21 d’abril, dimarts.- Generós l’article d’en Lluís Busquets Grabulosa al Diari de Girona parlant de la meva Crònica al marge. “L’Agustí és d’aquells homes que s’han fet ells mateixos i que han arribat on són a còpia de responsabilitat i treball”.  Si em volia fer feliç en Lluís Busquets ho ha aconseguit. La primera persona que em va dir que jo era un self made man, o que arribaria a ser-ho,  –aleshores aquesta expressió estava de moda— va ser l’Amparo Moreno, que va treballar una temporada a El Noticiero fins que va ser injustament acomiadada i va trobar aixopluc a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma, que aleshores s’estrenava. Això devia passar a finals dels seixanta o principis dels setanta. I sí, tinc la impressió que ningú no m’ha regalat res i això m’enorgulleix. He enviat l’article a l’Ariadna i al Martí i tots dos, cadascú a la seva manera, m’han contestat amb uns correus intel·ligents i emotius. Quan eren petits, i joves, no m’agradava posar-los en les meves trifulgues professionals. De gran, de tant en tant els envio algun article que parla de mi i els regalo un exemplar dels llibres que publico. Ells diuen que gràcies a aquests enviaments em coneixen més bé. No tinc perquè no creure-m’ho. 

Sense el diguem-ne tema de Catalunya resulta més difícil entendre el nivell de feblesa en què es troba instal·lat el govern de Pedro Sánchez. La seva debilitat no és tan fruit de la pressió de les forces independentistes catalanes com de l’errònia manera amb què tant el PP com el PSOE han enfocat el problema

sanchez congreso coronavirus efe

Pedro Sánchez al Congrés/Efe

22 d’abril, dimecres.-  Sense el diguem-ne tema de Catalunya resulta més difícil entendre el nivell de feblesa en què es troba instal·lat el govern de Pedro Sánchez. La seva debilitat no és tan fruit de la pressió de les forces independentistes catalanes com de l’errònia manera amb què tant el PP com el PSOE han enfocat el problema. En negar, durant tant de temps, el caràcter essencialment polític de la revolta cívica catalana els qui, de part del govern central, han actuat a primera línia de la batalla han estat els jutges, els policies, la guàrdia civil i, al darrere, vigilant-t’ho tot, però sense deixar-se veure, l’Estat Major de l’Exèrcit.  Amb l’excusa que es tractava simplement de restablir una legalitat conculcada pel moviment independentista català sobre aquests funcionaris de l’Estat ha caigut la responsabilitat de retornar a la “normalitat”, és a dir, fer la feina bruta: l’Operació Catalunya abans de l’1 d’octubre; les carregues policials el dia del Referèndum; la detenció i empresonament dels líders independentistes per part de fiscals i jutges de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem; el judici als líders independentistes amb una sentència que ha tingut, sobretot, l’aire d’una revenja. A uns policies que criden “A por ellos” quan van a complir una missió –i ningú no els diu res--  i que davant del Suprem son obligats a mentir en el seu testimoni sobre el que va passar l’1 d’octubre difícilment acceptaran, després, tornar a la condició de simples funcionaris obeïdors d’ordres. I el mateix es pot dir dels jutges involucrats en el judici. ¿Quina autoritat legal o moral pot tenir el govern o el ministeri de Justícia davant dels magistrats que han fet una sentència a mida de les necessitats i la voluntat de l’executiu? En qualsevol democràcia occidental, un  policia que aixequi la veu no ja en temes polítics sinó per qüestions professionals és fulminat o sancionat sense gaires contemplacions.  Aquí, els sorges –l’expressió és de Pedrolo--  s’organitzen en sindicats i opinen sobre qüestions organitzatives o del tot polítiques sense que els passi res;  els jutges del Suprem poden actuar a través de notes de premsa sense autoria;   i la Guardia Civil pot seguir investigant el que li sembli sense que el govern sigui capaç d’intervenir-hi. Totes aquestes institucions han ocupat un lloc en la vida política d’Espanya que no els corresponia i ara serà molt difícil que tornin al seu lloc.  Fins i tot si la voluntat del PSOE de desjudicialitzar la situació catalana  fos realment certa ara  tindria moltes dificultats per  dur-la a terme. La màquina de la judicatura camina tota sola i no hi ha ningú que l’aturi. Però això no és una mostra d’independència de la justícia sinó la conseqüència de la manipulació del govern del PP –amb l’aval del PSOE— dels màxims òrgans de judicatura. Recordem que el fiscal general de l’Estat i el president de l’Audiència Territorial de Barcelona van dimitir, o van ser obligats a plegar, per oposar-se a aquesta manipulació als inicis del conflicte. I van ser substituïts per jutges afins al PP; al PP més reaccionari, el de José María Aznar el mateix que, en el moment de votar-la, es va posicionar contra la Constitució per trobar-la massa poc espanyola.

Dia del llibre trist. Costa assumir que no podrem sortir al carrer a comprar les roses i els llibres

La Rambla buida Sant Jordi 2020 ACN

La Rambla el dia de Sant Jordi/ACN

23 d’abril, dijous.-  Dia del llibre trist. Costa assumir que no podrem sortir al carrer a comprar les roses i els llibres. De lluny, em miro la festa de Sant Jordi amb una certa aprensió pel tuf de catalanisme ranci que desprèn: les roses per a l’estimada; l’exaltació ocasional del llibre; un cert aire de cavallerositat renaixentista o romàntica. De prop, però, em segueix fascinant la pervivència de la festa, la seva capacitat per emmotllar-se als canvis socials, el miratge d’una ciutat culta.  No acostumo a comprar-me cap llibre, per Sant Jordi. Massa gent i massa empentes.  Procuro anar cada quinze dies, o cada mes, a proveir-me a La Central del carrer Mallorca. La selecció de llibres que exposen a la secció de biografia i assaig, al fons de la planta baixa, sembla feta a mida per a mi.  Hi he trobat volums interessantíssims tant de temes locals com internacionals.  I els dependents solen saber de què va quan els demanes per un autor o per un títol. 

Aquestes setmanes de confinament he llegit la biografia d’Albert Camus, com ja he comentat; la darrera novel.la de Joan Rendé; i el llibre Nadie se opone a la noche de Delphine de Vigan (recomanació de la Maria Carme). Ara estic a la meitat de la biografia d’Stefan Zweig sobre Magallanes i damunt la taula m’esperen un llibre de relats de Joseph Roth sobre l’Europa dels anys vint i Cap fred, cor calent, una mena de memòries d’Artur Mas. Justament va ser en Joan Rendé el qui em va donar a conèixer Josep Roth. Amb la  lectura de La marxa de Radetzky vaig començar a desmitificar el món d’ahir tan magistralment dibuixat per Zweig. Mentre van viure, Zweig i Roth van assumir rols oposats. Zweig va ser el triomfador literari i el personatge políticament influent; Roth es va moure dins la marginació  i l’escàs reconeixement. L’un era assertiu –com ara es diria—i mundà; amic dels millors. L’altre, un perdedor alcoholitzat. Zweig va protegir Roth i Roth es va deixar protegir. L’Àustria-Hongria que descriuen l’un i l’altre no tenen res a veure. Però son complementàries. Zweig escriu la seva Europa d’ahir des de la distància, tràgicament seduït per una societat i una manera d’anar per la vida que ja havia deixat d’existir. Roth escriu, en canvi, des de dins de les costures més brutes de l’Imperi. 

Zweig escriu la seva Europa d’ahir des de la distància, tràgicament seduït per una societat i una manera d’anar per la vida que ja havia deixat d’existir. Roth escriu, en canvi, des de dins de les costures més brutes de l’Imperi

stefan zweig joseph roth

Stefan Zweig i Joseph Roth

24 d’abril, divendres.-  Article curt i contundent de Jordi Maluquer de Motes a ElNacional.cat. Els demògrafs i epidemiòlegs no dubten en assenyalar l’avió com el principal propagador d’epidèmies. No és estrany, doncs, que Barcelona, Madrid i Milà hagin estat les tres ciutats més afectades perquè son les concentracions urbanes  del sud d’Europa amb els aeroports de més trànsit. Ara bé, perquè la pesta no ha afectat a ciutats similars d’altres àrees geogràfiques? Perquè els seus responsables –diu Maluquer de Motas— no han estat tan ineptes com els responsables espanyols.  I esmenta que el dia 5 de febrer a Itàlia es va establir el control de temperatura corporal a tots els aeroports nacionals; i el govern de Canàries va fer el mateix el 19 de març, en contra de les directrius de les autoritats espanyoles. Mentrestant, el ministre anava dient que aquests controls eren innecessaris i als aeroports de Barcelona i Madrid continuaven arribant passatgers contaminats. Maluquer recorda que l’aeroport de Barcelona està regit per un òrgan centralitzat com és Aena, l’existència del qual només queda justificada per la necessitat de tapar el dèficit de la majoria d’aeroports espanyols. 

25 d’abril, dissabte.- Quan tornava de cobrir una informació, generalment de caire cultural, en Joan Rendé no s’asseia davant la seva taula, a la redacció del diari Avui, i començava a redactar, sinó que s’instal·lava al centre de la sala, dret. Amb parsimònia treia de la cartera un tauler de fusta sobre la superfície del qual col·locava, enganxats amb una pinça de ferro, els apunts que  havia pres durant la roda de premsa o l’entrevista de la qual tornava. Els papers estaven escrits amb una estilogràfica de tinta verda que deixava anar una cal·ligrafia neta i ordenada. En Joan posava els ulls sobre el primer dels fulls i començava a llegir.  De seguida es formava al seu voltant un petit cercle de redactors desvagats o massa impacients per esperar conèixer  la notícia un cop publicada. A mesura que anava creixent el nombre d’oients, creixia també la durada de la lectura. Si els primers dies, en Joan es conformava a subratllar la frase més divertida o més estúpida a poc a poc va anar introduint opinions de collita pròpia, generalment de caràcter irònic, fins a esbossar una retrat, més o menys encomiàstic o crític, del personatge protagonista de la informació. Allò que va començar com una simple anècdota es va convertir en un ritual de mitja tarda, esperat per un nombre cada cop més extens de redactors. I si primer el director es va prendre aquesta llicència d’en Joan com una parada inevitable,  i en certa manera benèfica dins la tensió permanent que suposa una redacció en plena ebullició, al cap d’uns dies va assumir que l’episodi provocava un nou retard en l’horari de tancament ja prou ajustat que patia el diari. Fins que una tarda, quan en Joan es disposava a començar la cerimònia, va ser cridat discretament al despatx del director i la recitació diària a la qual ja ens havíem avesat va passar a la història.

En Joan Rendé sembla tenir al cap totes les paraules del diccionari –i les que no hi són, també— tant si es tracta d’expressions del llenguatge culte com del llenguatge popular; del català de l’interior o de la parla urbana de Barcelona

Joan Rendé/Lluisa Soaz BN

Joan Rendé/Lluïsa Soaz

Aquelles lectures, i els articles que sota el pseudònim de Doctor Scòpius en van sortir, van ser la demostració de la  qualitat literària de la prosa de Joan Rendé. Al meu entendre, ell és el millor escriptor de la seva generació, que és la meva,  pel coneixement de la llengua que demostra, i l’ús exacte que en fa. Sembla tenir al cap totes les paraules del diccionari –i les que no hi són, també— tant si es tracta d’expressions del llenguatge culte com del llenguatge popular; del català de l’interior o de la parla urbana de Barcelona; d’expressions de muntanya o de l’argot dels mariners. Joan Rendé va néixer a Barcelona l’any 1943. Pertany, doncs, de ple a l’anomenada Generació dels 70, la primera educada sota el franquisme íntegrament en castellà. En el cas d’en Rendé, però, no ho sembla.Vull dir que la seva és una llengua  que mai es desajusta, que mai queda forçada i que, a la vegada, puja i baixa dels registres més diversos de l’idioma amb una aparent naturalitat que en cap moment apareix com a artificiosa als ulls del lector. 

Encara que sovint s’oblidi no tots els grans escriptors han de ser grans novel·listes ni a l’inrevés. Goso dir que en Rendé havia destacat, fins ara, com a escriptor. Amb el llibre Ballaven el black bottom aconsegueix una novel.la rodona, escrit amb l’estil impecable de sempre però sense ni una gota de fredor i fins i tot amb un enjòlit molt ben plantejat i resolt potser perquè explica un fet real, tràgic, que l’incumbeix personalment. Ballaven el Black bottom és, com sol passar en les grans obres literàries, una història personal i una història col·lectiva centrada en els anys de la II República i la guerra civil. Del Poblenou de Barcelona a La Pobla de Lillet i Castellar de n’Hug els personatges que hi surten estan marcats per un fat històric que és versemblant en ell mateix i, a la vegada, mirall de la gran tragèdia (inacabable) del país.

Joan Rendé porta barret, munta a cavall i sap cuinar –en dono fe—un  civet de llebre per llepar-s’hi els dits.  Viu dins i al marge. Dins d’una societat amb la qual se sent compromès. Però al marge de compromisos espuris perquè sap que la feina d’escriptor és una feina individual; l’única  modalitat d’actuació, per cert, en la qual el nostre país ha donat mostres de sortir-se’n.

26 d’abril, diumenge.- Al migdia, la M. Carme i jo obrim els dos balcons que donen a Major de Sarrià i ens entra, de sobte, el xivarri de les converses dels adults i els crits i corredisses dels petits. El carrer és ple de gent que xerren mentre guarden –o no— la distància establerta i de nens que van amunt i avall a peu, corrent, amb patinet, amb bicicleta o a les espatlles del pare o de la mare. Un barri sense nens i sense botigues obertes és un barri mort i ara avui, a Sarrià, ha tornat la vida gràcies a la inconsciència de la quitxalla, a la seva capacitat per gaudir de l’avui sense gaires cabòries en relació al demà.  Es fa una cua davant de la botiga dels paquistanesos. Hi venen gelats. Ben aviat s’exhaureixen. Els que n’han aconseguit un tornen al carrer  amb el seu petit trofeu entre les mans, desembolicant-lo; o a ja entre les dents, fruint-lo. 

La Laia i l’Aina també han sortit de casa, amb mascareta. Pel carrer s’han trobat molts companys d’escola amb els quals han pogut parlar de lluny. Allò que més els ha sobtat és veure les botigues tancades. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Com es deia "toc de queda" genuïnament en català?  - Sergi Alcàzar
Dietari

Estat d'alarma (IV)

Agustí Pons
Coronavirus Barcelona Buida estanc premsa el periodico Plaça catalunya corte ingles - Sergi Alcàzar
Dietari

Estat d'alarma (V)

Agustí Pons