Agustí Pons és un referent del periodisme català. Escriptor i poeta, va formar part de la redacció del diari Avui des de la seva fundació, on va ser sotsdirector i cap d'opinió i actualment dirigeix la històrica Revista de Catalunya. El seu interès en la història l'ha fet acostar a moments singulars, com el Zuric de 1917 on es van trobar Lenin, Tzara i Joyce, tres personatges que revolucionarien la política, l'art i la literatura, i a intentar comprendre el segle XX de 1914 a 2014, i ha escrit les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Nèstor Luján, Maria Aurèlia Capmany o Salvador Espriu. Ara acaba de publicar les seves memòries, Crònica al marge.

Agustí Pons/Martí Pons

Després de Temps indòcils, Cartes a Clara i Bàrbara, que també tenien components autobiogràfics, arriba aquest llibre de memòries. Per què?

Penso que el que havia fet fins ara no eren ben bé memòries. Temps indòcils és una crònica d'un temps en primera persona però per parlar de fets col·lectius. Si jo explico el meu examen de revàlida de Periodisme, on un professor del tribunal que ens examinava va dictar a cau d'orella les respostes a una noia, no ho faig perquè el meu examen sigui important, sinó per exemplificar la corrupció del franquisme. Un novel·lista potser s'inventaria una trama i un assagista en faria una teoria, però un periodista només ho pot explicar en forma de crònica. Bàrbara em va sortir més autobiogràfic del que esperava, però aquí he volgut fer un balanç de la meva vida i, sobretot, del que jo he après i com veig el món gràcies al periodisme.

Comences parlant de religió, de sexe i el teu casament.

M'he adonat que entre la nostra història particular i la història general hi ha molts punts de contacte. Una cosa és conseqüència de l'altra. Jo parlo del meu casament, però això com passa a altres capítols del llibre em serveix per arribar a reflexions més generals. El que ens passa a cadascú de nosaltres és un reflex de les grans teories o corrents del món. Com que m'agrada tant la història, busco la vinculació entre la vida personal i la gran història del món.

El que ens passa a cadascú de nosaltres en la nostra vida particular és un reflex de les grans teories o corrents del món

Com a biògraf, defenses la necessitat de parlar de la vida privada dels personatges que estudies per comprendre el personatge.

Fa de mal aplicar! (riu). Un dels problemes que m'he trobat fent biografies és aquest que deies, la vida privada dels personatges. Si parlés de gent morta al segle XVIII, em seria més fàcil, però podem els biògrafs parlar de la vida privada dels biografiats? La meva resposta basada en l'experiència em seria sí, però sempre que el que expliquem sigui rellevant pel seu interès col·lectiu o serveixi per entendre millor el personatge. El punt filipí és com determinar quins aspectes de la vida del personatge tenen interès col·lectiu o serveixen per entendre'l millor. T'has de fiar de les teves intuïcions o de la mateixa ètica. Com m'he aplicat aquesta recepta? La biografia i les memòries són molt diferents. En una has d'explicar el que trobes, en l'altra no tens cap obligació d'explicar-ho tot.

Et despulles bastant, però. Parles de la relació amb la teva mare, amb la família. Suposo que tot plegat t'ha ajudat a entendre't.

Mai havia considerat la literatura com a font d'autoconeixement, però Bàrbara va canviar la meva manera de veure les coses. Em vaig adonar que, com a periodista, estava obsessionat per entendre el món, però que si abans t'entens a tu mateix, guanyes. Dostoievski ja deia "aixequeu la pell d'un home i hi trobareu una novel·la".

Tu venies d'una família catalanista i catòlica i et vas rebel·lar contra ells anant als toros, a la boxa i cap a l'anarquisme.

Jo crec que això també és generacional. Per alguns jo ho devia fer bastant, però jo en canvi m'emmirallava amb personatges com en Joan Duran que per fer no fer la mili se'n va anar pel món. Em vaig rebel·lar i, com explico, em vaig casar jove per marxar de casa.

Dostoievski ja deia "aixequeu la pell d'un home i hi trobareu una novel·la".

De tota manera, quan et vas casar ja feia temps que treballaves al Noticiero Universal...

Jo vaig començar molt jove, l'any 1964, pocs dies abans de fer els 17 anys. Hi vaig entrar sense cap endoll, i això que al Noticiero era molt difícil entrar-hi si no hi tenies família a dins. Quan deien que el diari era una gran família era cert, els fills espavilats dels linotipistes i que havien estudiat entraven de redactors i hi havia un encarregat de buscar pisos del Patronato Municipal de la Vivienda pels redactors i linotipistes que es casaven. Vaig començar sense cobrar. Quan vaig entrar en nòmina el director em va dir que era un dia important per mi i pels meus fills, i això que no estava casat ni res. Volia dir que tenia el futur garantit fins la jubilació.

De tota manera, no t'hi vas quedar per jubilar-te, tot i la teva llarga carrera com a periodista. Què ha estat per a tu el periodisme?

El periodisme m'ha fet entendre la vida i li dec molt al periodisme. És com anar en un tobogan, passes de tenir una gran autoestima, quan et donen càrrecs i responsabilitats, a pensar que tot ho fas malament quan te'ls treuen. No és un ofici fàcil, però si ho mires en conjunt, és com haver anat a moltes universitats de cop. Per exemple, jo entrevistava a una persona i aquella persona, sigui un polític, un científic o un escriptor, m'explicava tota la seva vida i la seva obra. Gràcies al periodisme he entès el món. Un món que és una partida d'escacs des dels seus orígens.

Gràcies al periodisme he entès el món. Un món que és una partida d'escacs des dels seus orígens.

Tu has tingut la sort de conèixer i tenir mestres com Nèstor Luján...

A Nèstor no li agradaria gens que li diguessin mestre, potser interiorment sí, però era un antipedant total. Nèstor és d'aquelles persones que a mesura que van passant els anys t'adones de la influència que va tenir sobre mi. Era un vincle amb el món d'abans de la guerra, a través dels supervivents de Mirador que van fer Destino, copiant literalment l'original. Em va influir des del punt de vista professional però també personal. Ell era un escèptic radical, fins i tot escèptic davant dels escèptics i amb el dret d'apassionar-se quan calgués. Tenia una cosa que a mi em fascinava: el posaven a parlar de toros perquè era l'únic espai lliure i va arribar a discutir amb Cossío. El posaven a fer boxa i va fer unes cròniques que són un reflex de la societat del seu temps. S'hi posava fins al final, però quan ja ho havia fet li deixava d'interessar.

Precisament dius que vas començar a escriure biografies per tornar deutes que tenies amb gent com Luján.

Jo tinc una formació catòlica com tots els de la meva generació i això d'estar en deute és molt important. A més, hi ha una cosa important: Nosaltres vam ser la primera generació educada íntegrament en castellà. Tots els escriptors de la meva generació van començar a escriure en castellà, en la llengua que guanyes els premis de redacció de l'escola, i per fer el pas al català vam tenir la sort de l'aixopluc d'una sèrie de gent com la Maria Aurèlia Campany, el Joan Triadú, etc. Pensa que nosaltres érem molt rucs. No sabíem res de la nostra tradició. Jo, per exemple, vaig llegir abans Kerouac que Carner.

Com va ser la descoberta de la tradició catalana i, especialment, la descoberta de la tradició periodística catalana.

A banda d'aquesta gent que ens donava aixopluc, m'ho vaig fer jo tot sol perquè tot estava trinxat. Jo semblava la Vaca cega, topant de cap en una i altra soca. Per exemple, jo podia haver conegut l'Eugeni Xammar, perquè tenia una persona que el coneixia, però em va fer vergonya anar-lo a veure perquè no l'havia llegit mai. A Josep Pla no el podia ni veure, perquè a Destino hi feia l'elogi de tot el que jo odiava: Porcioles, la dictadura portuguesa, etc. Per contra, quan entrevistava al Benet, per exemple, sortia de casa seva com si hagués fet un trimestre de classe. Aquesta gent gran estava esperant que sortíssim. El meu cosí Joan Argenté va organitzar una lectura poètica a casa seva i jo hi vaig anar amb els meus cabells llargs i els meus poemes plens de caca, pipi, etc., pensant que em fotrien fora, però aquella gent que hi havia estava encantada. Volien que la gent iconoclasta escrivís en català.

La meva generació no sabia res de la nostra tradició. Jo vaig llegir abans Kerouac que Carner.

Agustí Pons/Martí Pons

Dius en algun moment que molts dels teus companys de generació no es van passar al català per mandra.

I per no haver de passar la humiliació d'haver d'aprendre-ho tot, ortografia inclosa, de nou. Jo encara dubto molt.

Què va ser per tu el moviment llibertari?

El professor Albert Balcells ens donava classe al CICF i acabava de treure un llibre sobre el pistolerisme que em va fer connectar les antenes que jo portava. A mi el món dels meus pares de missa i tortell no m'interessa i vaaig veure que per entendre el passat el moviment llibertari era imprescindible. Al Congrés de Saragossa, abans de la Guerra Civil, es parla de pedagogia, de comunes, vegetarianisme, de nudisme... La tradició obrera catalana era llibertària, no era marxista. Això em va fascinar. Vaig voler conèixer la Frederica Montseny, que com Tarradellas –a qui també vaig conèixer– vivia amb una gran humilitat però parlava com si fossin governants, i vaig fer el llibre Converses amb Frederica Montseny, un llibre de preguntes i respostes sense comentaris.

Dius al llibre que no t'has sentit còmode amb cap de les dues famílies ideològiques sorgides a Catalunya després de la Guerra Civil: el catolicisme catalanista i el marxisme de la intel·lectualitat barcelonina. Que ets un desclassat, que no has estat mai company de viatge dels seus companys de generació, que no has militat al PSUC ni al PSC ni has treballat al Correo Catalán o al Tele/eXprés ni has rebut el mestratge de Manuel Ibáñez Escofet ni rets culte a Manuel Vázquez Moltalbán. Déu n'hi do!

No vull passar per un màrtir, perquè m'he acolitat allà on he pogut. La primera obligació d'un periodista és guanyar-se la vida, sobretot si tens dona i criatures.

El marxisme era hegemònic entre els teus companys de generació. Què suposava no ser-ne?

A mi em van catalogar de pintoresc! (riu) Jo no era del partit, entre altres coses perquè havia llegit el que havia escrit ja a la seva època el sindicalista Ángel Pestaña als anys 20. El que va veure en Pestaña no ho sabia en Sacristán, en Molas, etc? Ja es veia que allò no funcionava i no entenc per què aquests intel·lectuals ho continuaven defensant. Però és que el moviment marxista ho va impregnar tot: La Universitat, el món editorial, etc., i a mi no m'interessava gens. Potser perquè sóc un individualista i vull creure que les persones tenim una certa capacitat per autoorganitzar-nos.

Potser perquè sóc individualista el marxisme no em va interessar mai. Per això em van catalogar de pintoresc.

Una altra referència teva ha estat la Maria Aurèlia Capmany. Què et va ensenyar?

Així com el Nèstor era un mestratge informal i a ell no li hauria agradat ser-ne considerat, la Maria Aurèlia era com deia el Joan Oliver de Pompeu Fabra, "dictador amb seny i sense sabre". La Capmany, que l'any 1939 ja era una dona feta i formada, tenia clar que el franquisme era un parèntesi i la seva obligació i la de la seva generació era que quan es tanqués el parèntesis Catalunya tornés a ser la que era abans. Ens renyava molt, però era enlluernadora perquè tenia les idees molt clares. La Marta Pessarrodona diu que és la mare que no va tenir, jo diria que va ser com una tieta que no vaig tenir. En aquest sentit, hi ha un conte que em va dedicar i on em vaig adonar que m'hi deia tot el que no s'atrevia a dir-me cara a cara.

Dius que has volgut canviar el cànon. Te n'has sortit?

No gaire (riu). Totes les èpoques tenen modes. Ara Comanegra publica Boris Vian. Vian era un personatge de culte, però el que s'ho menjava tot era Jean Paul Sartre. Per què s'ho menjava tot, si després s'ha demostrat la falsetat de la modernitat, que consisteix a vendre revista maoistes pel carrer però no estar disposat a anar-te'n a la Xina de Mao? Marta Harnecker va ser conseqüent, almenys se'n va anar a viure a l'Havana.

Has volgut reivindicar autors fora del cànon o personatges claus pot explicats.

Tu mires el catàleg de Destino i el de Quaderns Crema i veus una línia de continuïtat. Al mig hi ha Edicions 62 que és una altra cosa. I no ho critico, perquè el Josep Maria Castellet va ser un gran editor, va posar la literatura catalana a l'altura de la modernitat que es feia a França i Itàlia, però aquesta modernitat s'ha vist que era efímera. Què en queda de Lukács, per exemple? En canvi, Stefan Zweig o Sándor Marai van estar arraconats i ara continuen editant-se.

Vas deixar el Noticiero per anar-te'n a l'Avui. Va ser una operació arriscada participar en l'aventura d'u diari en català?

Si tu treballes en premsa, el més normal és que treballis amb la teva llengua. Si un es dutxa en català, ha d'escriure en català. Això és la normalitat. Però en aquest país, els que vam anar a la normalitat vam ser una minoria anormal, perquè tothom trobava natural dutxar-se en català i anar a treballar en castellà tot el dia. No és una qüestió de patriotisme, sinó de sentit comú. Sí que és veritat que m'hi va portar un cert compromís, perquè hi vam anar amb una sabata i una espardenya, perdent diners.

Si un es dutxa en català, ha d'escriure en català. Això és la normalitat. Però en aquest país, tothom trobava natural dutxar-se en català i anar a treballar en castellà tot el dia

Parles de Max Cahner i la teva relació amb ell que va acabar malament.

He volgut explicar com va acabar la nostra relació perquè sovint quan mirem personatges històrics o moments històrics sempre anem a les idees i les obres i a vegades el que compta és el tarannà de les persones. A n'en Max el va perjudicar molt el seu caràcter i la seva manera de fer, que feia que acabés trencant amb la gent que treballava amb ell.

Tampoc va ser fàcil la relació amb Carles Fontserè.

Em vaig sentir enganyat. Estic content d'haver ajudat a salvar el patrimoni del Fontserè, malgrat que ell a vegades fos una mica pocasolta i critiqués la mateixa Generalitat que li comprat les obres. Ara, el seu punt de vista sobre la II Guerra Mundial i el seu antisemitisme per mi són intolerables.

Has cultivat molt el gènere de l'entrevista. Expliques el cas d'un interviu amb Mercè Rodoreda.

No m'he considerat mai un bon entrevistador, potser perquè sóc massa tímid, potser perquè ho volia fer tan bé que em posava nerviós... Aquesta entrevista amb la Rodoreda em va torturar durant anys fins que vaig descobrir els elogis que li feia Joan Sales a la seva correspondència amb ella.

No m'he considerat mai un bon entrevistador, potser perquè sóc massa tímid, potser perquè ho volia fer tan bé que em posava nerviós

Defineixes l'entrevista com un gènere difícil però agraït.

És el que et deia, jo he après molt fent entrevistes perquè tenia per mi sol uns personatges interessantíssims. Me'n recordo que vaig entrevistar un poeta i parlant del surrealisme jo li vaig preguntar perquè a Espanya no havia tingut èxit el surrealisme. Ell em va respondre, i què es pensa que és la novel·la picaresca? Potser ell ho havia descobert després de molts anys de treball però a mi m'ho explicava durant l'estona que estàvem junts. O el Nèstor Luján quan em va explicar que Napoleó només es podia entendre des de la idea de clan mafiós.

Deies que el periodisme t'ha permès entendre el món, però també el país. Dius que Catalunya és un país molt conservador...

Conservador d'esquerres! Perquè sovint els més conservadors són els progres. L'ensenyament ha estat dominat per l'esquerra i no s'ha fet mai autocrítica pel fracàs que ha representat.

Creus que és un país mesquí, poc agraït?

El nostre és un país petit, i sempre t'acabes trobant algú a l'ascensor.

Has fet política cultural, com a cap de gabinet de Max Cahner, i expliques com ha estat la relació dels governs espanyols amb la cultura catalana.

Jo estic irritat, perquè des dels sectors independentistes em miraven de cua d'ull. Jo em creia que això podia anar bé, però vist com s'han comportat els governs espanyols per més independents que siguem els quadres de Miró o de Dalí ja no tornaran a Catalunya. No s'han cregut mai la pluralitat ni la bicapitalitat que deien.

Dius que els espanyols ens entendrien més si fóssim com els Amish.

El més difícil és comprendre la diferència d'algú que és igual que tu. Molta gent d'Espanya que veu com un exemple la lluita de Luther King veu bé que els Jordis siguin a la presó. No cal que siguin independentistes, però poden veure que és una injustícia que persones pacífiques vagin a la presó.

Per acabar, tornes al Gombrèn de la teva infantesa.

Per mi això de ser català no és una idea, jo sóc un post il·lustrat. Però hi ha coses que les has de reconèixer com a irracionals. I jo reivindico el dret a aquesta cosa tan tel·lúrica com saber que ets d'un país. Sobretot pels que no tenim creences metafísiques, si m'enganyo amb alguna cosa, és amb el saber que abans que jo hi havia gent en aquest territori que se'n sentia part. I a Gombrèn i Montgrony, de petit, és on ho vaig descobrir.

Reivindico el dret a aquesta cosa tan tel·lúrica com saber que ets d'un país

I això et permet comprendre el món.

Clar, perquè és important saber qui ets. Per mi no és contradictori emocionar-te amb la dansa de Castellterçol i amb Malèvitx. Entre el fet particular i la cosa universal hi ha una línia de continuïtat i és un error que no existeix, perquè et prives d'un sentiment de plaer o de bellesa que no tens per què perdre. I el sentiment de pertinença ben entès és una magnífica font de generositat, de pensar en els altres.