Si l'èxit s'ha de calcular per la seva capacitat d'impacte, la seva categoria de símbol i la seva permanent actualitat, la fotografia d'un peu enfundat en una espardenya de set vetes que trepitja l'esvàstica nazi seria un dels cartells més icònics de la Guerra Civil. El famós fotomuntatge 'Aixafem el feixisme' és obra del fotògraf publicitari Pere Català i Pic i és una de les obres més cèlebres i perdurables del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, creat l'any 1936. Fa més de 80 anys Catalunya ja intentava col·lar-se a les informacions dels periodistes internacionals i captar l'atenció del món. Fer que el món, commogut per la lluita contra el feixisme que s'estava produint a la Península Ibèrica, es mirés Catalunya, combatre la propaganda franquista i no quedar sepultats sota la propaganda oficial del govern de Madrid va ser la tasca d'un empordanès dinàmic i políticament actiu Jaume Miravitlles (Figueres, 1906 - Barcelona, 1988), creador del Comissariat.

Cartell Aixafem el feixisme/Pere Català Pic

Una tasca mítica que el Palau Robert, depenen de la Secretaria de Difusió i Atenció Ciutadana, pren com a inspiració a l'hora de presentar l'acció de govern i projectar Catalunya al món, i que protagonitza Aixafem el feixisme! El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya 1936-1939, una documentada exposició que ha comissariat la periodista Ester Boquera, que va dedicar la seva tesi a estudiar aquesta institució cabdal per entendre la guerra de propaganda que va desencadenar la Guerra Civil. Com explica Boquera, només un vellet que vigilava l'antiga residència del marquès de Robert va impedir que aquest sumptuós palau fos requisat com a seu del Comissariat, que es va acabar instal·lant molt a prop. Llavors el vincle hauria estat perfecte.

El valor de la propaganda

La Primera Guerra Mundial ha estat considera el primer conflicte modern i l'entrada al segle XX per molts motius. També perquè va ser el primer esdeveniment en que la propaganda i la informació van jugar un paper determinant a l'hora de convèncer l'opinió pública dels sacrificis que s'exigien i dels valors que pels quals es combatia. Tots els estats bel·ligerant van mobilitzar fotògrafs, dissenyadors, escriptors, periodistes i intel·lectuals, que van ser enquadrats en aquest serveis de propaganda. Periodistes de referència, com el nord-americà Walter Lippman, van ser testimonis de ben a prop d'aquesta nova era de la informació i la publicitat, que també s'estrendria de seguida a la societat de consum. En aquest sentit, Barcelona, lluny del front, esdevenia una de les capitals de la publicitat de tot l'estat, amb una creativitat sense límits que, no obstant, també es creia poder estudiar científicament. Com a dia d'avui, es tractava de saber construir el relat oportú i segmentar el mercat. 

Estand de la secció Correu i Premsa al Front del Comissariat, a Barcelona. Fotografia d’autor desconegut, cedida per l’Arxiu Nacional de Catalunya

Estand de la secció Correu i Premsa al Front del Comissariat, a Barcelona. Fotografia d’autor desconegut, cedida per l’Arxiu Nacional de Catalunya

Quan el 18 de juliol de 1936 un grup de militars sediciosos van encapçalar un cop d'estat contra el govern de la República, desencadenant una guerra civil, Met Miravilles va ser l'encarregat de posar ordre al missatge que Catalunya volia donar. Amb trenta anys, havia patit exili durant la Dictadura de Primo de Rivera i havia participat en dos de les accions armades més espectaculars contra el règim: l'intent de regicidi conegut com el Complot del Garraf i l'intent d'invasió de Prats de Molló. Políticament, havia començat militant al macianista Estat Català per passar (i ho va justificar en un llibre) a militar al Partit Comunista Català i, posteriorment al Bloc Obrer i Camperol, abans d'entrar a ERC. La guerra l'havia enxampat treballant en l'organització de l'Olímpiada Popular de Barcelona, organitzada com a resposta antifeixista als Jocs Olímpics de Berlín de 1936, i d'allà havia passat a ocupar la secretaria general del Comitè de Milícies Antifeixistes, el poder dins el nou ordre revolucionari. Seductor i ben connectat, André Malraux –un altre escriptor i polític conscient el valor polític de la cultura– el va batejar com "el somriure de Catalunya". 

Jaume Miravitlles al seu despatx. Fotografia d’autor desconegut, cedida per l’Arxiu Nacional de Catalunya

Jaume Miravitlles al seu despatx. Fotografia d’autor desconegut, cedida per l’Arxiu Nacional de Catalunya

Per a Miravitlles, el Comissariat tenia una triple estratègia: enfortir i animar a la rereguarda –on les tensions en les diverses forces polítiques, L'escassetat i els bombardejos feien forat–, captar l'atenció del món i donar suport al front. Per a fer-ho calia enaltir la cultura, la tradició, el folklore i la feina ben feta. A més, es tractava, a més, com va intuir Miravitlles, d'evitar que la veu oficial de Catalunya quedés sepultada entre la propaganda del govern republicà i la dels partits polítics. Segons els molt moderns plans de comunicació del Comissariat, calia usar la premsa, amb publicacions com Nova Ibèria –homònima de la que durant la Gran Guerra havia existit a Barcelona–; la publicació de llibres –Unitats de xoc, de Pere Calders, va aparèixer amb el segell del Comissariat–; la ràdio, la fotografia, el cinema –amb la tasca de Laya Films i documentals com Catalunya màrtir–, actes esportius i culturals, fins i tot una improbable televisió –que no es popularització al país fins més de dues dècades després.

