4 d’abril, dissabte.- Les autoritats, espanyoles i catalanes, poden anar dient el que vulguin però els ciutadans cada dia estem més espantats. O a mi m’ho sembla perquè, òbviament, es fa difícil saber què pensa la gent. Tinc, a més, la sort que, de moment, la pandèmia no ha afectat ningú a qui jo conegui directament.  Però sé que això no té perquè durar gaires dies o gaires hores. Parlo per telèfon amb la J., una amiga una mica més jove que jo i, per tant, amb força experiència de la vida com se sol dir. Està espantada. Per la incògnita del que pot passar i per algunes de les coses que ja han passat. El marit d’una amiga seva ha mort de coronavirus. Ella, l’amiga, també s’ha contaminat i el seu fill, un adolescent de catorze anys, ha hagut de trobar refugi a casa d’uns parents.  En veure la situació de la família, les autoritats sanitaris van decidir ingressar l’avi, de vuitanta anys, i que fins aleshores havia viscut amb la filla, el gendre i el net, a un hospital. L’avi no tenia cap símptoma i la filla va demanar que abans de dur-lo a l’hospital li passessin el ja famós test per saber si estava afectat per la pandèmia. Però això no podia ser. El protocol mana que es faci a l’inrevés. De manera que van agafar l’avi i el van dur en ambulància a l’hospital. Allà el van posar en una habitació doble al costat d’un pacient que sí que estava infectat. El test va demostrar que ell estava lliure del virus. Aleshores la família va passar un altre via-crucis abans de poder-lo treure de l’hospital i tornar-lo a portar a casa.  No té sentit que les famílies que vulguin treure els seus avis de la residència i endur-se’ls a casa seva no puguin fer-ho perquè abans aquests avis han de superar el maleït test. Però resulta que aquest test, si més no fins a dia d’avui, pràcticament no s’ha passat als malalts de cap  residència i és justament aquesta una de les causes, si no la més important, de l’elevat nombre de morts que s’han produït en aquests centres.

Les autoritats, espanyoles i catalanes, poden anar dient el que vulguin però els ciutadans cada dia estem més espantats

test coronavirus residencia Barcelona EFE

Test de coronavirus en una residència de Barcelona/Efe

La lectura de la premsa digital, que és una activitat a la qual dedico ben bé una hora diària, també resulta desmoralitzadora; i no només pel nombre de morts i infectats que no para de créixer.  Ara resulta que aviat serà obligatori que els ciutadans sortim al carrer amb mascaretes ni que sigui per anar a comprar a la botiga del costat. Però, ¿com ens poden obligar a posar-nos mascaretes si aquests estris no es poden comprar enlloc? Des de diversos organismes oficials se’ns adverteix, com si els ciutadans en fóssim els responsables, del perill de no fer cas de recomanació; com si fóssim els ciutadans els qui en neguéssim a posar-nos la màscara que ens ha de protegir. ¿No seria més just, en comptes d’espantar-nos, preguntar  d’on les han tret els ciutadans que les han aconseguit? ¿No és un condemnable acte d’incivisme tapar-te tu el nas i la boca mentre molts cuidadors de residències d’avis encara han de treballar amb la cara descoberta?

