27 d’abril, dimarts.- La quiosquera, que també ven llibres, em  baixa de la lleixa tot el que te de Stefan Zweig i jo em decideixo per la biografia de Magallanes. A Magallanes, Zweig ja l’havia fet protagonista, amb raó, d’un dels moments estel·lars de la humanitat; un llibre que no sé perquè ha deixat de ser de lectura recomanada a les escoles de tot el món, o si més no, d’Europa. Si al cap d’uns anys, Zweig es decideix a dedicar-li una de les seves biografies no és només perquè, com a bon escriptor professional, aprofita els retalls sobrants d’obres anteriors sinó també perquè l’aventura de Magallanes és una de les més emocionants de tota la història de la humanitat. I no és cap disbarat pensar que, després d’haver publicat els moments estel·lars (l’any 1927), Zweig es quedés amb ganes de tornar sobre el personatge, fascinat com estava per la gesta que havia protagonitzat; una fascinació que Zweig trasllada a tots els lectors de la biografia que finalment li dedicarà (1938).

Llegir l’aventura de la descoberta de l’Oceà Pacífic des del confinament obligat en el qual em trobo és com si a un bevedor de xampany, després de tres setmanes d’abstinència, algú li posés sobre la taula un Moët Chandon Imperial

Retrato de Fernando de Magallanes

Retrato de Fernando de Magallanes

Llegir l’aventura de la descoberta de l’Oceà Pacífic des del confinament obligat en el qual em trobo és com si a un bevedor de xampany, després de tres setmanes d’abstinència, algú li posés sobre la taula un Moët Chandon Imperial. És clar que seria millor abandonar la reclusió i anar a veure en directe els paisatges de Magallanes  o altres racons de mar encara que fossin més modestos i menys perillosos. Però aquest és el tòpic –fet clixé però cert, com deia la meva professora— de la bona literatura. Et permet viure vides que no has viscut; participar en aventures que mai no podries compartir; conèixer persones i mons que en la vida real estarien, i estaran, molt allunyades de tu.

Magallanes és una figura fascinant perquè, com la majoria de personatges fascinants de la història, va contra-corrent i guanya. És cert que en l’aventura hi perd la vida però la Història, i la Ciència, li acaben donant la raó.  Això és possible perquè Magallanes creu en ell mateix, en la seva individualitat i hi creu perquè se sap preparat per al treball que vol dur a terme –una gesta en el seu cas— i ho sap perquè a aquesta preparació hi ha dedicat molts anys; molts anys de pràctica, a partir d’unes primeres navegacions cap a les Índies sota bandera portuguesa; i de coneixements teòrics sobre navegació a la Cort de Lisboa. Magallanes no espera res dels altres, tot i que sap que sense els altres no podrà dur a terme el seu projecte.  Necessita el permís reial i necessita diners però no s’arronsa ni quan ha de canviar de país perquè el  seu monarca, el de Portugal, el menysprea. 

Confinat sense poder sortir de casa, amb el balcó del davant com a únic paisatge durant llargues hores del dia, me’n vaig amb el Trinidad fins a la desembocadura del Plata i després fins a la badia de Sant Julià, i assisteixo, atònit, a la rebel·lió dels capitans espanyols i a la meditada astúcia de Magallanes per sortir del parany;  i després continuo el viatge cap a les costes mai no conegudes i el descobriment del pas que porta de l’Atlàntic al Pacífic –i altra cop una rebel·lió que aquesta vegada s’acaba amb la fugida cap a Espanya d’un dels vaixells—; i la navegació per l’estret que durà el nom de Magallanes i el parany estúpid que li causa la mort, l’únic excés de confiança en tot el viatge, quan té el retorn triomfal al palmell de la mà.  Ha donat la volta al món i ha demostrat que la Terra és rodona. Zweig, que l’any 1938 ja no té una visió optimista de la història, ni confia gaire en la capacitat dels homes de no matar-se entre ells, perquè veu a venir l’imminent cataclisme de la Segona Guerra quan encara ningú d’Europa no ha superat l’hecatombe de la Primera, acaba el llibre amb un cert pessimisme. A hores d’ara ningú no dubta de situar Magallanes entre els personatges més importants de la història de la humanitat però, en el seu moment, quan les tres naus supervivents van tocar terra a Sanlúcar de Barrameda i, després, quan va ser el moment de repartir prebendes i honors, el seu nom va ser volgudament oblidat. I la glòria se la va endur Juan Sebastián Elcano, expert mariner espanyol però capità colpista que, en un moment decisiu del trajecte, s’havia unit a una revolta contra Magallanes, i que aquest havia perdonat.

Zweig m’ha fet aturar en la figura de Magallanes i en la seva valenta dignitat individual que ara tant (em) trobo a faltar

Stefan Zweig-wikipedia

Stefan Zweig

Obro la televisió i el ministre Marlaska m’amenaça amb no sé quantes multes. Els seus subordinats n’han posat més de 600.000.  Sospitosos de tot i sense possibilitat de protesta els ciutadans estem en trànsit de convertir-nos en peons gregaris incapaços de prendre pel nostre compte cap decisió significativa.  Per això, dono les gràcies a Zweig. Per unes hores, m’ha fet aturar en la figura de Magallanes i en la seva valenta dignitat individual que ara tant (em) trobo a faltar. Em consta, però, que ha estat un miratge.

28 d’abril, dimarts.-  Vaig començar a escriure aquest dietari sense cap propòsit especial. Tenia, i tinc, diversos projectes literaris al cap però no em veia amb prou força per començar-ne ni un. D’altra banda, em costa molt treballar en un projecte literari sinó és de forma obsessiva i pensava, amb raó, que prou obsessiu em resultaria un confinament de durada incerta com el que acabava de començar. Quan treballo m’agrada aixecar-me cada dues hores de la cadira i fer un tomb pel pis amb qualsevol excusa o sortir a comprar el pa, el diari o el cafè que s’ha acabat. Però el confinament és incompatible amb aquestes sortides i també amb el tancament mental que suposa viure pendent de forma quasi exclusiva del llibre que t’has compromès amb tu mateix a escriure. No pots estar vint-i-quatre hores del dia amb la persona que has triat perquè et faci companyia i anar al teu aire, com si no tinguessis ningú al  costat.

Aquest dietari el vaig començar a escriure com un exercici de relaxament, sense presses i sense cap compromís amb ningú.  A les primeres entrades  em limitava a explicar com havia passat el dia, què deien a la tele, com es trobava la família.  Ben aviat, però, el text  va anar prenent complexitat. En les entrades successives, no vaig poder evitar valoracions personals sobre els líders polítics que dirigien la lluita contra la pandèmia ni una reflexió general sobre l’estat general del país. En un moment donat havia escrit tant que el dimecres ja tenia enllestides les entrades que corresponien al divendres.

Arribat a aquest punt vaig pensar que tot això que estava redactant no podia quedar inèdit. Fa uns anys vaig escriure un dietari que anava de l’1 de gener al 31 de desembre. Com que, un cop acabat, vaig dubtar si enviar-lo o no a alguna editorial el vaig guardar en un calaix sense saber gaire què fer-ne. Encara hi és. L’experiència em va demostrar que no tinc vocació d’escriure per a ningú (o només per a mi mateix). Sempre  acabo escrivint per a un públic encara que, de moment, no hi sigui. 

Fa un parell de dies vaig posar un correu electrònic a Joan Safont, responsable de La Llança, suplement de cultura d’El Nacional.cat, i li vaig preguntar si li podria interessar publicar el meu dietari. Per tal que es fes una idea del seu contingut li vaig enviar les primeres vint pàgines.  L’endemà em contestava dient-me que acceptava la proposta. Jo, naturalment, encantat. El periodisme no pot ser el vici solitari que Gil de Biedma comparava amb l’exercici de la poesia. El periodisme, per definició, necessita que algun receptor el miri, l’escolti o el llegeixi. No sé si escriure un dietari és ben bé fer periodisme.  Però, en tot cas, constitueix l’excusa que m’ha permès no deixar inèdit els textos que estic escrivint. El meu agraïment a les persones que ho fan possible. I, en especial, a Joan Safont.

29 d’abril, dimecres.  Ahir, durant unes hores, em va semblar que els vells podríem començar a sortir el dissabte.  Avui crec entendre que no podrem fer-ho fins dilluns vinent.  Aquest matí, llegint La Vanguardia, he entès que els desplaçaments amb cotxe dins la mateixa província serien permesos des del dia 11. Aquest migdia, escoltant el telenotícies, he arribat a la conclusió que no podria tornar a Vilassar fins a la setmana del 18 o del 25 de maig.  

El Consell de Ministres ha decidit que el desconfinament es farà a partir de cada província. Sembla una ordre sortida d’algun sanedrí independentista per demostrar el menyspreu del govern central envers l’autonomia catalana. En efecte, totes les persones que s’interessen pel tema saben que l’organització de la sanitat que els successius governs catalans han posat en marxa constitueix un model realista i eficient tot i les retallades pressupostàries dels darrers anys.  És impossible que el ministre Illa no la conegui, aquesta organització,  però suposo que no es podia fer cap excepció amb Catalunya o amb Euskadi perquè es tracta de presentar una uniformitat total entre les autonomies no fos cas que algunes es queixessin. I de passada s’ha revalorat la figura del governador civil, especialment mal vista pel catalanisme clàssic.   Després, el ministre Illa, en roda de premsa, ha donat a entendre, com a concessió, que es permetran altres organitzacions territorials en aquest procés de desconfinament, sempre i quan els governs autonòmics les proposin i el govern central –o sigui, ell— les accepti.

El Consell de Ministres ha decidit que el desconfinament es farà a partir de cada província. Sembla una ordre sortida d’algun sanedrí independentista per demostrar el menyspreu del govern central envers l’autonomia catalana

María Jesús Montero Salvador Illa Europa Press

Els ministres María Jesús Montero i Salvador Illa/Europa Press

Les situacions de crisi provoquen que les misèries de tots plegats surtin a la llum pública. I això és el que està passant. En un dels seus articles, Francesc-Marc Álvaro advertia que amb l’arribada del coronavirus  els governs ja no podran seguir tirant de veta del relat sinó que s’hauran d’enfrontar a la realitat. La capacitat de relat és allò que ha permès a la senyora Ada Colau guanyar, primer, les eleccions a l’alcaldia de Barcelona des de el rebuig radical a una  vella manera de fer política; i a les següents eleccions continuar en el càrrec gràcies a l’aliança amb el partit  que havia fet, de l’ajuntament de Barcelona, l’aparador d’aquella vella política (amb el suport decisiu d’un candidat que com a ministre de l’Interior de França s’havia caracteritzat  caracteritzat per reprimir amb duresa els amics ideològics de la senyora Colau). I la manca de relat és allò, que més enllà dels seus encerts o desencerts, va fer perdre l’alcaldia al senyor Xavier Trias. 

Aquests dies, quan el relat deixa de ser el mirall seductor capaç d’enlluernar els votants més fràgils, l’abisme de la realitat es presenta davant de tots i cadascun dels ciutadans com un monstre indefugible. Espanya està governada per uns polítics incompetents, superats per un terratrèmol sanitari d’una magnitud mai no vista abans i amb una situació econòmica que voreja la fallida. El govern central no pot presentar un calendari ordenat del procés de desconfinament entre altres raons perquè no disposa de dades suficients sobre la situació de la pandèmia. Aquestes dades  podrien obtenir-se amb la realització de tests a una part significativa, o majoritària, de la població, que és el que han fet, o estan fent, els països que se n’estan sortint amb menys víctimes. Però això no es pot dur a terme, a Espanya, per manca de diners per encarregar  els tests, o per falta d’iniciativa o del que sigui. Es tracta, per tant, d’un desconfinament a les palpentes mentre es posa en marxa una limitada administració de tests, a escala estatal, necessària però absolutament insuficient. Des del punt de vista econòmic també hem quedat despullats. El govern espanyol no pot prendre cap mesura d’ajuda substantiva a les persones i empreses afectades per les conseqüències de la pandèmia  fins que Alemanya no decideixi amb quina quantitat i, sobretot, de quina manera pensa ajudar.  I, finalment, des del punt de vista polític els ciutadans ja veiem el pa que s’hi dona. El PP pensa aprofitar aquesta monumental desgràcia per intentar desbancar el govern socialista i posar-s’hi ell, que és el seu únic objectiu des de que Rajoy va haver de dimitir. I per fer-ho sabem que està disposat a quasi tot.

És en aquestes circumstàncies que els catalans, o alguns catalans, ens podem considerar afortunats. Ens queda la idea de la independència no tant com una utopia pura i virginal sinó com una manera d’escapar, ni que sigui mentalment, del depriment espectacle que, ara per ara, ens veiem obligats a compartir. 

30 d’abril, dijous.-  Ja fa alguns dies que surto de bon matí al carrer a comprar el diari i el pa. Amb la mascareta passa com amb tot: és qüestió d’habituar-s’hi. Segons com, les ulleres em queden mig entelades a causa del meu propi baf. Mentre compartíem cua,  una senyora em va instruir sobre el tema. Es tracta d’ajustar al nas una mena de gafet que serveix per subjectar la mascareta  i fer possible que l’aire que expires no tingui gaires possibilitats de tirar cap amunt.  El resultat ha estat que el gafet en qüestió ha sortit de mare i que ara sembla que porti un filferro penjant del nas. Però sí, les ulleres ja no s’entelen amb tanta facilitat. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Coronavirus carrer ferran buit barcelona buida - Sergi Alcàzar
Dietari

Estat d'alarma (VI)

Agustí Pons
Coronavirus Barcelona Buida estanc premsa el periodico Plaça catalunya corte ingles - Sergi Alcàzar
Dietari

Estat d'alarma (V)

Agustí Pons