Com a curiositat, Salvador Dalí va escriure des de París al seu amic Miravitlles proposant-se per ocupar el càrrec de "comissari general de la Imaginació Pública" amb despatx a la Pedrera de Gaudí. Qui sap què hauria passat si Miravitlles hagués acceptat la proposta del pintor, que no dubtaria anys a venir a rendir homenatge a Franco. Fos com fos, la tasca de Miravitlles al capdavant del Comissariat seria tan llegendària que el seu homòleg a l'Espanya "nacional", Dionisio Ridruejo quan va ocupar la seu del Comissariat deixaria testimoni de com la seva tasca propagandística havia estat a anys llum de la impulsada des de Catalunya. Anys després, amb Ridruejo allunyat del seu antic falangisme i esdevingut opositor al règim i Miravitlles retornat a l'exili, es fondrien en una abraçada.

El més petit de tots, la mascota del Comissariat

La imatge va fonamental en l'esforç del Comissariat i els cartellistes, fotògrafs i dibuixants van tenir un paper clau en un organisme que va arribar a acollir a 300 professionals. Entre ells Carles Fontseré o Mercè Rodoreda). Pere Català i Pic va ser un dels treballadors més destacats, i amb el seu fill Pere Catala-Roca va donar forma a la icona d'aquell combat. De nit, mullant les llambordes de davant de Capitania General al Passeig Colom i il·luminant-les amb un potent focus, va aconseguir compondre un dels cartells més icònics de la guerra i del combat contra el feixisme. L'esvàstica la van fer amb fang comprat al carrer de Tallers, a la qual van pintar posteriorment les esquerdes. El peu és encara objecte de discussió. Tot sembla indicar que era d'un mosso d'esquadra, amb l'espardenya del vestit de gala del cos, però Miravitlles assegurava que Pere Pi-Sunyer n'havia estat el model.

Una altra de les creacions perdurables del Comissariat va ser El més petit de tots. El seu creador va ser l'escultor Miquel Paredes, que va dissenyar el vailet empunyant una senyera i el va portar a Miravilles, que va pensar que en podria fer ús. Li faltava un nom. El periodista Emili Granier-Barrera cantussejava Els tres tambors i Miravitlles va fer un bot. El seu nom seria El més petit de tots. La mascota va originar el seu propi merchandising: Pere Quart n'adaptaria la lletra, que el tenor Emili Vendrell s'encarregaria de gravar en un disc. Lola Anglada n'escriuria un llibre que avui algú diria que adoctrinava. Per cert, com mostra l'exposició, l'existència de petites rèpliques d'El més petit empunyant diverses banderes va servir per fer un estudi estadístic: La senyera era la preferida, seguida de l'anarquista, la comunista i la republicana.

Reproducció d’època de l’estatueta “El més petit de tots”, creada per l’escultor Miquel Paredes. Cedida per a l’exposició per la senyora Núria Casas Formiguera.

Reproducció d’època de l’estatueta “El més petit de tots”, creada per l’escultor Miquel Paredes. Cedida per a l’exposició per la senyora Núria Casas Formiguera.

 

Una de les tasques del Comissariat va ser combatre les insinuacions que Catalunya no contribuïa prou a l'esforç i sacrifici republicà, en comparació amb Madrid, que heroïcament havia resistit les envestides dels militars insurrectes. Per això va idear una intensa campanya que volia mostrar la solidaritat catalana, que acollia refugiats i enviava milers de soldats, i que va tenir en les paraules del president Lluís Companys, pronunciades en un míting, el seu millor eslògan: "¡Madrileños! Cataluña os ama..." que es pot escoltar en un enregistrament d'època trobat no fa gaire. Però, les energies no només s'adreçaven cap a Madrid, sinó que el Comissariat va tenir delegacions a París, Londres, Brussel·les i Estocolm i elaborava dossiers de premsa en set idiomes. A més, s'encarregava d'acollir fotògrafs, com Robert Capa i Gerda Taro, periodistes, com John Dos Passos, Ilya Erhenburg, i visitants il·lustres, com  Nehru i la seva filla Indira Gandi, etc., a qui s'organitzava desplaçaments al front, pujades a Montserrat o visites a fàbriques col·lectivitzades, hospitals o reunions amb dirigents polítics. A l'exposició, per exemple, es pot veure el Llibre d'Or del Comissariat, amb signatures tan sorprenents com la de l'actor de Hollywood Errol Flyn, que hi va deixar un "With all my sympathy", com a testimoni de la seva escapa turística al front, on no es va estar d'inventar-se que havia estat ferit per engrandir la seva llegenda.

Madrileños! Cataluña os ama Cartell d’autor desconegut, amb fotos d’Agulló. Cedit pel CRAI Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)

Madrileños! Cataluña os ama/Cartell d’autor desconegut, amb fotos d’Agulló. Cedit pel CRAI Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)

El final del Comissariat

Els Fets de maig de 1937 van suposar un punt d'inflexió en un organisme que havia volgut ser i transmetre una imatge unitària, amb la participació de les diverses forces republicanes. A més, els enfrontaments entre ERC, UGT i el PSUC amb la CNT-FAI i el POUM va ser usat pel govern central per recuperar competències que fins llavors havia exercit la Generalitat. Començava el final del Comissariat que, a més, no s'escapava de les burles i acudits de la premsa satírica per les despeses que ocasionaven les "miravitlles" del Comissariat. Miravitlles, però, no va deixar la feina fins que no va travessar la frontera, el 5 de febrer de 1939, deixant enrere un llegat mític, que el Palau Robert fa seu en una exposició que ocupa la primera planta de l'edifici (Sales 1 i 2) i que es podrà visitar fins al 5 d'abril de 2021.

 

Fotografia de portada: Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Estand de la secció Correu i Premsa al Front. Fotografia d’autor desconegut, cedida per l’Arxiu Nacional de Catalunya.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat