25 de març, dimecres.-  Redacto aquestes notes des de Barcelona on, finalment, hem baixat. I dic finalment perquè la M. Carme feia dies que ho duia de cap, però jo no ho veia gaire clar. Ahir, després de dinar,  vam carregar el cotxe i vam arribar sense cap incidència a Sarrià. Jo tenia l’esperança que la policia ens aturés a mig camí i ens obligués a tornar a Vilassar. Però no va ser així.  Eren les cinc de la tarda i no vam trobar cap control en tot el trajecte. Només n’hi havia un a la sortida de Montgat però aturava els vehicles que venien de Barcelona, no aquells que intentaven entrar-hi. I, de fet, nosaltres estàvem dins la llei. En el paper d’autoregulació que ha imprès el govern de Catalunya una de les causes permeses a l’hora de viatjar és si es tracta de retornar a casa. I la nostra casa legal és aquesta de Sarrià. Hi estem empadronats i és l’adreça que figura al nostre DNI. 

A Sarrià també hi estic bé, que consti.  L’ordinador és nou i no està tan ple d’informació com el que uso diàriament a Vilassar, i això es nota. El matalàs del llit és més flonjo, més confortable. Jo hi dormo millor. La meva taula de treball és més petita i austera que la de Vilassar. Però, en canvi, l’estructura de l’habitatge  fa que la M. Carme i jo tinguem  més sensació de llibertat individual. I ens obliga a pujar i baixar unes quantes escales, exercici molt convenient per l’edat i la situació en què ens trobem. El premi és que disposem d’un terrat d’ús exclusiu, és a dir no comunitari, que va de banda a banda de l’edifici i que permet una vista fantàstica sobre tot Sarrià i tot Barcelona, amb el Collserola a tocar, i al fons, a l’altre extrem, Montjuic i el mar. En aquest terrat, la M. Carme hi ha plantat una olivera, una figuera i un ametller així com baladres, esparregueres, un bargalló i altres plantes fins a confegir una agradable selva domèstica. En aquests dies de confinament és molt saludable pujar-hi a prendre sol. (Però avui plou i anuncien nevades).

Disposem d’un terrat d’ús exclusiu, és a dir no comunitari, que va de banda a banda de l’edifici i que permet una vista fantàstica sobre tot Sarrià i tot Barcelona, amb el Collserola a tocar

ACCESIBILITAT ESTACIÓ SARRIÀ 005

Estació dels FFCC a Sarrià

26 de març, dijous.-  El terme “ciutadania” s’ha acabat imposant. Aquests dies de tantes declaracions públiques els nostres polítics i científics l’usen a gratcient. A mi, em produeix urticària. En el concepte “ciutadania” la identitat individual de cada persona queda definitivament desdibuixada. La ciutadania és una massa anònima, sense rostre ni cos, emmotllable a les necessitats, o als capricis, del manaire del moment.  Ho vaig llegir un dia no sé on, i m’ho faig meu: comencem per ser individus, és a dir, mamífers que caminem drets i amb una innegable capacitat de raciocini (que és el tret  que ens diferencia de la resta d’animals). Però així que comença el nostre procés de socialització esdevenim persones, és a dir,  individus subjectes a un conjunt de drets i deures. El procés de passar d’individus a persones el fem, sobretot, a través de l’educació familiar i escolar. En les societats avançades  pot durar uns vint anys, és a dir, una quarta part de la nostra existència, en el supòsit que arribem als vuitanta. Però els experts, i no només en temes d’educació, diuen que per anar bé hauríem de continuar aprenent fins al penúltim dia de la nostra vida.  Individus, persones i després ciutadans.  Ara ja no es tracta de persones en abstracte, que podrien arribar a viure aïllades en una masia, en un petit poble o en qualsevol indret més o menys solitari –on tanmateix moltes de les normes col·lectives no podrien ser obviades— sinó habitants d’unes aglomeracions on la coneixença entre els qui hi viuen es molt limitada. Per això, calen lleis col·lectives que emmarquin els drets de les persones, que són els drets que a la vegada delimiten els drets dels individus.  El concepte de ciutadà s’aplica, de fa temps, no només als individus/persones que viuen en una aglomeració urbana sinó, per extensió, a tots els ciutadans d’un determinat país. I d’aquí neix el concepte eteri, vague, de ciutadania.  La ciutadania pot ser objecte de tota mena d’apel·lacions perquè no té rostre.  És, sobretot, un subjecte passiu, un número estadístic. Potser per això en aquests dies de pandèmia, d’agonia solitària dels qui es moren als hospitals, i  de patiment de tantes persones infectades, malaltes o de dol,  la paraula s’ha generalitzat.  La ciutadania som tots i no som ningú. O sigui el terreny més desitjable pels sociòlegs que es dediquen a l’estadística, pels assessors d’imatge que practiquen la demoscòpia i pels polítics avesats a no prendre cap decisió pròpia sinó aquella que, presumptament, emana de la ciutadania. 

27 de març, divendres.- Quasi una hora de cua per entrar a comprar  a l’Ametller del passeig de la Bonanova. Sec en un dels bancs públics, obro el mòbil per entretenir-me i comença a agafar-me fred. El noto, sobretot, a les galtes.  Quan aconsegueixo entrar, m’hi perdo perquè no conec l’establiment i m’adono que alguns dels compradors s’aparten de mi perquè hi camino massa a prop. Finalment, una dependenta amb mascareta m’indica, amb molta amabilitat, on son els productes que em falten.  Algunes lleixes estan buides; les de l’arròs, per exemple,  tot i que sota de tot en trobo un paquet d’una marca desconeguda.

28 de març, dissabte.-  Una de les sensacions més excitants, i més aterradores, de la pesta que estem passant és que no sabem com acabarà, ni pel que fa a la societat en general ni pel que fa a cadascun de nosaltres. I aquesta és una sensació nova per a l’home i la dona contemporanis.  Fins fa una o dues generacions la sensació que la vida es podia acabar en qualsevol moment, a causa d’una malaltia, d’una guerra, d’una pesta o d’un cataclisme natural era una sensació que formava part, d’una manera més o menys conscient, de la vida quotidiana de la majoria de ciutadans. D’aquí, l’èxit de les religions. La religió cristiana garantia que allò que pogués passar, per més imprevist i definitiu que fos, acabaria per resultar beneficiós al ciutadà que ho patia sempre i quan aquest ciutadà estigués en pau amb Déu; una cosa relativament fàcil si no havia comès cap crim ni cap robatori i havia respectat els pares i la dona del proïsme, és a dir, si havia seguit, ni que fos de forma aproximada,  els Deu Manaments que són els rails pels qual ha circulat la moral dels ciutadans dels països cristianitzats.  La promesa del cel on ens esperava una vida millor impedia la desesperació o la revolta, segons els casos. 

Però ara, de fa cent anys o potser no gaire més, la situació ha canviat. La mort de Déu, que va anunciar Niestchze, és una realitat si més no a molts dels països europeus. Això no vol dir que  s’hagi perdut del tot un difús sentiment de re-ligió, o sigui d’estar relligat a unes creences i a unes tradicions que no fan cap mal a qui les practica però de les quals tampoc no se n’espera  cap bé definitiu.  Que aquestes tradicions hagin rebut el suport interessat de les grans corporacions consumistes no els treu la sinceritat de la seva pervivència: ric o pobre, auster o malgastador a la majoria de ciutadans, per no dir a tots, els agrada celebrar el naixement del nou any a través de les festes de Nadal, per exemple.

Si alguna cosa no entrava en el cap dels homes i les dones de les societats més avançades d’avui –avançades des del punt de vista econòmic, tecnològic i social— és que aparegués una pesta incontrolable. La noció de pesta era, ha estat fins a l’esclat del coronavirus, una noció llibresca o cinematogràfica: El setè segell de Bergmann o, per als més versats en la història del país, la grip espanyola del 1918.  Aquests dies, la gran sorpresa ha estat el reconeixement per part de la classe mèdica i política que no hi ha cap remei per aturar el coronavirus. Es tracta d’un fet absolutament nou; només semblant, potser, a allò que va passar en el moment de l’aparició de la Sida.  Però ni la Sida va provocar una mortaldat tan generalitzada com la del coronavirus ni va afectar de forma tan indiscriminada al conjunt de la població (tot i que això no li treu gravetat ni transcendència social).

La noció de pesta era, ha estat fins a l’esclat del coronavirus, una noció llibresca o cinematogràfica: El setè segell de Bergmann o, per als més versats en la història del país, la grip espanyola del 1918

El séptimo sello max von sydow

Fotograma d'El setè segell d'Ingmar Bergman.

