Alaa Satir, sudanesa de vint-i-vuit anys, feia cinc anys que estudiava per arquitecta quan es va passar a les arts visuals. Arran del projecte Xabaca, que potencia a dones artistes com a font de transformació, la il·lustradora va tenir l’oportunitat de passar el novembre del 2018 a la residència de creació artística Jiwar de Gràcia, a Barcelona. L’espai acull artistes internacionals de disciplines diferents i orígens diversos, i era la primera vegada que Satir es postulava a una residència artística. La va guanyar, i l’experiència va ser bona: “Abans de venir estava bastant estancada amb els temes i el que feia. No tenia gaires idees, però el simple fet d’allunyar-me de la pròpia rutina del que conec em va ajudar; compartir espai amb altres creatius, músics i escriptors d’altres llocs, també va estar molt bé. En part m’ho vaig prendre com unes vacances”. Fins aleshores mai no havia trepitjat gaire Europa, només França i Gran Bretanya a principis del 2000. En el seu retorn a capital sudanesa, Khartoum, les protestes contra el règim ja havien començat, primer fora de la ciutat i després també als carrers de prop de casa seva. Van començar el 19 de desembre i encara duren. “Estic contenta d’haver arribat a temps a casa per fer de testimoni del que passa; en un moment com aquest m’hagués frustrat no ser-hi”. 

Alaa Satir

Què passa al Sudan? 

El número de morts i de ferits creix i depassa la quarantena. “Les protestes són dures. La policia fa servir gas i munició de guerra contra manifestants. Hi ha gent morta i ferida per unes protestes 100% pacífiques, liderades per pancartes i càntics. Com més insisteix la gent, més brutal esdevé la protesta”. L’Alaa Satir, il·lustradora membre de l’organització Cartooning for Peacecomparteix les novetats de la revolta a les xarxes socials, i ha començat a dibuixar el que passa. Les protestes contra Omar Al-Bashir, tres dècades seguides al poder després d’una guerra civil de 17 anys, fa cinc setmanes que duren. La il·lustradora també ha baixat al carrer, malgrat la por. El passat divendres 18 de gener explicava per Instagram que la policia sudanesa havia disparat un adolescent de catorze anys al cap. El govern no vol cedir, i alguns metges reben represàlies del règim per atendre manifestants, i les forces de l’ordre han obert foc  a hospitals. 

No hi ha efectiu, el preu del pa i de la gasolina ha pujat, però per Alaa Satir això només ha estat només ha estat la gota que ha fet vessar el got: “fa anys que el govern d’Al-Bashir cultiva l’odi tribal, ètnic i religiós. Utilitza la religió com una arma”. Abans de la separació de Sudan en dos arran d’un referèndum l’any 2005, el país no tenia només l’islam com a religió majoritària: la majoria de sudanesos del sud són cristians. No només es tracta de religió, també és una qüestió ètnica. Tot i que el Sudan està compost per gent de fesomia àrab i negra, el règim ataca verbal i físicament el que Bashir anomena ‘tribus minoritàries’, que són totes les que no són àrab. NO són només paraules: del 2003 ençà el règim ha assassinat mig milió de persones i alterat dràsticament la vida de 3 milions de darfuresoso autòctons de Darfur, a l’oest del país; a les muntanyes de Nuba, al Sud fronterer entre Sudan i Sudan del Sud, el govern ha cremat terres de conreus i ha comès també assassinats massius als anys noranta i a principis del 2000. “Els sudanesos del sud volien separar-se perquè estaven molt discriminats, se’ls tractava com a ciutadans de segona. El tribalisme i la discriminació continua avui, amb gent de l’oest de Sudan, a Darfur: hi ha molta violència i es parla de genocidis del segle XXI”. 

