8 d’abril, dimecres.- Tornen els anuncis apocalíptics propis dels temps de convulsions socials.  La pandèmia del coronavirus canviarà el món i res no tornarà a ser com abans. És possible que es tracti d’una previsió encertada i que ara, enmig del túnel, ens sigui impossible imaginar com quedarà de remogut el món després de la batalla.  No menyspreo la capacitat de determinats intel·lectuals –penso, per exemple, en Yuval Nohah Harari, l’autor de Sapiens— per plantejar els reptes d’aquest moment històric i esbossar possibles escenaris de futur. L’experiència, però, demostra que de vegades de petits focs que semblaven fàcilment controlables n’han acabat sortint alguns dels més grans incendis de la humanitat com va ser el cas, per exemple, de l’inici de la I Guerra Mundial. Ningú semblava voler-la, tots esperaven que durés quinze dies i, finalment, va provocar la catàstrofe bèl·lica més important de les conegudes fins aleshores i va canviar la història d’Europa per sempre més. I, en canvi, l’experiència del comunisme, sobre la qual tantes tones de tinta s’havien escrit, va acabar, segons Pla i Luján, com la dissolució del casino. En un moment donat, veient la decrepitud del local, els socis es van endur les cadires i les taules a casa i el casino va haver de tancar per falta de personal.

Tornen els anuncis apocalíptics propis dels temps de convulsions socials.  La pandèmia del coronavirus canviarà el món i res no tornarà a ser com abans

Yuval Noah Harari Universitat Central Europea

Poden canviar, això sí, les articulacions polítiques, les relacions socials, la tensió permanent entre l’Estat i el Ciutadà.  Però no crec en un canvi de fons de les mentalitats perquè les mentalitats tal com ara les entenem –i parlo en plural perquè no es pot parlar d’una única mentalitat mundial— son fruit d’una lenta evolució, on no han faltat trasbalsos, però on els grans conceptes estan fortament arrelats per més connexions instantànies que ara puguem establir d’una banda a l’altra de món. No podem entendre la Xina d’avui sense tenir en compte la petja que hi han deixat Mao Tse Tung, la Guerra de l’opi Confuci. I no podem entendre els Estats Units sense el puritans anglesos, la Bíblia i la maçoneria. Aquestes influències no es canvien d’un dia per l’altre tot i que potser cada cop siguin menys reconeixibles dins les societats on hi han tingut una major  incidència.

Sí, en canvi, és probable que es produeixin canvis profunds en les relacions geopolítiques a escala mundial i en la situació d’Europa. Resulta evident, per exemple, que la Xina i Alemanya veuran reforçat el paper hegemònic que ja estaven assumint. Mirat en perspectiva és  un pas més en la re-configuració del món després de la Guerra Freda. Avesats a la notícia diària ens és difícil, als ciutadans actuals, adonar-nos que la història segueix movent-se a poc a poc i que només de tant en tant es produeixen grans batzegades que modifiquen les relacions internacionals “abans que la Bàltica es glaci” (la metàfora l’he sentida a explicar a Jordi Pujol).  La Bàltica es va desglaçar amb la caiguda del Mur, el 1989. Des d’aleshores, Alemanya ha anat guanyant posicions dins d’Europa i a escala mundial.  La introducció de l’euro no significava altra cosa que una tènue protecció per la part de la resta d’Europa davant d’una Alemanya per fi reunificada territorialment i políticament i més forta que mai. El resultat de les guerres balcàniques va constituir una primera victòria d’aquesta nova Alemanya per més que els avions els posessin els Estats Units. I la manera com els europeus vam haver de resoldre la crisi econòmica que va esclatar el 2008 constitueix una nova mostra de la seva hegemonia. Els criteris econòmics d’Alemanya són els que es van acabar imposant, i els que s’imposaran ara. Pel que fa a la Xina el seu creixement econòmic, juntament amb el de la Índia, ha estat, aquests darrers anys, espectacular. Milions de persones han sortit de la pobresa en la qual vivien durant la llarga hegemonia del Partit Comunista. I n’han sortit quan les autoritats xineses han copiat del sistema capitalista la llibertat d’iniciativa econòmica i alhora han establert un exhaustiu control policial sobre la vida dels ciutadans. 

 Resulta evident, per exemple, que la Xina i Alemanya veuran reforçat el paper hegemònic que ja estaven assumint. Mirat en perspectiva és  un pas més en la re-configuració del món després de la Guerra Freda

charles michel angela merkel - acn

La cancellera alemanya Angela Merkel i Charles Michel, president del Consell Europeu/ACN

 De la pandèmia és molt probable que la Unió Europea en surti més desunida per baix. Vull dir que els polítics poden arribar, finalment, a un acord sobre com ajudar als països del Sud. Però sempre serà a partir d’una crèdit; mai d’una mutualització del deute.  Ara bé, els camions russos amb ajut sanitari  entrant a determinades poblacions italianes quedarà per sempre més com el fracàs europeu a l’hora de demostrar en què consisteix la solidaritat. A Itàlia, i a Espanya, els partits polítics euroescèptics pujaran de vots si se saben  treure de sobre, com ja ha fet Marie Le Pen a França, l’estigma de ser, o de ser considerats, d’extrema dreta.  M’han dit que en algunes ciutats del nord d’Itàlia ja ha desaparegut, dels edificis oficials, la bandera europea.

No crec que de la crisi, a Catalunya i a Espanya, en sortim tots iguals. Els assalariats –funcionaris, etcètera— tindran ganes de gastar; els jubilats que disposen d’una bona paga, també. D’aquesta ànsia en pot sortir beneficiat el comerç i els petits restaurants, per exemple, si és que han aconseguit superar la crisi.  Per als sectors productius que veuran créixer la demanda hauria calgut una injecció de diner líquid capaç de fer-los sobreviure als mesos  que hauran estat sense ingressos. Però és aquí on s’ha demostrat la pobresa de l’Estat espanyol. No ha pogut donar diners, ni anul·lar pagaments d’impostos, simplement perquè en deu massa, de diners.  I aquesta és la diferència entre el nord i el sud d’Europa. La situació, en canvi, serà, ja és, dramàtica per als anomenats autònoms, pels que viuen del tot, o en part, de comissions i pels que treballen, també totalment o parcialment, en negre. Quan sumen, en conjunt, a Catalunya? No ho sé, potser majoria entre les persones menors de 40 anys. I després, és clar, els que s’han quedat a l’atur amb prestacions  (minses) o sense res com els treballadors del ram de l’hostaleria, etc. Però tot això només son especulacions. Caldrà veure, primer, com se surt de la pandèmia i, després, plorar els morts i iniciar la reconstrucció del que es pugui. 

9 d’abril, dijous.- Hem de sortir al carrer amb mascareta o sense? L’embolic, aquestes darreres hores, ha continuat. El govern vol que tots ens la posem  però es veu incapaç de repartir-la massivament  o de fer que se’n trobin a les farmàcies. Com que cada expert hi diu la seva, la confusió i la por augmenten. Aquí, a Sarrià, barri de benestants i de tramposos, pel carrer en porta quasi tothom; també al mercat on la M. Carme i jo hem anat a comprar aquest matí. Cues a la xarcuteria, a la carnisseria i a la bacallaneria. La majoria de compradores, i de compradors, assumeix la situació amb paciència: la cua és ordenada, cada nouvingut pregunta qui és l’últim, o agafa tiquet si n’ha i, en general, ningú no parla. De vegades, la cua s’esvalota. Al mercat de Sarrià, però, les disputes no solen pujar de to. Ara mateix,  una senyora no ha agafat  tiquet perquè es pensa que n’hi ha prou a demanar tanda a l’últim de la cua. No queda clar, però, què passarà quan arribi al mostrador. Un senyor  acaba d’entrar i ha anat directament a agafar tiquet. Com que s’adona de la situació, insta a la senyora a fer el mateix i fins i tot està disposat a donar-li el seu tiquet per tal que ella no perdi el lloc que li pertoca. Però la senyora li contesta,  educadament, que no es pensa moure i aleshores el senyor se n’aparta i no insisteix. Conserva, això sí, el tiquet a la mà. Al cap d’una estona, la senyora abandona la cua i surt del mercat. Devia tenir pressa per alguna raó que  els altres ignorem. Qui sap si havia deixat sola, al pis, una persona malalta o un nen petit. No només vivim confinats a casa.

10 d’abril, divendres.- Per a un escriptor, escriure és un ofici. Sembla una frase redundant però no ho és perquè la majoria de ciutadans, per no dir tots, escriuen al llarg de la seva vida amb més o menys freqüència però ben pocs converteixen aquesta activitat en un ofici. Un ofici no s’aprèn a cap universitat  sinó a  través de la pràctica i del coneixement de les tècniques que permeten exercir-lo correctament. Per això són tan importants els mestres. Durant els dos anys de batxillerat de lletres que vaig cursar a l’Institut Ausiàs Marc el professor de llatí era el Sr. Vallés. A les classes no s’hi escarrassava gaire potser perquè tenia la salut gastada de tant fumar i pels records de la guerra civil a la qual havia participat activament en el bàndol nacional, és clar. Apreníem les declinacions i traduíem la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar. La combinació d’aquests dos aprenentatges em va permetre penetrar en els envitricolls de la sintaxi. Se’m dirà que la prosa de Cèsar és molt planera; excessivament planera, per a molts. Però per això mateix era fàcil acoblar-hi l’estudi teòric de les declinacions que ens havíem d’aprendre a la carrera i els casos: substantiu, vocatiu, acusatiu, datiu, genitiu i ablatiu. D’aquesta manera copsaves com rere l’aparent teranyina d’un paràgraf hi havia, en realitat, una ordenació de paraules i de frases que obeïen a una lògica que Cèsar demostrava conèixer a la perfecció.  I intentàvem escriure amb la mateixa claredat. Després, durant el curs 1963-64 vaig ser alumne de l’Escola de Periodisme de la Universitat de Navarra. La professora de Redacció es deia Gloria Toranzo. Ens va ensenyar què era un tòpic –un clixé de la realitat, i per tant difícil de manejar--; la lletjor que provocava un gerundi en qualsevol frase; i la necessitat d’usar amb precisió els adjectius. Quan vaig començar a treballar al Noticiero al cap de relativament poc temps vaig haver d’escriure una columna diària, a la secció Catalunya que jo portava. Com que no sabia com posar-m’hi vaig pensar que el millor seria imitar la prosa de Guillermo Sánchez, cap de la secció d’Esports, i un dels millors cronistes de futbol i de boxa així com un excel·lent crític de cinema. Guillermo escrivia, en aquells moments, unes cròniques atapeïdes com una croqueta, amb paràgrafs llargs i abundància de frases de relatiu. Era una manera de dir les coses que volia dir sense que sonessin massa contundents i era també una manera d’assegurar-se que l’article tindria tot ell un mateix estil encara que hagués estat escrit en tres tongades o en difícils circumstàncies de salut –per exemple, un excés d’alcohol--. Els articles que jo vaig escriure sota aquest prisma no els he volgut rellegir mai.  Però l’aprenentatge em va servir en  la meva feina posterior com a editorialista. Les veritats més incòmodes escrites amb una frase escarida –subjecte, verb i predicat—sonen d’una manera molt coent; si hi poses, entre mig, una frase de relatiu, la coentor queda molt amorosida. Més endavant, vaig llegir una mateixa escena –un dinar a la datxa de Moscou d’Andreu Nin— explicada per Josep Pla i Eugeni Xammar. I em vaig adonar de la diferència que hi ha entre la veritat i la versemblança, i de com sovint per atrapar el lector en la veritat que li volem explicar ens cal aplicar la millor dosi possible de versemblança. Una veritat explicada de forma avorrida no és literatura: és una entrada d’enciclopèdia.

Vaig llegir una mateixa escena –un dinar a la datxa de Moscou d’Andreu Nin –explicada per Josep Pla i Eugeni Xammar–, i I em vaig adonar de la diferència que hi ha entre la veritat i la versemblança

EUGENI XAMMAR

Ara bé, una vegada figura que ja has après a escriure tard o d’hora t’arriba la pregunta. Escriure, per què? Per a un periodista, com jo he estat durant molts anys, la resposta és fàcil: per guanyar-se la vida. Després, però, t’adones que amb això no n’hi ha prou. No cal buscar connotacions místiques o revolucionàries per justificar la pràctica de l’ofici d’escriure.  Però és evident que escrivim per alguna cosa; per necessitat d’expulsar els nostres fantasmes, per exemple, en un exercici d’exhibicionisme que, per fortuna, una majoria de ciutadans no necessita fer. També es pot escriure pel plaer que produeix qualsevol mena de creació  ja es tracti d’un poema, d’una crònica, d’una narració, d’un assaig o d’una novel.la;  crear del no-res, o d’allò que de forma immaterial anem amassant dins del nostre cervell, un text capaç d’interessar algun lector –potser amb un ja en tindríem prou .També es pot escriure per deure social, per posar el nostre coneixement de l’ofici al servei de la denúncia de la injustícia, de l’opressió, de la mentida. Però també podem escriure per no haver de decidir, per no haver de situar-nos davant d’una realitat a la qual no ens volem enfrontar per por o perquè la considerem esmunyedissa o sigui inaprehensible. Era creient o no era creient Salvador Espriu? Si ell hagués estat convençut de la certesa d’una d’aquestes dues opcions potser no hauria escrit uns versos de temàtica religiosa tan extraordinàriament profunds i bells.

Al llarg de la seva vida és probable que l’escriptor vagi canviant d’opinió sobre les autèntiques motivacions que l’indueixen a seguir practicant el seu ofici. O que n’acabi fent una amalgama personal i intransferible. En aquesta possible evolució hi influeix tant l’itinerari diguem-ne intel·lectual i estètic de l’escriptor com les modes del moment. Sobre l’itinerari personal no hi ha gaire cosa a dir.  Cada escriptor és un món de la mateixa manera que cada fuster té una manera diferent de treballar  la taula que està construint. Per a un escriptor és important el nucli social on ha nascut, els estudis que ha pogut fer, les persones que ha conegut, els llibres que ha llegit, els llocs on ha viscut, els viatges que ha realitzat. En canvi les modes, també les literàries, son uniformes. Afecten un determinat país o un determinat àmbit cultural. Solen néixer en aquelles ciutats on la creativitat cultural forma part del patrimoni col·lectiu i que, per la seva situació geogràfica o per la potència econòmica del país on estan ubicades, presenten una gran possibilitat d’expansió. Cal una idea capaç d’interessar persones de fora de l’àmbit local però cal també que aquest àmbit local tingui prou potència per fer-les arribar, i potser imposar. Ho explica molt bé el filòsof Josep Ferrater Mora en un dels seus llibres. Barcelona, si més no la Barcelona de quan jo era jove, era més importadora que no pas exportadora d’idees.  Així, per exemple, jo  he vist passar davant dels meus ulls l’asfixiant doctrina del nacional-catolicisme espanyol (i català); l’angoixant nihilisme de l’existencialisme; la irrupció, fins a convertir-se en hegemònic, del marxisme; la frivolitat desconstructivista de l’estructuralisme; l’enlluernament envers els plantejaments de Mc Luhan (“el medi és el missatge”); les profecies apocalíptiques de l’ecologisme; la suficiència del textualisme, i molts altres ismes que no cito.  Alguns d’aquests plantejaments, o doctrines, han estat purament estètics. Però els de més gruix han intentat contestar la pregunta inicial: escriure, per què? La resposta que em va fer donar més voltes és aquella que posava en qüestió la relació entre el que en diem, o en dèiem, el fons i el que en diem, o en dèiem, la forma. En un moment donat valorar la forma per sobre de tota altra qualitat es va convertir en sinònim de modernitat. I tothom, en aquells anys, volia ser modern. La forma s’exhibia, per part de determinats intel·lectuals i editors, com l’antítesi a la carrincloneria ideològica, la sensibleria narrativa, el sentimentalisme poètic, l’expansió d’un jo sense control literari. Hi ha, naturalment, un punt de raó en aquest plantejament. Davant de la situació política que vivia el país era molt forta la temptació de convertir la literatura en un acte de denúncia més o menys sociològica, de mirar el passat encara amb els ulls dels romàntics que s’havien inventat la Renaixença o d’enaltir les presumptes virtuts col·lectives amb textos d’escassa exigència literària però capaços de pujar l’autoestima col·lectiva. Res a dir-hi. Però no deixa de ser paradoxal, per exemple, que molts d’aquells que ara reclamaven la primacia de la forma fossin els mateixos que, només uns quants anys abans, de la defensa del realisme social n’havien fet el mateix estendard de modernitat. Ara es miraven les excel·lents novel·les realistes que escrivia Teresa Pàmies per sobre de l’espatlla. Aquest comportament em recorda allò que explica José Luís de Vilallonga sobre el tarannà dels falangistes durant la guerra civil: “Lluitaven en nom de la Revolució i així que ensopegaven amb un revolucionari l’afusellaven”. 

De jove em semblava que els meus escrits patien de tots aquells defectes que els partidaris de la forma atribuïen als escriptors poc professionals, és a dir, amb poc ofici. Potser aquesta convicció venia avalada pel meu complex d’autodidacta, pel fet de no haver passat per cap universitat (però sí per una Escola de Periodisme del CICF, amb excel·lents professors on vaig aprendre molt no només del camp del periodisme sinó també d’història, economia, dret polític, etcètera).  Jo creia que tenia coses per dir fos en el camp de la poesia i de la narrativa –a més, és clar, del periodisme. I, per a mi, abans i ara, tenir coses per dir, o sigui ganes i necessitat de comunicar-se, és la característica prèvia a qualsevol intent d’escriptura. Més endavant vaig entendre que la història de la literatura –si més no, l’occidental— no deixa de  donar voltes a la mateixa sínia perquè els grans temes de la humanitat ja estan presents en els llibres fundacionals de la nostra civilització. I quan, proveït d’una guia Michelin, vaig viatjar a Grècia em vaig adonar que aquells llibres fundacionals allò que feien era convertir en mite determinats episodis sentimentals i històrics explicats, com si diguéssim, per primer cop.

En un moment donat valorar la forma per sobre de tota altra qualitat es va convertir en sinònim de modernitat. I tothom, en aquells anys, volia ser modern. La forma s’exhibia, per part de determinats intel·lectuals i editors, com l’antítesi a la carrincloneria ideològica

Eslògans maig 68 parís bnf wikimedia

I, a la vegada, a  poc a poc vaig anar entenent que la defensa aferrissada de la preeminència de la forma amagava una trampa: el rebuig del compromís moral de l’escriptor amb la seva pròpia consciència. Ja sé que aquesta afirmació sona molt catòlica, molt clerical, i potser no hauria gosat elaborar-la, i escriure-la, sense haver llegit Camus; no l’obra de Camus, que a grans trets ja coneixia, sinó la seva vida, les seves contradiccions, el  compromís amb la seva ètica.  No és casualitat que l’exaltació de la forma, si més no en l’àmbit literari, arribés després que el realisme social, és a dir el realisme històric, hagués passat de ser moda a ser víctima de les seves impostures. El realisme social formava part del paquet que havia d’assumir, i practicar, l’home nou que Lenin i Stalin volien construir. Sartre va posar de moda la paraula “compromís”. Però  el seu compromís ideològic afectava només la seva vida literària sense cap correlació amb la seva vida quotidiana. Podia repartir propaganda maoista pels carrers de París i viure còmodament en un apartament del Barri Llatí. 

Si ens fixem en  les creacions que han aconseguit commoure la humanitat de generació en generació veurem que en totes elles hi ha un domini magistral de la forma i, a la vegada, un explícit missatge de fons que interpel.la directament els grans temes que inquieten els humans.  Podríem remuntar-nos a aquells textos fundacionals: la Iliada, la Odissea...i seguir fins a l’obra més contemporània. Això no ho dic jo sinó Stefan Zweig, gran entre els grans.  Però per tenir aquesta capacitat per crear una obra  on al domini de la forma s’hi encaixi una determinada visió del món cal ser molt valent. I encara que el resultat no sempre sigui el d’una obra del tot reeixida penso, ara que ja m’he fet gran, que aquest és potser l’únic objectiu possible d’un escriptor: escriure des d’una tradició per continuar-la, modificar-la o abolir-la però escriure no com un exercici auto-compassiu o d’exhibició tècnica sinó amb una certa mirada sobre el món. És el mínim que podem fer els escriptors si de veritat ens pensem que la vida és moltes coses però mai, en tot cas, una experiència banal.

11 d’abril, dissabte.- Per fi, la M. Carme i jo disposem de dues mascaretes cadascun, del tot homologades. Dijous vaig trucar a la farmàcia del barri i em van dir, amb gran sorpresa meva, que sí, que en tenien i que les  passés a buscar com més aviat millor. Em van costar 9 euros cadascuna però com que son reutilitzables no vaig posar-hi cap objecció. Cada vegada que les has fet servir cal passar-hi  unes gotes d’un líquid desinfectant que em van vendre a la mateixa farmàcia. 5 euros més. Ahir me la vaig posar per primer cop per anar a comprar el pa. Al cap de poca estona de començar-la a usar l’interior de la mascareta s’omple d’una olor desagradable com de cigrons bullits passats per un desinfectant. No sé si es tracta de la meva boca, del meu nas o del xoc entre el meu alè i els productes químics que deuen impedir el pas dels virus. Però ara els veïns, quan surto al carrer o entro al mercat, ja no em miren tan malament. 

12 d’abril, diumenge.-  A les 9 del matí surto a comprar el diari –ho faig dissabtes i diumenges—i pel carrer  veig força gent. En teoria, tots anem a comprar al quiosc, a la pastisseria o a un dels tres forns de pa que, pràcticament l’un al costat de l’altre, conviuen al carrer Major de Sarrià, tocant a la plaça. Molta gent per tants pocs establiments. Després, mentre esmorzo, sento converses de nens com si estiguessin parlant a la porta de casa –però no deu ser així—i poc després passa un cotxe de la guàrdia urbana comminant-nos a no deixar el confinament. Les dues primeres setmanes de clausura forçada les vam aguantar bé, tots plegats.  Ara que aviat portarem un mes  m’imagino que molts ciutadans comencen a sentir-se’n cansats.  Hi deu ajudar el fet que el nombre de morts i infectats comença a baixar. Però també,  la desmoralització que provoquen les constants baralles entre el govern espanyol i l’oposició i entre el govern espanyol i el govern català. La batalla entre els governs de Madrid i Barcelona per veure qui és el primer capaç d’abastir de mascaretes gratuïtes al conjunt de la població n’és un exemple. Amb la senyora Ada Colau entremig, sempre disposada a treure profit de les desgràcies dels altres.

A mig escriure aquesta nota a la part inferior de l’ordinador m’arriba un correu de l’Albert Ibáñez, l’estudiós que millor coneix l’obra de Joan Argenté,  on em comunica la mort de la seva mare per coronavirus.  Sola. A Can Ruti. Ell se n’havia hagut d’acomiadar fa una setmana. 

13 d’abril, dilluns.  L’Aina, la meva neta de 10 anys, s’ha fet una mena de tenda de campanya sota la taula del menjador i ja fa dos dies que hi dorm.  A les 5 de la tarda els Pons-Farreras ens comuniquem, per skype,  amb la família de França: la Maria Laure amb l’Olivier i la seva filla Lea; la Cécile amb el Frederic i els dos fills, en Luke i la Nikita; el Julien, sol; i per la banda catalana l’Ariadna i les dues netes, la Laia i l’Aina; i en Martí, la Minerva i Bimbo, el gos.  Ens entenem força bé i com sol passar en les trobades presencials passem del català al francès i a l’espanyol.  Els tres nebots de França viuen en cases amb força terreny al seu voltant i això fa que el confinament resulti menys pesat, sobretot per a la quitxalla.  Ells no entenen el meu independentisme i jo no entenc com encara  no s’adonen que Macron és l’únic polític europeu que ens pot salvar de la derrota (o si més no, fer-la menys traumàtica).

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Coronavirus carretera buida autopista C-17 Barcelona Buida transit - Sergi Alcàzar
Dietari

Estat d'alarma (II)

Agustí Pons
Coronavirus La Boqueria tancada mercat tancat Barcelona buida carrer buit - Sergi Alcazar
Dietari

Estat d'alarma (III)

Agustí Pons