Si ho poguéssim mirar des de fora, com si no ens concernís, l’espectacle resultaria excitant. De cop i volta, els ressorts més profunds de la persona deixen d’estar amagats i els compartim amb els veïns més propers, si és que podem comunicar-nos-hi, i amb els veïns de tot el món a través de les xarxes socials. Els grans conceptes de sempre –la mort, l’amor, la por, la generositat, l’egoisme, la compassió...—ocupen l’espai central de la vida col·lectiva.  Els ventilem a l’aire lliure i tota la ciutat s’omple de transcendència.  I al costat de l’excitació, el pànic. El pànic a la mort dels altres  --familiars,  amics o simples coneguts— i, naturalment, el pànic a la nostra pròpia mort.  Enfront de la pandèmia ens hem de protegir però la pandèmia acaba essent una loteria, el resultat d’un atzar que ens pot matar en ben pocs dies, quan menys ens ho esperem.  No hi ha cap raonament que ens pugui fer pensar que estem fora de perill. ¿Per quin motiu ha mort una infermera de 16 anys i, en canvi, una àvia de 101 acaba de sortir de l’hospital?  Els polítics recorren  a l’estadística per tranquil·litzar-nos. Però ningú em pot assegurar que  seguiré viu el dia  final de la pandèmia; i ni tan sols  el dia final del confinament forçós al qual ara estem tots sotmesos. 

Girem els ulls cap a l’Estat però l’Estat no hi és. L’Estat, si més no el nostre Estat, és capaç de recordar-nos que els avis que surten a passejar quan fa sol és recomanable que duguin el cap tapat amb un barret. Però ara que els nostres avis necessiten de debò d’una protecció radical resulta que falten llits, i mascaretes i personal que substitueixi els cuidadors que s’han posats malalts. L’Estat, aquest cop,  no té una solució a mà per al problema que li plantegem i això també constitueix una novetat absoluta perquè ens han acostumat a demanar-ho tot a canvi del nostre vot i de la nostra quietud social. Ens hem deixat infantilitzar per l’Estat a canvi d’una pretesa seguretat en els grans temes de la nostra existència. Però el coronavirus l’ha ensorrada, aquesta seguretat,  si més durant unes setmanes o uns mesos.  El caramel que ara demanem  és massa gran perquè l’Estat el pugui deglutir i ens el pugui tornar a trossets i ben embolicat per tal que nosaltres, els ciutadans, la ciutadania,  procedim a pair-lo amb les mínimes dificultats possibles.         

Excitació, terror, desconcert.  Ho confesso: m’agradaria poder veure’n el final.

29 de març, diumenge.-  No soc gaire criaturer però  que aquests dies em preocupa especialment la situació dels nens; sobretot, perquè ningú no en parla. Es  dona per suposat, en l’anomenada opinió publicada, que els nens i els adolescents poden estar tancats a casa durant un mes seguit. No veig que ens hàgim d’empassar aquesta opinió com si fos un dogma de fe. Hi ha nens, i adolescents, de tota mena i a uns els resultarà relativament fàcil quedar-se entretinguts a casa però per a d’altres la reclusió pot esdevenir insuportable. Suposo que tots, o la majoria, de ciutadans estarien d’acord amb aquesta apreciació.  Però si una cosa està demostrant aquesta pandèmia és la lentitud del govern actual a l’hora de prendre decisions. 

30 de març, dilluns. –  Sensació de caos. El govern espanyol decreta el confinament total. L’ordre la publica el BOE a les dotze de la nit d’ahir, diumenge.  Minuts després arriba una rectificació: el confinament entrarà en vigor el dimarts i no avui dilluns per donar temps a les empreses a procedir a un tancament més o menys ordenat.

31 de març, dimarts.-  Avui he passat un mal dia potser perquè llegeixo massa premsa digital i veig massa televisió. Als morts me’ls imagino morint-se sols; als malalts, asfixiant-se en el passadís d’un hospital desbordat o agonitzant malgrat l’ús de la mascareta. Ho havia llegit en algun dels llibres que parlen de la vida quotidiana a Barcelona durant la guerra civil.  Mentre la violència matava milers d’innocents al front i a la rereguarda, i queien bombes de manera indiscriminada, els restaurants i els teatres eren plens.  Entre l’alegria pel fet de sobreviure dia a dia i la mort trobada en el moment més inesperat només hi havia uns centímetres de distància. Eren com dos ciutats que no es miressin l’una a l’altra i de fronteres tan difuses que només l’atzar et podria fer endevinar a quina aniries a parar qui sap si de forma definitiva.  Potser s’ha mort algú al replà de casa, o està agonitzant, i jo no ho sé o me n’assabento en veure una civera que baixa per l’escala. I sí, m’entra un calfred. Però, després, què faig? A les vuit del vespre surto al balcó i molts dels veïns del carrer ens posem a picar de mans. A favor dels qui ens estan salvant; a favor, també, dels qui, de moment, i un dia més, ens hem salvat. 

