En assabentar-se de l’aparició massiva de rates a la ciutat d’Orà, Rieux, el metge protagonista de La pesta de l'escriptor francès Albert Camus una de les lectures recuperades amb la crisi del coronavirus, diu que és una cosa ben curiosa. Però que ja passarà. Primer, va aparèixer una rata al portal de la seva consulta mèdica. No prestant gaire atenció al fet, durant els dies següents n’apareixen més a casa seva i als carrers. Un visitant, Tarrou, amb aire incrèdul i ignorant, parla amb ell i l’indica que sobretot aquest és un tema del seu porter. El que neteja l’entrada. El que hauria d’impedir l’entrada d’aquests éssers portadors –encara no ho saben- de la pesta. Arriba un moment, però, que se n’arriben a acumular tantes a tota la ciutat que es conten per milers, i fins i tot se sent el so dels seus bulbs infectats esclatant. El so de la mort.

Por, ignorància i classisme: tres vèrtebres connectades una rere l’altra que també sostenen la crisi actual de la Covid-19, malaltia nova per a tots. De la por neix la incredulitat a creure que això, aquí, no passarà –el que potser pensàvem setmanes abans d’entrar en quarantena. Camus, en poquíssimes paraules, retrata les afliccions d’una societat que ell, pied noir –ciutadà francès a Algèria-, va viure de primera mà durant bona part de la seva vida. Inclús té paraules per la justificació d’aquella sensació que teníem quan vèiem venir la tempesta però encara ens permetíem ser optimistes: “Els nostres conciutadans no eren més culpables que altres, s’oblidaven de ser modests, això és tot, i pensaven que encara tot era possible per a ells, la qual cosa feia entendre que les plagues eren impossibles. [...] Es creien lliures i ningú serà lliure mentre hi hagi plagues”. Mentre hi hagi pandèmies. 

Pocs recordaven a Camus, l’existencialista que amb res ho deia tot, i ho deia extraordinàriament bé. De cop i volta, la similitud quasi al detall a la quarantena gairebé global dels fets explicats a La pesta, una de les seves principals novel·les, ha provocat que se’ls reprengués com a referent de les lletres. Figura incòmode per a molts al seu país d’acollida, França, per posicionar-se com a defensor de la independència d’Algèria respecte al país gal, també ho va ser al seu país natal, ja que acceptava una independència pacífica on els francesos s’hi poguessin quedar, a la manera de Sudàfrica després de l’apartheid. I, a més, explicava què passava realment al país nord-africà a través dels seus llibres i els seus articles periodístics, una cosa gens agradable pel govern.

França potser hauria oblidat a Camus (Mondovi, Algèria, 1913 - Villeblevin, 1960) si no fos pel Premi Nobel de Literatura, atorgat l’any 1957, que el va salvar de no caure en l’oblit institucional. La llibertat era la base del pensament polític de l’escriptor i criticava la visió colonial del govern francès, cosa que va convertir-lo en una espècie d’ovella negra per a París. Difícil d’oblidar una obra tan vasta escrita en tants pocs anys, amb cinc novel·les –entre les quals també destaca la magnífica L’estrany-, cinc obres teatrals –com Calígula- i nombrosos assaigs i articles periodístics brillants, amb retrats exhausts d’una societat i d’una manera de pensar tan significant. Com un animal que s’intenta treure el collar de la domesticació, Camus s’intentava treure el de l’existencialisme, etiqueta de la qual no va poder-se desfer mai gràcies, també, a la famosa polèmica amb Sartre, el gran exponent d’aquest corrent filosòfic. El desinterès polític va fer que el nom de Camus quedés una mica empolsat. Però sempre ha continuat sent referent literari i filosòfic al llarg de les dècades: guardons com, per exemple, el Premi Mediterrani Albert Camus de Menorca –en honor a la procedència de la família de la mare de l’autor, Caterina Helena Sintes- el reconeixen a través de la seva faceta pensadora premiant a creadors i projectes de reflexió.

El seu extraordinari talent li va valer el Nobel de literatura, en pròpies paraules dels portaveus de l’acadèmia sueca, pel “conjunt d’una obra que posa en relleu els problemes que es plategen a la consciència dels homes de l’actualitat”. Totes les seves històries són ficció i, no obstant, totes podien haver estat certes, com a La pesta, que tota una població queda sumida al caos d’una malaltia contagiosa. Però també podrien haver estat reals els personatges dels contes de L’exili i el regne, o la història de L’estrany. El seu descomunal virtuosisme en connectar literatura amb la realitat de tota un territori, lligat amb les seves preocupacions vitals, va fer que el seu nom continués surant entre les millors aigües literàries. Que La pesta hagi fet retornar a Camus a l’ull públic és una gran notícia. Tan de bo no hagués estat per una pandèmia mundial, és clar.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat