L’any 2006 tornava a ser sota el sol d’Eretz Israel, i vaig baixar de la universitat èbria de romaní pels camins, les escales i els miradors, impulsat per les vistes del desert rosa al lluny, les muntanyes de Moaab i la gota de la Mar Morta al fons. Era com les altres vegades, res no havia canviat ni canviava, corria l’aire fred de Jerusalem que sempre ha matat peregrins, pertot una calma que feia goig i nosa entre els cards, continuava caminant i fent treballar la memòria pobra pels carrers retorçats de la ciutat vella, caminant entre la gentada i les mosques del soc, arranat després a la pedra d’or de les cases baixes i alegres, els petits jardins de buguenvíl·lies enormes, flors d’hibisc, geranis, margallons, palmeres i oliveres vestides de gris verd blavós, el mateix Feldgrau dels uniformes de la Wehrmacht. A un taxista amb els braços plegats de la Porta de Damasc vaig encomanar l’adreça:

Sr. Aharon Appelfeld
POB 1052, Mevasseret Zion 90805

El trajecte va ser ràpid, el cotxe deixava enrere els carrers nous i ben escombrats, cases, places, petites botigues, parades de bus i de tramvia, els venedors ambulants, també tractors amb rodes molt amples, camions de fruita, descampats i sorrals, arbres petits. Deixàvem enrere la gent i suposo que també eines de llauradors, i bales, pistoles, metralladores i granades de mà, amagades als mil racons de la ciutat íntima, per força hi havien de ser encara, continuaven desades perquè no les toqués la llum del sol furiós ni el cel blau i sense núvols, brillant, com acabat de crear, de Jerusalem.

Aharon Appelfeld, petit i rabassut, es va presentar com li agrada de presentar-se, modestament, l’aire distret, amagant coquetament el cap pelat sota una gorra blava de mariner, fumant la pipa i deixant-la apagar. Ell mateix em va obrir la porta ferrada del jardí, fent-me un somriure ample de benvinguda, confiat com si ens coneguéssim de sempre, portant-me fins on era la dona, asseguda al porxo, davant de la gran taula on hi ha de tot per menjar i beure, riallers tots dos. Appelfeld, llegenda viva de les lletres hebrees, es mostra una mica sorprès de l’interès que desperten els seus llibres fora del seu país.

AA: En tot cas, jo escric per a la gent, per a les persones, no per als jueus. El que tenim en comú els éssers humans és més important que les discrepàncies. Les diferències són interessants però no són realment importants.

JG: No són importants però vostè va acabar en un camp de concentració nazi.

AA: Sí, és clar, vaig ser al gueto i als camps de concentració com explico en els meus llibres, però el món no és el meu enemic. No sé per què però no vaig desenrotllar aquest complex contra el món. No he pensat mai que els jueus fossin bons i més que bons i que els altres fossin dolents. Al capdavall els jueus han hagut de suportar durant els darrers cent anys esdeveniments històrics molt greus, però també és cert que això ens ha permès viure i veure moltes coses. I sobretot, aprendre molt. Ara bé, per dir tota la veritat, tinc la sensació que alguns jueus ni saben res ni volen aprendre res.

"No he pensat mai que els jueus fossin bons i més que bons i que els altres fossin dolents. Al capdavall els jueus han hagut de suportar durant els darrers cent anys esdeveniments històrics molt greus, però també és cert que això ens ha permès viure i veure moltes coses"

JG: Sembla que els jueus són més autocrítics que els palestins ¿o no és cert?

AA: Qualsevol persona mitjanament intel·ligent sap que en qualsevol conflicte hi ha dues posicions. Per això no puc entendre que, normalment, a Europa, a diaris com Le Monde, per exemple, només es facin ressò d’un únic punt de vista, del punt de vista d’un dels dos costats. Israel no és de cap de les maneres un país d’àngels i una gran part dels meus llibres critiquen obertament els jueus i les seves debilitats. Per això tampoc entenc la idealització del costat palestí, de la manera en què s’ha establert un pensament col·lectiu internacional que només critica els jueus. És un fenomen que em recorda la persecució dels jueus durant l’Edat Mitjana europea. En aquella època era una idea consensuada per tothom que els jueus havien mort el fill de Déu i que, per aquest motiu, mereixien un càstig etern. No dic que hagi tornat l’Edat Mitjana però sí dic que determinades actituds m’hi fan pensar.

JG: ¿Quin futur espera als jueus després dels darrers conflictes entre els àrabs i l’Estat d’Israel?

AA: Honradament, no ho sé, no ho puc predir. No sé què hauria passat si durant els darrers dos mil anys els jueus no haguessin estat concentrats i, d’alguna manera, oblidats. Els jueus estaven tots concentrats en comunitats. Per motius essencialment econòmics van ser demonitzats durant dos mil·lennis, és força temps, no és fàcil eradicar això de cop i volta. Eren considerats una espècie diferent, amb una fisonomia diferent. La meva obra literària investiga constantment sobre aquest odi contra els jueus i de quina manera l’odi va influir en conformar l’ànima jueva. És un verí. Un verí que arriba a totes les cèl·lules de l’ànima. De manera que l’odi sobre els jueus va aconseguir que els propis jueus també s’odiessin a ells mateixos. Tot allò dolent que es deia contra els jueus va arribar un moment que els jueus ho deien sobre ells mateixos. Fins al punt que el pitjor que mai s’ha dit sobre els jueus són idees jueves sobre els propis jueus. Per això els antisemites no em sorprenen mai.

"Tampoc entenc la idealització del costat palestí, de la manera en què s’ha establert un pensament col·lectiu internacional que només critica els jueus. És un fenomen que em recorda la persecució dels jueus durant l’Edat Mitjana europea"

JG: Hi ha jueus antisemites molt importants.

AA: I tant. Dels més importants, com Karl Marx o Sigmund Freud. O Karl Kraus o Otto Weininger. El que van dir en contra dels jueus és terrible. Són el testimoni de la capacitat humana d’odiar-se a un mateix. Però no són tampoc individualitats sinó fills d’una manera de pensar.

JG: La literatura serveix per estudiar el comportament humà.

AA: Per descomptat. El problema per a l’escriptor humanista és de comprendre el que passa, entendre el perquè. Ha de donar al lector la possibilitat de treure les seves pròpies conclusions i no obligar-lo a pensar res predeterminat. No sóc un escriptor polític o ideològic que va fent propaganda de la seva ideologia o de la seva manera de pensar. Ja hem pogut veure, lamentablement, a què ens pot dur la ideologia.

JG: Conèixer el punt de vista de l’adversari és l’actitud de l’escriptor.

AA: Durant més de trenta anys he estat professor a la universitat. Molts dels meus estudiants eren àrabs palestins, els coneixia prou bé, teníem moltes converses quan preparaven els seus treballs d’investigació o quan venien a protestar si les notes els semblaven insuficients. Els seus arguments favorits eren força coneguts. Que els jueus pertanyen a Europa, que els jueus són els darrers colonialistes europeus i han de tornar a Europa. Hi havia en els seus plantejaments un sentiment d’oposició a nosaltres que entenc perfectament, encara que és evident que Israel no és cap imperi colonial. En aquesta zona del món són aproximadament dos-cents milions d’àrabs mentre que els jueus només són cinc milions i mig. Israel ha desenrotllat la ciència i les arts, en tots els seus aspectes, de manera molt exigent. El pressupost científic del nostre Estat és més gran que el de tots els països àrabs junts. Tenim diversos premis Nobel en Ciències i Literatura. Aleshores aquests joves àrabs miren el nostre petit país i es pregunten per què ells no poden tenir el mateix. Es demanen per què no hi ha una universitat com la jueva en cap dels països veïns. Som un mirall en el què es miren constantment, per això, en converses privades he arribat a comprendre el seu punt de vista. I he intentat explicar que els complexos d’inferioritat, els dels àrabs, els dels jueus, són molt difícils d’eradicar, són molt profunds.

"Tot allò dolent que es deia contra els jueus va arribar un moment que els jueus ho deien sobre ells mateixos. Fins al punt que el pitjor que mai s’ha dit sobre els jueus són idees jueves sobre els propis jueus"

JG. Els àrabs també experimenten odi cap a ells mateixos.