1 d’abril, dimecres. – Potser el govern espanyol no és tan maldestre com sembla a l’hora de prendre decisions. Potser tot plegat és més senzill: no hi ha ni un euro al calaix. I, per tant, totes les mesures que es puguin aprovar hauran de tenir com a comú denominador no fer despendre diners de forma immediata –liquidat, cash, com es diu ara— a cap institució de govern.  Això explicaria també que el govern aprovés retardar el pagament d’impostos però no condonar-los o suprimir-los. Fa més o menys una setmana els caps de govern de la Unió Europea no es van posar d’acord a l’hora d’aprovar una resposta comuna a l’actual pandèmia.  Els països del sud volien acordar  l’establiment d’euro-bons, o sigui, la mutualització del deute. Els països del nord, encapçalats per Alemanya, encara que sigui Holanda la qui fes de policia dolent, s’hi van oposar de totes, totes.  L’únic acord possible va ser el de tornar-se a reunir d’aquí a pocs dies.  Mentrestant, no hi ha diners per als països endeutats.  Per tant, ni Itàlia ni Espanya poden aprovar cap mesura que suposi repartir diners als autònoms, als aturats, etcètera.  Potser és una manera que els països del Sud arribin estovats a la propera reunió europea i que hagin d’acceptar, humiliats, la recepta dels del Nord. I ja sabem què va passar a Grècia i què ha passat a Espanya des de la crisi del 2008.  

2 d’abril, dijous.  Un altre dia dolent. Em llevo amb la voluntat de no deixar-me endur pel desànim, de ser capaç d’organitzar-me la jornada de la manera més ordenada possible. Esmorzar sense pa tou ni diari constitueix la primera operació fallida.  Accepto aquesta limitació amb una mena de resignació franciscana però, certament, no és la millor manera de començar el dia. Després em poso davant de l’ordinador i envio o contesto uns quants correus electrònics generalment relacionats amb la direcció de la Revista de Catalunya. Els membres del Consell de Redacció no ens hem reunit de forma presencial ni de forma telemàtica per acordar què havíem de fer en les circumstàncies actuals. Però de manera implícita ha quedat clar des del primer moment que intentaríem que la Revista no quedés afectada per la pandèmia; que no en fos, per dir-ho amb el llenguatge d’ara, una víctima colateral. 

Al migdia surto a buscar pa. Fa fred i em tapo la boca amb una bufanda lleugera, d’aquells que porten els parisencs amb un elegància que vol semblar descuidada.  (La vaig comprar en una paradeta per a turistes prop de Notre Dame, després de l’incendi).  Pel carrer hi veig més gent de la que m’esperava potser perquè és l’hora habitual d’anar a comprar o potser perquè tots plegats comencem a estar tips del confinament. Aquí, a Sarrià hi ha molta gent, o força gent, que es tapa la cara amb una mascareta. D’on l’han treta? Jo en voldria una però no sé on comprar-la. Entro a una drogueria que està a mig camí i pregunto a la propietària si li queden guants de goma. Se’m queda mirant com si fos la pregunta més estúpida del mon. I em diu, amb veu irritada: “Se’ns han acabat”.  Al taulell del forn només hi ha una clienta: una senyora gran també amb mascareta.  Demana dues barres de pa i una bossa de bunyols.  La dependenta els ha d’anar agafant d’un en un i després pesar-los. La senyora mira la bàscula i decideix que en vol uns quants més. Jo m’espero al carrer. Fa fred, plovisqueja i em surt un esternut. Un senyor em mira amb mala cara des d’uns quants metres de distància. Ara, la senyora busca dins del moneder les monedes exactes que necessita per pagar la comanda.  Finalment, surt de la botiga. Jo hi entro hi demano un pa de cervesa. La dependenta mira els que té a l’aparador i em diu que no me’ls pot tallar perquè acaben de sortir del forn i quedarien trinxats. Remugo unes paraules de desconcert i ella s’enfada. Finalment, m’enduc el pa i quatre bunyols. A l’arribar a casa torno a esternudar. 

Dino  sense vi i suposo que això també em posa  malhumorós. A la tarda decideixo veure Ludwig de Visconti.  La pel·lícula dura més de dues hores i ho deixo estar quan m’adono que es tracta d’una versió en italià que només admet subtítols en alemany. He mirat les dues primeres escenes:  la de la coronació de Lluís el Boig com a rei de Baviera; i la de l’encontre entre Lluís i la seva cosina Elisabet, l’emperadriu Sissí. 

Abans d’anar a dormir propòsit d’esmena. Res d’autocompassió.  En les actuals circumstàncies el més revolucionari és intentar fer més amable la vida de la persona que estimes i que tens al teu costat.

¿Ens hem de fixar en la mirada de Romy Schneider quan descobreix, encara dalt del cavall, la presència del seu cosí?

ludwig visconti

Romy Schneider en un fotograma de Ludwig, de Luchino Visconti

3 d’abril, divendres.  No em puc treure del cap aquelles dues primeres escenes de Ludwig. A la primera –la de la coronació de Lluís, el boig–  cada gest del rei, de la seva mare, i dels nobles i bisbes que hi participen està estudiat al mil·límetre. Potser sí que el comunista Visconti deia, o deixava dir, que tant detallisme amagava una crítica. Però en aquesta primera escena costa no veure-hi, també o sobretot, un enlluernament envers un món de cartó pedra  que Visconti aconsegueix convertir en unes imatges d’una  bellesa sumptuosa i perenne. A la segona escena, en canvi, només hi surten dues persones: Elisabet de Baviera i el seu cosí Lluís. I, de fet, està centrada en un sol detall: la manera com l’emperadriu baixa del cavall després d’haver-li fet donar unes quantes voltes per una pista privada situada dins del palau imperial. Com descriure l’episodi? ¿Ens hem de fixar en la mirada de Romy Schneider quan descobreix, encara dalt del cavall, la presència del seu cosí? No és una mirada torbadora, perquè a l’emperadriu li han ensenyat a amagar els seus sentiments, i només un petit rictus als llavis, que s’eixamplen com si intentessin  somriure, provarien que sí, que Elisabeth ha quedat agradablement sorpresa per la inesperada visita.  ¿O potser és més significativa la manera com ella descavalca, amb una elegància amable però tanmateix dominadora del cavall i de la situació?  Com tants nens i nenes de la meva generació jo vaig quedar enamorat de la Sissí gràcies a  Romy Schneider Després, vaig provar de documentar-me sobre l’enigmàtica emperadriu Elisabeth. I un dels llibres que més em va ajudar a conèixer la seva autèntica personalitat  va ser un petit volum dels “Cuadernos marginales” de Tusquets que reproduïa  les anotacions de Constantin Christomanos, el seu professor de grec. Christomanos li donava classes cada dia durant les tres hores que durava l’operació de pentinar els cabells de l’emperadriu que, segons sembla, quan els portava dels tot estirats li arribaven als peus.  Aquestes anotacions trenquen la imatge ensucrada de la Sissí de les pel·lícules i deixen constància del seu  caràcter voluble i rebel. Elisabeth, casada als 16 anys,  obsessionada pel seu físic, anorèxica,  humiliada per la seva sogra, deprimida després del suïcidi, o assassinat, de Rodolf, l’hereu, era lectora de Heine i Schopenauer. Potser per això el llibre porta un pròleg d’un dels seus seguidors més il·lustres, l’escriptor Cioran, nascut a Romania dins dels límits de l’imperi austro-hongarès. Cioran se sentia fascinat per la figura d’aquesta emperadriu que al seu cavall li havia posat el nom de “Nihilista” i que s’interessava pels bojos i pels suïcidi.

Però el que resulta més fascinant  és el paral·lelisme entre la vida de l’emperadriu i la vida de l’actriu. Totes dues, joves, i per tan inexpertes, són guiades a assumir, obligades per les pressions familiars – de la mare, en un cas; de la tia, mare de l’emperador, en l’altre-- un rol per al qual no estan preparades. Però amb els anys totes dues son capaces de deixar enrere aquesta sobreprotecció i viure la vida només a través d’elles mateixes. Elisabet, un cop acomplert el deure de dotar l’Imperi de dos possibles successors, abandona el palau imperial i es dedica a viatjar per bona part d’Europa. Schneider és capaç de reinterpretar el seu personatge amb un tour de force només a l’alçada dels autèntics genis de la interpretació. Si el 1955, la seva és una Sissí ensucrada i tonteta, en la versió de 1972, dirigida per Visconti, l’emperadriu apareix amb tots els sues clarobscurs, amb tota la seva malaltissa lucidesa. Totes dues moren tràgicament. Elisabeth assassinada per un anarquista a la vora del llac de Ginebra. Romy Schneider se suïcida, a París, després d’haver assistit, impotent, a la mort del seu fill, de 14 anys, en un accident domèstic. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat