Albert Cano Smit, pianista, s’abraona sobre el teclat, s’hi deix anar, s’hi lliura tot ell, s’hi perd. Ha entès, ja fa temps, que el nucli irradiador d’energia, la base indispensable de la tècnica, es troba al bell mig del cos, a l’estómac, a les vísceres. El cap també li va endavant. I el pit. Sap que l’artista neix de la conjunció de ment i cor, en l’alquímia dels dos pols, en l’espurna elèctrica que els connecta i els encén. 

Albert Cano Smit, pianista, és jove, molt jove, però damunt de l’escenari, abocat sobre el teclat, tot ell s’engrandeix i creix, n’oblidem l’edat. És capaç del so més delicat, del so quasi en sordina, étouffé, d’un so com llunyà, fins al terratrèmol més devastador, a la velocitat més endimoniada. I tot al mateix temps, també. Domina la tècnica, ja ho hem dit. És més, hi juga, la doblega a plaer. Però no es queda només aquí. Va més enllà, cap al dedins de la música. Tot aquell recorregut sònic, decibèlic, exterior, el recórrer cap endins, cap al més profund de la pròpia música, cap al més profund de nosaltres mateixos. Què és l’art sinó la veu de la nostra intimitat?

Albert Cano Smit, pianista, conjuga tècnica amb musicalitat. I amb anàlisi. Fins en la textura més intricada té la capacitat de fer-nos-hi escoltar, diàfana, com hi canta cada veu, la lògica de la seva conducció i d’esclarir-nos-en l’estructura. De no fer-nos oblidar en cap moment que l’obra en si és el principi i la fi de tot plegat, que tota la resta són banalitats. Que la forma no és un motlle, no és una crossa. Que en les obres mestres, la forma és part indissociable del contingut. 

Albert Cano Smit, pianista, va oferir-nos un concert ara fa poc a La Pedrera, on és un dels intèrprets residents de la temporada 19/20. Va ser un concert excessiu, exagerat, hipertròfic. Va ser un concert extraordinari, ric, miraculós. Va ser un concert trasbalsador. Des d’aquell Bach primerenc, amorosament familiar, del Capriccio BWV 992,  en si bemoll (B), clar, fins al torrent martellejant de la Sonata núm. 7 de Prokofiev. Enmig, un nocturn de Chopin al llindar de l’irreal, en l’obrador dels somnis, una Kreisleriana enfollida dominada per l’ànima de Florestan, com ha de ser, una estrena de García-Tomàs, joia deutora dels jocs d’aigua, dos Estudis de Ligeti (un White on white de corprenedor lirisme tallat de sobte, motosserra en mà, per L’escalier du Diable). El fantasma de Liszt volà sempre per sobre aquestes darreres obres, així com en els cants d’ocells, preciosíssims refilets, piuladissa en filigrana, de Messiaen. I en l’Scriabin, ja en els bisos. Un concert impossible. Una experiència auditiva ratllant el precipici, tàntrica. Un bé de Déu.

Un concert impossible que pogué ser gràcies a l’entorn propici de les Residències Musicals de La Pedrera, on són mestres en crear l’ambient adequat per fer sorgir en escena no només a l’intèrpret, sinó sobretot a l’artista. L’artista que un músic ha de ser. Temporada rere temporada cal acudir-hi, a La Pedrera, i cal apropar-s’hi llibreta en mà per poder apuntar-hi els nomes dels escollits. Poques sensacions, en un concert, es poden igualar a la percepció d’estar vivint en directe la floració magnífica d’un gran músic, d’una nova veu. D’una veu que farà que en parlem. 

I així va ser també amb Albert Cano Smit, pianista.