14 d’abril, dimarts.-  M’ha costat molts anys està en pau amb mi mateix. La paràbola dels talents, i l’ombra de la meva mare, m’han perseguit amb insistència.  De petit m’ho havien inculcat tant, que jo en tenia molts de talents, que de gran vivia obsedit per la responsabilitat d’esprémer-los adequadament. La meva mare ni quan vaig viatjar en cotxe oficial de la Generalitat va estar contenta.  La redacció de Bàrbara em va canviar la vida. Fins aleshores, sobretot en les meves biografies,  m’havia ocupat dels altres. A Bàrbara, potser sense proposar-m’ho, em vaig ocupar de mi mateix.  Em vaig adonar del delit de la meva mare per veure’m triomfar; del pes del puritanisme religiós en la meva educació;  de la visió competitiva de la vida que m’havien inculcat els boy-scouts; del catalanisme d’arrels carlines que respirava a Barcelona i a Gombrèn. Per parlar de la Bárbara de carn i ossos –de la senyora Bárbara Martín Izquierdo, minyona de casa meva fins que jo vaig fer els 10 anys— em vaig haver d’enfrontar a  aquestes qüestions. Més ben dit: em van anar sorgint al llarg de la redacció i no les vaig poder eludir.  Trencar el tabú de criticar la meva mare; acostar-me a una visió més pagana de la vida; no menystenir l’herència d’ideologies que semblaven del tot allunyades de mi –com ara el carlisme-, i acceptar el rol social i professional on he quedat, finalment, col·locat... Tot això m’ha proporcionat una tranquil·litat psicològica que em sembla recordar que no havia tingut mai.

Però, de tant en tant, torno a sentir el rau-rau de la meva insatisfacció per temes relacionats amb la professió.  No em queixo del lloc que ocupo en el diguem-ne escalafó de la professió. No. Em queixo que no hagi tingut altaveus prou potents per difondre algunes reflexions que jo crec que vaig ser dels primers a fer, al nostre país, sobre les quals el temps m’ha donat o em donarà la raó. Entre la meva generació, per exemple, vaig ser considerat una rara avis perquè  mai no em vaig creure les martingales del marxisme i del comunisme. Recordo, per exemple, un sopar a casa meva amb els companys de junta del Pen Club. Era abans de la caiguda del Mur però jo ja havia llegit Vattimo i Juan Goytisolo. A la sobretaula, ben regada amb armanyac, els vaig parlar del declivi de les ideologies, del pas a la Modernitat a la Postmodernitat. No em vaig sentir gaire comprès. Fins i tot, un dels companys em va advertir que tot això era una excusa per justificar que m’havia fet de dretes.

Entre la meva generació, per exemple, vaig ser considerat una rara avis perquè mai no em vaig creure les martingales del marxisme. Recordo, per exemple, un sopar amb els companys de junta del Pen Club. Era abans de la caiguda del Mur però jo ja havia llegit Vattimo i Juan Goytisolo

Juan goytisolo gran

Juan Goytisolo/Efe

Ara em torna a passar el mateix amb dos temes d’extraordinària importància i que l’actual pandèmia ha tornat a primer pla. D’una banda, les conseqüències nefastes que tindrà per a una bona part d’Europa l’hegemonia alemanya que acabarà per ser, si més no per a l’Estat espanyol i per als països del Sud, molt pitjor que la nord-americana. Del perill de l’hegemonia alemanya en vaig parlar a Per entendre l’Europa del segle XX. 1914-2104 (2014) i ho he tornat a fer a Crònica al marge (2019).  D’altra banda, fa temps que penso que la burocràcia és un dels problemes més greus als quals s’enfronta el ciutadà barceloní, català i espanyol; una burocràcia creixent, que ho inunda tot i que cada dia fa més difícil la vida quotidiana de les persones.  Ara, en ocasió de la pandèmia, aquesta burocràcia lenta, carregosa, que t’immobilitza com una teranyina gegantina, ha tornat a exhibir el seu poder. L’homologació dels aparells respiradors construïts a corre-cuita per salvar les vides dels qui s’asfixien als hospitals o les residències d’avis s’ha endarrerit per culpa dels tràmits a seguir; molts des els treballadors afectats per un ERTO no han cobrat encara perquè les oficines públiques que han de tramitar els ajuts han quedat col·lapsades; la paperassa ministerial ha paralitzat importacions de material sanitari que era urgent que arribessin;  les requises de la guàrdia civil han dissuadit determinats fabricants estrangers de vendre productes a les administracions espanyoles; la centralització de comandes ha acabat en un caos, etcètera. Però si aquesta burocràcia s’ha convertit en un monstre ofegador de les iniciatives renovadores que tanta falta ens fan és perquè la incompetència dels nostres polítics, a la qual ja m’he referit, ha donat el poder real als alts funcionaris; advocats de l’Estat, jutges, fiscals  i militars que es reparteixen el govern, la justícia i  les principals empreses de l’IBEX 35. És una tradició que ve de lluny, de l’entronització a Espanya dels primers borbons per no recular més.  

En un atac d’immodèstia a mi m’agradaria cridar: “Jo ja ho vaig dir”.  Però em conformaria a tenir  prou presència pública per reivindicar aquests diguem-ne encerts. 

15 d’abril, dimecres.-  A la casa del costat han reprès les obres de la façana que havien quedat interrompudes quan el govern espanyol va decretar l’estat d’alarma. Jo havia entès que les obres que molestessin els veïns havien de quedar suspeses mentre durés el confinament però, com sol passar a Espanya, i a Catalunya, es devia tractar d’una ordre aproximada; és a dir, de compliment aleatori.  Potser la disposició feia referència als habitants  de la finca que han encarregat les obres i no als habitants dels edificis del costat. En tot cas, queda clar  que els meus veïns  estan disposats a suportar tota mena de sorolls per tal que les reformes s’acabin com més aviat millor i es puguin desmuntar les bastides que tapen els balcons. 

16 d’abril, dijous.  Estic decidit a no publicar aquest dietari.  Parlo per telèfon amb un editor  i m’explica el col·lapse que estan patint: els llibres que tenien previst publicar amb motiu de Sant Jordi no podran sortir al carrer fins a la tardor; els que volien treure a la tardor passaran a l’any vinent, etcètera. Segons ell, les editorials que no comptin amb un petit racó per resistir aniran caient d’una en una. Això vol dir que seran moltes les que hauran de plegar perquè la majoria subsisteix fent la viu-viu.  D’altra banda, jo encara tinc la meva Crònica al marge a mitja promoció. I si finalment el Dia del Llibre se celebra el 23 de juliol la meva obligació serà intentar vendre’n tants exemplars com pugui.

17 d’abril, divendres.- Els epidemiòlegs convertits en els nous sacerdots de la religió que ens promet la fi dels patiments.  Els epidemiòlegs, com abans els capellans, sovint no l’encerten però això, en línies generals, no fa minvar el seu prestigi. Abans, el prestigi el donava la promesa d’una vida millor, l’atractiu  d’una història que predicava que tots ens havíem d’estimar, la màgia d’un eclipsi de naturalesa incomprensible per a la majoria de persones. Abans d’ahir, quan la pandèmia trucava a la porta, la majoria d’epidemiòlegs deien que vindria a ser com una grip però una mica més dura de vèncer. Avui, quan estem a punt d’arribar al milió d’afectats i als noranta mil morts, els epidemiòlegs d’aquí i d’allà continuen pontificant –o sigui, parlant ex-cathedra tal com ho feien els pontífexs. No hi fa res que els seus pronòstics siguin contradictoris.  Els ciutadans necessitem poder confiar en algú i avui ens sembla que només els científics ens poden dir que passarà en el futur immediat i en el futur llunyà.  Però si alguna cosa demostra aquesta pandèmia és la fragilitat intrínseca de la naturalesa humana.  Som mamífers que caminem drets i que hem après a enraonar. Però la majoria de nosaltres, en comptes de mirar enrere i admirar el camí que hem fet des que vam baixar de l’arbre, ens empenyem en pensar que som invencibles i quedem del tot desconcertats quan algun fet imprevisible ens fa  tocar, i  mai més ben dit, de peus a terra. 

El govern espanyol tampoc no hauria de mostrar-se gaire sorprès per aquestes deslleialtats si no oblida que per al conjunt del govern català, i per a una part important sinó majoritària de la societat catalana, la deslleialtat més important l’ha comés el govern central amb el tractament que ha donat al procés independentista

Aragones Torra Sanchez Montoro taula dialeg Moncloa - ACN

Taula de diàleg a Moncloa/ACN

18 d’abril, dissabte.- Desànim. Sembla que trigarem a sortir. I, encara, que ho farem en règim de llibertat vigilada. Desànim també en comprovar, un cop més, la incompetència dels nostres polítics. Som l’Estat amb una major proporció de morts per habitant. Estem a punt d’arribar als 20.000. El govern espanyol i el govern català es llencen aquests cadàvers pel cap  i el mateix fan el PSOE i el PP. La premsa més seriosa de fora –el Financial Times, el New York Times—observa, astorada, la pervivència del tradicional caïnisme espanyol. A la superfície, estructures democràtiques. Per dins, els vells dimonis de la història que són els que acaben per explicar les raons de fons dels comportaments dels pobles, es tracti d’Espanya o d’Alemanya. 

19 d’abril, diumenge.-  El govern espanyol acusa, en veu baixa, al govern català de deslleialtat. I té raó.  El president Torra i els consellers més directament implicats en la lluita contra la pandèmia sembla que busquin motius per posar en dificultats el govern central. És cert que aquest no ho ha fet gens bé. Fins i tot, la manera com el president Sánchez es presenta en públic –envoltat dels caps de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil—és molt d’un altre temps. Tot i així, el govern espanyol podria esperar una certa lleialtat per part de la Generalitat tenint en compte que la meitat de consellers del govern català pertanyen a Esquerra Republicana, un dels partits que ha fet possible el mandat de Pedro Sánchez. Però el govern espanyol tampoc no hauria de mostrar-se gaire sorprès per aquestes deslleialtats si no oblida que per al conjunt del govern català, i per a una part important sinó majoritària de la societat catalana, la deslleialtat més important l’ha comés el govern central amb el tractament que ha donat al procés independentista.  Mentre hi hagi presos polítics i no cessi la repressió no és esperable que el govern català no aprofiti qualsevol circumstància per incomodar el govern central.  Des del punt de vista de molts catalans, seria difícilment comprensible que actués d’una altra manera. Molts catalans no estem en pau amb l’Estat espanyol. I l’actual pandèmia és una bona ocasió per recordar als d’aquí, i als de l’estranger, que el conflicte segueix viu.  Malgrat el catalanisme tronat del conseller Buch. 

20 d’abril, dilluns.-  Tercer dia de pluja. No podem pujar al terrat com fèiem cada tarda, després de dinar, a prendre el sol. Els morts diaris no s’aturen però els polítics i els tècnics afirmen que anem més bé. Ara la paraula  de moda és “desconfinament”. Tothom hi diu la seva però la rigidesa en la presa de decisions continua. El cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil acaba de confessar, ingènuament, en roda de premsa, que ells s’ocupen d’interceptar  els missatges crítics respecte a l’actuació del Govern que circulen per les xarxes i s’ha organitzat un escàndol fenomenal. Els que més es queixen són els del PP i els de VOX, especialistes en “fake news” i ben poc amants de la llibertat d’expressió com ho han demostrat quan governaven, els uns;  o mentre aspiren a fer-ho, els altres. 

Jo fa dos dies que estic revisant la traducció al castellà de Bàrbara –que tenia enllestida de fa mesos— per tal de publicar-la, en règim d’auto-edició, a través de la Casa del Llibre. Vull que els familiars de la Bàrbara puguin llegir el que dic d’ella encara que això em comporti algun disgust. Per consultar una dada que em faltava he entrat al meu web de l’Associació d’Escriptors i he anat a parar a l’apartat “Comentaris d’obra” on es recullen fragments del que s’ha dit de cadascun dels meus llibres en els mitjans de comunicació escrits. Hi quedo força bé tot i que els paràgrafs de les crítiques que jo mateix he anat triant per ser reproduïts no amaguen els comentaris desfavorables o poc favorables.  Aquesta repassada, que no tenia prevista, m’ha tornat la moral. Però no la moral de la vanitat –o així ho penso—sinó la moral del reconeixement. Ja fa temps que sé que escric per 800 o 1000 persones, que son les que, habitualment, llegeixen els meus llibres. No demano, als crítics literaris i als lectors, que em diguin que sóc el millor.  No ho pretenc, entre altres coses, perquè no és veritat.  Sí, en canvi, que m’agradaria que les idees que en els meus llibres exposo fossin més discutides. Però això no passa, per raons diverses.

 En primer lloc, és molt probable que allò que a mi em sembla que és una novetat, si més no per al públic al qual m’adreço, de seguida hagi deixat de ser interessant. M’explicaré. Les meves crítiques a la majoria de cappares de la generació anterior a la meva, i que a mi m’han costat tant de desenteranyinar i situar en el seu punt just, probablement constitueixen una novetat per a alguns lectors.  Però un cop les han llegides, i se les han fet seves,  aquestes crítiques  els han deixat d’interessar.  No cal perdre gaire  temps en demostrar  les limitacions de les linotípies quan ja hem entrat a l’era digital. En segon lloc, i aquesta és una reflexió que ja surt a Crònica al marge, qualsevol periodista que vulgui exercir un mínima influència social ha de tenir un peu als mitjans audiovisuals. I aquest no és el meu cas. No només no surto de forma regular  a la ràdio ni a la tele, ni tinc presència les xarxes socials, sinó que de fa anys que amb prou feines escric a diaris o revistes. Tot el que vull dir ho dic a través, sobretot,  dels llibres que vaig publicant. 

En la tradició de l’ofici en la qual em reconec, entre el  periodisme i l’assaig només hi ha una ratlla finíssima de separació que els grans mestres en els quals m’emmirallo han traspassat tantes vegades com han volgut. ¿No feia periodisme el filòsof Eugeni d’Ors quan escrivia regularment el Glossari?​

Eugeni d'Ors per Ramon Casas   MNAC

Eugeni d'Ors/Ramon Casas (MNAC)

I, finalment, hi ha un problema d’adscripció. Jo em defineixo com a periodista, perquè aquest ha estat el meu ofici i, en certa manera, la meva vocació.  Aquests darrers temps a la definició de periodista hi he afegit la paraula “escriptor” perquè, com ja he dit, soc un periodista que, ben bé des fa deu anys, no escriu regularment als mitjans de comunicació i, en canvi, sí que publico llibres.  En la tradició de l’ofici en la qual em reconec, entre el  periodisme i l’assaig només hi ha una ratlla finíssima de separació que els grans mestres en els quals m’emmirallo han traspassat tantes vegades com han volgut. ¿No feia periodisme el filòsof Eugeni d’Ors quan escrivia regularment el Glossari? ¿I no és el periodista Josep Pla un dels nostres assagistes més destacats quan parla de la vida, de la mort, dels grans problemes de sempre de la humanitat –tot i que ho faci amb lletra pretesament minúscula— o en les seves descripcions de la vida dels països i dels homes? (I no parlo expressament de dones perquè en l’obra de Josep Pla en surten ben poques).  I, d’altra banda, jo he escrit llibres difícilment classificables com ara Bàrbara publicat en forma de novel.la però on tot és real, començant pel noms dels personatges que hi circulen; i cinc llibres de poesia. Aquestes incursions cap a gèneres que no són habitualment els teus despisten els (possibles) lectors i, també,  molts dels crítics i col·legues.  Alguns companys de professió no em consideren ben bé un periodista sinó un biògraf, un assagista o un historiador. Però  la majoria d’historiadors no em consideren un d’ells perquè no tinc cap títol acadèmic que ho acrediti.   I no cal dir els poetes: la majoria de cappares del gremi m’han esborrat  de la llista. Tots ells tenen un punt de raó. En efecte, no sóc llicenciat en història, però he escrit llibres d’història, o de divulgació històrica; tampoc no sóc ben bé assagista, i per això em refugio en la casella del periodisme on em sento més còmode; i només puc lluir legalment de biògraf perquè aquesta és una dedicació que no exigeix cap carnet universitari. 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Coronavirus La Boqueria tancada mercat tancat Barcelona buida carrer buit - Sergi Alcazar
Dietari

Estat d'alarma (III)

Agustí Pons
Com es deia "toc de queda" genuïnament en català?  - Sergi Alcàzar
Dietari

Estat d'alarma (IV)

Agustí Pons