5 d’abril, diumenge. – He acabat les 767 pàgines de la biografia d’Albert Camus. Crec que aquest és un dels llibres que un periodista hauria d’haver llegit abans de començar a exercir la seva professió. ¿Com puc haver escrit tants articles d’opinió sense haver-me acostat,  ni que sigui sumàriament, al periodisme de Camus? Sí, és clar, al llarg dels anys he anat coneixent quin era el seu pensament i, sobretot, quina ha estat la seva aportació al diguem-ne combat ideològic del segle XX. I després d’haver vist al Teatre Nacional La caiguda –¡quina gran interpretació, la de Francesc Orella!— i d’haver-ne llegit el text el més a poc a poc possible em vaig adonar que, mèrits literaris a part, la gran aportació de Camus es haver denunciat la impostura de la Modernitat i haver contribuït, com pocs intel·lectuals de la seva generació, a enderrocar-la. Mentre ell vivia, la controvèrsia no estava entre els moderns o els postmoderns perquè a ningú no se li acudia posar en dubte el vaporós concepte de modernitat. L’axioma enquistat, incontestable com tots els axiomes, procedia de Hegel i venia a dir que la Història –tesi, antítesi, síntesi, etcètera— seguia un camí  de progrés previsible, entre altres raons, perquè la conducta de la persona humana era modificable. Potser sí que en nom de la Història la independència d’Algèria resultava inevitable però davant la possibilitat que la seva mare pogués ser una de les moltes víctimes que provocaven els atemptats del FLN algerià, Camus va pronunciar aquelles paraules que van escandalitzar mig mon parisenc (amb Sartre al capdavant) però que han esdevingut profètiques: “Crec en la justícia però defensaré la meva mare abans que la justícia”. És a dir, l’ètica personal per  davant de les ideologies col·lectives.  O potser més clar: cap ideologia, per més que es trobi al costat bo de la Història, val un mort. Però aquest no era només un tema domèstic –Albert Camus, nascut i educat a Algèria, on encara vivia la seva mare, defensava una solució política que no suposés l’expulsió dels ciutadans francesos— sinó el gran tema del món. La dictadura soviètica se sostenia sobre un terror institucionalitzat perquè Lenin estava convençut que el marxisme era una ciència exacta i que, aplicant-ne els  preceptes, l’home nou, ja modificat,  acabaria per ser una realitat.  Si per aconseguir l’objectiu, que la Història jutjava ineluctable, calia sacrificar tota una generació –o més d’una— això no era sinó un deure penós que només els homes escollits podien dur a terme com repetia Gorki a Lenin poques setmanes abans que aquest morís. Sartre va defensar la Unió Soviètica fins a l’esclafament per part de les tropes russes de la revolta hongaresa del 1956. Després va seguir creient en el marxisme i posant al mateix sac els dos sistemes: el soviètic i el de les llibertats democràtiques. 

La gran aportació de Camus es haver denunciat la impostura de la Modernitat i haver contribuït, com pocs intel·lectuals de la seva generació, a enderrocar-la

Albert Camus Robert Edwards

Albert Camus/Robert Edwards

Tot això arribava a Catalunya, i a Espanya, amb uns quants anys de retard.  Per a Olivier Todd, el biògraf de Camus, l’any 1958 el realisme social, com a teoria i pràctica literària,  ja havia entrat en crisi en els cenacles intel·lectuals de París.  Entre nosaltres, en canvi, la Poesia catalana del segle XX de Castellet-Molas,  que consagra la preeminència de la poesia social i del mètode marxista d’anàlisi cultural,  és del 1963.  I caldria estudiar en quin moment els nostres intel·lectuals i creadors deixen de defensar el model soviètic però no abjuren del marxisme com a motor ideològic i social. Sense deixar mai l’estel.la sartriana, alguns, en les memòries, tot i que ja les escriuen després de la caiguda del Mur, segueixen sostenint enfront de la barbàrie comunista la barbàrie del capitalisme i, en concret dels Estats Units. Caldrà que sigui Vaclal Havel, intel·lectual i polític, el qui desautoritzi aquesta visió: “Sortir del comunisme per tornar a la història”. (Però no tal com l’entenien Sartre i els seus). 

Camus és, en bona part, una demostració de l’èxit de la millor escola pública francesa.  Fill d’una mare analfabeta i d’un pare que no va arribar a conèixer perquè va morir al front les primeres setmanes de la I Guerra Mundial, va poder cursar estudis gràcies al sistema de beques que ja tenia instituït l’Estat francès  (i gràcies a les gestions del seu mestre Louis Germain que de seguida es va adonar de les possibilitats del seu alumne). Camus no s’instal.la a França fins que ja és un home adult, en plena II Guerra Mundial i acaba per formar part activa de la Resistència, potser d’una manera no gaire intensa –la seva tuberculosi li impedia agafar les armes— però, en tot cas, el seu va ser un compromís actiu i arriscat en contraposició a la diguem-ne passivitat de la parella Sartre-Beauvoir. Després, acabada la guerra, Beauvoir va ser una de les veus més rotundes a l’hora de demanar la pena de mort per a l’escriptor col·laboracionista Robert Brasillach, finalment executat. Camus, en canvi, havia signat una petició de clemència.  

Olivier Todd reconstrueix la fascinant vida intel·lectual parisenca dels anys quaranta i cinquanta amb la precisió d’un entomòleg. No és només la relació Sartre-Camus  tot i que Todd com a biògraf, i jo com a lector,  mantinguem un explícit “partís pris” a favor del segon. És, també, la relació jeràrquica, però no per això menys fluctuant, que existeix entre Gide, Malraux, Sartre, Simone de Beauvoir, Camus, els editors Gallimard, els membres de l’Acadèmia Goncourt més alguns adlàters com ara Martin du Gard que, allunyat voluntàriament de Paris, no deixa de ser una veu present.  La influència d’aquests escriptors sobre la societat francesa i sobre el món en general és notable. Això no vol que les propostes intel·lectuals, polítiques o socials que surten d’ells, de forma personal o col·lectiva, arribin totes a bon port. Però és el moment àlgid de la influència dels intel·lectuals en la societat del seu temps i això es trasllueix, per exemple, en el tiratge dels llibres que editen: 13.000 exemplars en les tres primeres edicions de  L’estrany, publicades en plena II Guerra Mundial; 52.000 exemplars de La pesta només entre juliol i setembre del 1947; 60.000 també en quatre mesos de la primera edició de L’home revoltat, en 1952. Quan jo recordo els 738 de la biografia de la Maria Aurèlia –això sí, segona edició— o  els 226 de la meva Crònica penso que no em puc considerar un escriptor professional;  i que la quimera que el que jo escrigui tingui una mínima incidència en la societat ve a ser com una al·lucinació quixotesca,  un engany, en el fons innocent, perquè només em menteixo  a mi mateix i no faig mal a ningú. I això no ho penso en un moment de lucidesa, o només com a conseqüència d’haver conegut les xifres de les primeres vendes de Camus, sinó perquè no m’enganyo gens sobre la situació de la difusió de la literatura catalana; i  també, perquè   conec i reconec els límits de la meva qualitat literària.

Sartre va defensar la Unió Soviètica fins a l’esclafament per part de les tropes russes de la revolta hongaresa del 1956. Després va seguir creient en el marxisme i posant al mateix sac els dos sistemes: el soviètic i el de les llibertats democràtiques

Flickr   Government Press Office (GPO)   Jean Paul Sartre and Simone De Beauvoir welcomed by Avraham Shlonsky and Leah Goldberg

Jean Paul Sartre i Simone De Beauvoir rebuts a la seva arribada a Israel per Avraham Shlonsky i Leah Goldberg/Moshe Milner (National Photo Collection-Israel)

Quan publica L’home revoltat (1952), Camus es troba pràcticament sol en la denúncia sobre els crims del comunisme.  Però ja havia llegit alguns llibres que, cinquanta anys després, em van seguir obrint els ulls. Em refereixo, per exemple, al llibre de Margarita Buber-Neumann Prisionera de Hitler y Stalin o  el El cero y el infinito d’Arthur Koestler, confident i amic seu i no cal dir el Retorn de l’URSS del seu admirat André Gide que, als inicis de la seva carrera, va ser un dels seus protectors. I no va tenir por, Camus, de declarar-se anticomunista sense deixar de banda els postulats considerats d’esquerra que es van concretar, per exemple, en la seva complicitat  envers la figura de Pierre Mendès France, líder del socialisme francès i que va arribar a ser cap de govern. Però declarar-se anticomunista era un tabú en el mon intel·lectual que Camus freqüentava com ho era, des de la meitat de la dècada dels seixanta fins a la caiguda del Mur (1989),  assumir aquesta condició a Catalunya. Amb l’afegitó que, al nostre país,  una declaració d’aquesta mena podia situar-te sense possibilitat de rèplica en el bàndol dels qui  mentre va viure apuntalaven la dictadura de Franco o en treien profit. L’anticomunisme de Camus era perfectament compatible amb el seu antifeixisme.  De ben jove ja va expressar la seva solidaritat amb la causa dels republicans espanyols tant pel fet que la seva mare era d’ascendència menorquina com des d’un punt de vista ideològic.  Mentre va viure a Algèria va fer amistat amb  alguns dels exiliats republicans que hi van anar a parar i, després, a París va seguir mantenint relació amb militants espanyols vinculats a l’anarco-sindicalisme i va denunciar la ignomínia del franquisme sempre que va tenir ocasió de fer-ho. Victor Alba en podria donar testimoni. 

Camus va practicar de forma regular el periodisme en tres etapes de la seva vida. A Algèria, com a periodista del diari Alger republicain, on comença a treballar l’estiu del 1938.  El contacte amb la realitat quotidiana li permet mostrar-se crític amb la discriminació que pateix la població àrab. Aquesta crítica la mantindrà anys després en els moments més difícils quan, francès nascut a Algèria, busca una solució que no complau ni als dirigents del FLN, que volen al preu que sigui la independència, ni a la població francesa que viu a Algèria i que no en vol ser expulsada. En els mesos finals de la II Guerra Mundial i durant els primers anys de la postguerra, Camus esdevindrà un dels periodistes més influents de França a través dels seus articles a Combat. Primer, en la clandestinitat mentre encara dura l’ocupació alemanya i després, quan l’entrada del general de Gaulle a París obra les portes a la reconstrucció nacional. I, finalment, en ple conflicte algerià, Camus accepta col·laborar a L’Express el setmanari creat per J.J. Servan Schreiber i Françoise Giroud.  D’aquests tres mitjans n’acaba sortint, en el fons, pel mateix problema, tot i que les situacions siguin molt diferents en cadascun dels casos: el seu sentit de la  llibertat d’expressió  resulta massa ample per poder quedar encabit  dins dels marges de les publicacions en les quals escriu. El que m’interessa subratllar és que Camus no planteja la seva experiència només com una qüestió personal sinó com una interpel·lació sobre les possibilitats reals dels mitjans de comunicació d’assumir una llibertat plena d’opinió incloent-hi el dret del columnista a la contradicció i a l’equivocació. El periodista no és un professor universitari que té llibertat de càtedra, és a dir, d’opinió, ja des dels temps de l’Edat Mitjana.  El periodista és un assalariat que depèn d’una empresa que té uns objectius econòmics bàsics –sobreviure—i en el millor dels casos una certa idea sobre la societat, que és la idea que vol transmetre a través del producte que ofereix al públic.  No és una visió pessimista sinó realista, que jo defenso de fa temps.  Ho he escrit en un altre lloc: les queixes pels obstacles a la llibertat d’expressió  son semblants a les d’un davanter quan un defensa li treu la pilota. L’objectiu del davanter és marcar gols però l’existència d’un defensa que ho impedeixi forma part de la naturalesa intrínseca del joc. Certament, a Camus li agradava anar a contra-corrent. Potser per això, jo el tinc al costat dels escassos tòtems que, als setanta dos anys,  encara em queden.

6 d’abril, dilluns.- Com a mínim, estarem confinats  quinze dies més. La mesura, anunciada per Pedro Sánchez, compta amb el vistiplau de l’oposició i, també, dels govern autonòmics, inclòs el de Catalunya. Nosaltres, els més grans de setanta anys, serem els darrers a sortir perquè som els de més risc, etcètera. I mentrestant les morts van sumant: quasi 12.000  a dia d’avui i quasi 130.000 diagnosticats. Sembla, però, que el pitjor ja ha passat perquè des de fa uns dies baixa el nombre de morts i d’hospitalitzats. De què em serveix però, a mi, que la corba de víctimes comenci a minvar si puc quedar contaminat l’últim dia de la pandèmia? Aquest matí he anat a la pastisseria. M’he hagut d’esperar al carrer, abans d’entrar, i m’he hagut d’esperar dins. Com que el dependent no sabia el preu exacte del producte que li he demanat ha hagut de demanar-lo a l’encarregada. En aquell moment, ella parlava per telèfon   amb  un senyor, o una senyora, que  li estava fent una detallada comanda.  Jo, mentrestant, sense mascareta, anava d’un cantó a l’altre de la botiga intentant allunyar-me el màxim possible dels altres dos clients que tenien dret a estar dins l’establiment i que a mi em semblava que no paraven de moure’s. En  una d’aquestes voltes m’he trobat de cara a la porta d’entrada i la meva sorpresa ha estat veure que el client que s’hi estava esperant duia a la mà una bicicleta plegable.  Fer la comanda per telèfon i  esperar el torn amb una bicicleta plegable.  Cada barri té la seva picaresca  però en aquest camp  a Barcelona no sembla haver-hi diferències de classe.

Llegeixo el dietari de l’Àlex Susanna i em sembla que no estic a Catalunya sinó en un d’aquells espais culturals del Nord, que de jove Espriu ens va fer mitificar

Alex Susanna Fundacio Vila Casas - Sergi Alcàzar

Àlex Susanna/Sergi Alcàzar

7 d’abril, dimarts.  Rebo un correu electrònic de l’Àlex Susanna, des de Gelida, on viu i on s’ha confinat amb la família. S’interessa per com estem la Maria Carme i jo. Li contesto dient que li agraeixo l’interès perquè tant ella com  jo  som del tot conscients que, només que sigui per l’edat, en aquesta partida contra la pandèmia correm el perill d’haver de jugar la promoció. Acaba de guanyar el premi de la Crítica Serra d’Or pel seu llibre Paisatge amb figures amb tot mereixement.  En el correu de resposta l’he felicitat i li he dit que el seu llibre li havia quedat tan rodó i olorós com un pa de pagès. És una metàfora que sagarreja però que no deixa de ser veritat.  La nostra amistat és meritòria perquè venim, en certa manera, de mons oposats. I dic en certa manera perquè tots dos ens hem interessat i, ben mirat hi hem viscut, per la literatura però, en canvi, ell ja va sortir de la universitat amb el vestit ben planxat –o sigui amb uns coneixements amplis, ordenats i jerarquitzats—i jo soc una mena d’autodidacta que ha anat descobrint les coses i els llibres corrent d’una banda a l’altra.  L’Àlex escriu un català harmònic, confortable,  on no sembla faltar ni sobrar cap paraula, com un tren que circulés sempre a la mateixa velocitat, sense sotracs malgrat les pujades i baixades del trajecte. I, a la vegada, en la prosa de l’Alex hi trobem una elevada capacitat per expressar l’emoció i la sorpresa davant del paisatge o per endinsar el lector en  la significació més recòndita dels versos que està llegint. Mai no perd el sentit de l’equilibri, de la mesura i de l’elegància; sobretot, de l’elegància. 

L’elegància no és, només, un estil d’escriptura. És, també, la condensació d’un coneixement ordenat de la tradició literària, de la primera lletra a la última, on cada llibre és un valor en ell mateix, individual, intransferible. Enfront de la poesia emocionada de Rilke, i per tant de Vinyoli;  de la poesia metafísica de Goethe, i per tant de Riba i Espriu; o de la poesia experimental de Tzara o Apollinaire, i per tant de Brossa, l’Àlex reivindica la poesia tranquil.la dels grans clàssics francesos  i per això edita, o fa editar, Marià Manent i Tomàs Garcés.  La seva és una poesia sense remordiments; una mena de poesia pagana, capaç de caçar al vol l’instant aparentment imperceptible de la felicitat. Ell el caça, aquest instant, se’l queda i el transforma en un text de bellesa visible i gaudible per a tots els lectors. Jo admiro la seva poesia, i crec que soc capaç de delectar-me’n, però, venint d’on vinc, potser m’agrada més quedar sotraguejat per paraules en conflicte, per versos que retratin l’agonia amagada que tots portem dins. 

No voldria considerar la figura de l’Àlex com un luxe insòlit  en el panorama de les nostres figures literàries. Jo voldria creure que la seva solidesa intel·lectual i la seva capacitat per crear bellesa no són una excepció sinó el mirall d’una cultura prou sòlida com per no trontollar a la primera batzegada. Tanmateix, sé que no és així. Sé que darrere nostre no tenim la història cultural d’Alemanya, de França o Itàlia sinó una mena de tobogan per on hem pujat i baixat massa vegades fins als límits de la caiguda mortal. O potser ens movem, de fa temps, dins un laberint que ens porta a caminar sempre pels mateixos espais sense acabar-ne de trobar la sortida. Però sí. Llegeixo el dietari de l’Àlex i em sembla que no estic a Catalunya sinó en un d’aquells espais culturals del Nord, que de jove Espriu ens va fer mitificar, on els escriptors eren escoltats i a les revistes literàries es debatien els grans mals del segle. I em satisfà poder-me’n considerar amic.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Coronavirus carretera buida autopista C-17 Barcelona Buida transit - Sergi Alcàzar
Dietari

Estat d'alarma (II)

Agustí Pons
Coronavirus passeig de gracia buit barcelona buida - Sergi Alcàzar
Dietari

Estat d'alarma (I)

Agustí Pons