alguns encerts sorprenents com el ressorgiment d'Alemanya de postguerra, l'enfonsament del bloc soviètic o l'emergència xinesa. El que és cert és que estimula la nostra imaginació i ens obliga a replantejar-nos qüestions que habitualment donem per sabudes o superades i sovint no ho són. A més, la seva teoria parteix d'una visió universalista que no discrimina els pobles i civilitzacions entre superiors i inferiors, sinó que tots passen per unes mateixes fases en moments diferents. I és que l’únic objectiu que perseguia Deulofeu amb l’elaboració i difusió de les seves tesis és que s’assolís la pau al món.

Indubtablement Deulofeu mereix un lloc en la història de la historiografia i en la filosofia de la història. I no només això: també com a figura històrica, com a polític —en l'etapa republicana— i com a intel·lectual compromès a favor de la cultura catalana durant els anys trenta i durant la llarga nit franquista. La seva dimensió humana és immensa tant en la dimensió personal i íntima com en la pública. És tota una figura a descobrir.”

L’emissió d’aquest documental ha coincidit amb un moment políticament convuls a Catalunya, cosa que Deulofeu també havia previst en els seus càlculs. De fet, fins i tot es va atrevir a donar una data exacta per la independència de Catalunya: l’any 2029. Per culpa de la censura franquista, el seu estudi sobre el futur de Catalunya no va poder veure la llum fins al 1977, un any abans de la seva mort. L’historiador Juli Gutiérrez, net de Deulofeu i principal impulsor del documental, ens ha facilitat el fragment on fa aquesta sorprenent afirmació:

L’avenir dels pobles d’Espanya

L’imperi espanyol, millor dit, austroborbó, com tots els imperis fins ara estudiats, és un procés biològic perfecte, que ha passat per les fases per les quals passen tots els imperis fins a arribar a la fase de decadència amb la pèrdua del domini colonial i a la fase d’anarquia i descomposició des del regne de Ferran VII fins avui. A partir de Ferran VII la decadència consisteix en una sèrie de batzegades alternades que van de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, amb lluites horribles, en què, després de les grans catàstrofes, el cos social, assedegat de pau, resta inactiu i insensible; això és el que passa després de les guerres carlines, durant el regnat d’Alfons XIII, o bé en la fase de pau de la dictadura de Franco després de la terrible guerra civil. Avui ens trobem en una nova fase dintre d’aquesta decadència, que sabem que es perllongarà fins a la desaparició del poder centralitzat, fet que es produirà als voltants de l’any 2029.

Avui sabem el que passarà. Continuarà la lluita entre un poder centralitzat i els pobles hispànics que volen tornar al règim de llibertat que han gaudit en les anteriors èpoques de fraccionament. En aquesta lluita sabem que als voltants de l’any 2000 els pobles ibèrics aconseguiran el retorn a la seva llibertat. Llavors desapareixeran les causes d’aquesta crisi i els pobles ibèrics se sentiran de nou agermanats.

Cal que tots plegats ens adonem del que ens assenyala la Llei de la Història. Els darrers governants del poder centralitzat haurien d’ésser els primers a facilitar aquesta descentralització, no pas d’una manera gradual, sinó total. És a dir, la posició del Govern espanyol hauria d’ésser de dir als pobles hispànics que elegeixin el Govern que desitgin començant per donar plena independència als pobles hispànics que la desitgin.

Fragment de La segona onada imperial a Europa (Emporitana, 1977)

Els propers dies ens permetran comprovar si Deulofeu tenia o no raó.