Alaa Satir

#SudanProtests també en femení

“Soc musulmana però no estic a favor del règim islamista. Estic en contra de ser manada sota les directrius de la religió. Per mi la religió és una opció personal, és la teva relació amb Déu, és com tu esculls que sigui. Que un govern governi a partir de la religió és una de les coses més opressives que hi ha, perquè no tothom té les mateixes idees: fins i tot en el cas que tothom tingui la mateixa religió, no tothom vol practicar-la de la mateixa manera. El que ens uneix no és que tots siguem musulmans, ni que tots pensem sobre la religió de la mateixa manera: el que ens uneix és que som sudanesos, i és en base a això que els polítics haurien de governar”. Tot i al violència contra la població civil i el fantasma de les conseqüències de les primaveres àrabs, Alaa Satir celebra que el conjunt de sudanesos finalment s’hagin posat d’acord en contra d’un règim que ella considera opressiu i discriminatori per motius religiosos i ètnics. “El règim se n’ha sortit bastant, amb la instauració de l’odi i del tribalisme entre nosaltres. Els sudanesos es van començar a creure el discurs de govern sobre com de ‘porcs’ eren els altres (els no musulmans, els no àrabs, la gent “d’ètnies minoritàries”), i la pregunta sobre a quina tribu pertanys o de quina part del Sudan véns sempre es formula. Però amb aquesta revolució la gent s’està adonant que aquests discursos eren una manera que el govern tenia de quedar-se al poder i separar-nos més. La protesta no és només contra el règim sinó també contra les idees tòxiques que predica”. 

l’entrevista que van fer-li a la residència Jiwar, la dibuixant explica que un dels seus objectius era canviar el relat negatiu estàndard sobre la seva tradició. Ella defensa qui és: negra, feminista, musulmana, sobretot sudanesa. “No només hi ha una idea sobre com ha de ser una feminista. Sempre hi ha diferències entre un lloc i un altre, i per tant sempre hi ha diferents batalles de les dones en cada lloc. En els meus dibuixos represento la meva idea i documento el meu recorregut i quotidianitat, la de ser feminista en aquest país, Sudan, en aquest moment i amb la religió que tinc (musulmana) i el color de pell que tinc (negra). Cada terra és diferent i única”. La il·lustradora no és ni de bon tros l’única sudanesa que es mou i surt de casa en un context de revoltes pacífiques com l’actual: a les manifestacions i als dibuixos que ella n’ha fet s’hi veuen dones. M’explica que les dones són part important de la protesta, i m’ aclareix que ve de llarg, que les sudaneses sempre s’han manifestat, tot i que sempre és un risc. “Les possibilitats que t’arrestin són altes i qualsevol persona pot ser un objectiu. El perill està aquí per tots nosaltres, però tot i així la gent escriu articles, ningú no calla”. 

Alaa Satir

Rebel with self Love

A banda de les il·lustracions sobre les protestes, Alaa Satir té una sèrie de dibuixos sota el lema Rebel with self Love, en català ‘rebel amb autoestima’. Li pregunto per què.Explica que la seva bellesa no acaba d’encaixar amb els cànon mainstream sudanesos; és massa alta i massa fosca en un context en què el que més s’aprecia són les noies menudes i de pell clara, més semblant a les faccions i fesomies àrab que a les fesomies negres. “Sempre has de tenir un aspecte determinat, o has de parlar d’una manera determinada, sempre has de seguir un pla prefixat. El lema va contra la bellesa mainstream imposada però també contra la idea de personalitat imposada: si calles massa hauries de tenir més xerrameca, ser més càlida. El meu lema ve de poder esquivar tot això i estimar les parts d’una mateixa que no són populars”. Poca gent fa il·lustració com Alaa Satir, al Sudan. Això li dóna oportunitats de feina, tot i que es queixa de la manca de motivació a l’hora de mirar de superar-se. Un parell dels seus clients són internacionals, però la majoria són clients sudanesos que l’han coneguda a partir del portfolio que s’ha pogut fer arran de treballar de franc per diferents empreses. Ara comença a cobrar. 

“Vaig començar intentant seguir les proporcions, tot i que sempre m’ha agradat la imperfecció. Em mantinc alerta als estils i les coses que m’agraden. Crec que l’estil propi ve sol, treballant. Una de les coses que vaig gaudir a Barcelona va ser l’art urbà: era estrany caminar pel carrer i no trobar-ne. Em sembla molt autèntic, no cal ni que et coneguin a les xarxes socials. Per mi el carrer és el millor lloc on expressar-se, encara que no sigui legal”. Les il·lustracions de Satir van acompanyades d’alguna frase; We are the revolution és la dels seus dibuixos més polítics, però quan va venir a Barcelona va dibuixar-se a si mateixa amb l’afegit ‘When a white man stares at me for long: am I pretty or are your racist?’ —Quan un home blanc em mira llarga estona: soc bonica o ets racista?). “Per mi l’humor és molt important. No tots els artistes en tenen i jo no soc la que més en té, però tot i així intento recórrer-hi sovint. L’humor serveix per trencar l’aïllament que posem en torn a certs temes, esquerda la barrera. Ser massa seriosa intimida als altres, i com a artista el que vols establir una conversa. És més fàcil apropar-se a la gent per la via de la rialla”.