AA: El món àrab ha demostrat la seva impossibilitat d’afrontar el segle XX, i per descomptat el segle XXI. Han retrocedit per retrobar-se a ells mateixos en la religió. Ens diuen “vosaltres teniu la ciència però nosaltres tenim a Déu”. El conflicte àrabo-palestí si es pogués desenganxar del misticisme i es pogués abordar de manera racionalista podria solucionar-se en dies. Hi ha prou lloc per encabir-hi tots dos pobles. Encara que hi hagi una part jueva d’intolerants que donen problemes, és molt petita. També existeix una part d’àrabs que consideren que els jueus ens hem de quedar i que no hem de tornar a Europa. Com a escriptor penso que la millor manera d’aproximar-se als conflictes és des de l’aproximació personal i no des de les generalitats. L’escriptor aprèn al llarg dels anys algunes coses sobre la vida a través de l’individualisme.

JG: Parli’ns sobre els jueus. Què és un jueu?

AA: Caldria un seminari de com a mínim un any per comprendre l’ànima jueva. Tenim jueus blancs, marrons, negres, grocs, de tots els colors, procedents de més de vuitanta països diferents. És molt complicat parlar de nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos a través d’un únic idioma. Quan van decidir deixar ser víctimes els jueus van arribar a Israel per poder-se defensar. D’aquesta aspiració va néixer el nostre exèrcit. És diferent, mentalment, passar a defensar-te, cosa que durant les persecucions de jueus no s’havia fet. Ara bé, la religió té avui un pes petit, el vuitanta per cent de la població jueva és secular. Un quinze per cent professa una religió racional i moderna mentre que no passen del cinc per cent els religiosos ortodoxos o fanàtics. ¿Cal que afegeixi que hi ha molta gent intel·ligent però que hi ha també molta gent estúpida?      

J.G: I què és un escriptor jueu?

AA: La literatura israeliana no té la mirada jueva, és a dir religiosa. Religiosa en el sentit que totes les persones van ser creades a la imatge i semblança de Déu. En aquest sentit qualsevol persona té l’espurna divina dins seu. Des d’aquest punt de vista odiar el teu pròxim és odiar-te a tu mateix. I tornem a la qüestió de l’autoodi i de l’aprendre a estimar-se a un mateix. Jo no sento que estigui escrivint sobre l’Holocaust. El que faig és prendre una persona en la situació més terrible que pugui trobar-se. Si aquesta persona encara pot sentir alguna cosa jo vull aprendre sobre la vida sobre el cos, sobre l’ànima. Vull deixar veure que fins i tot en la situació més terrible hi ha alguna cosa humana. A mi em va salvar la vida la gent dels baixos fons, els delinqüents, no eren jueus, em van donar pa i aigua i em van acollir, em van defensar. I vaig poder comprovar en que en aquests delinqüents tan perillosos també hi havia sentiments humans. No idealitzo les persones però sí que hi veig de vegades una mica de llum. Això et permet continuar vivint. Gràcies a Déu aquest infant de l’Holocaust que vaig ser jo no ha mort dins de mi, és impossible ser un escriptor sense continuar essent un infant en el teu interior. Sense una certa innocència no es pot escriure. Jo miraré de fer-ho fins als 98 anys, si hi arribo.

"Gràcies a Déu aquest infant de l’Holocaust que vaig ser jo no ha mort dins de mi, és impossible ser un escriptor sense continuar essent un infant en el teu interior. Sense una certa innocència no es pot escriure"

JG: Vostè sempre serà un lladre de cavalls com explica en els seus textos autobiogràfics, un escriptor al galop.

AA: Mirant enrere no em penedeixo d’haver estat un lladre de cavalls. Sense ser místic he entès que havia de passar per aquest trajecte. Vaig aprendre el que és un cavall i tot el que un cavall pot donar-li a la teva ànima. M’estimo més el mutisme del cavall que la xerrameca humana.

JG: És cert que ja s’ha fet fosc, senyor Appelfeld, potser que jo no digui res més. Li agraeixo tot el que ha dit. Hi ha escriptors que no saben parlar.

AA: És cert. I n’hi ha que tampoc no saben escriure.