12 de març, dijous. - El conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, surt per TV3 i anuncia el tancament de tots els centres educatius, de les llars d’infants a les universitats. Bargalló és un expert en l’ús de frases barroques i per això de vegades no resulta fàcil entendre’l. El cas és que a l’acabar a la seva intervenció no queda clar si l’ordre entrarà en vigor demà o dilluns.

13 de març, divendres.- De bon matí, l’Ariadna em confirma, per telèfon, que la Laia i l’Aina, les dues netes, avui ja han tingut festa. I que, en efecte, primer es va dir als pares que el tancament es faria efectiu dilluns però que a mitja tarda l’ordre va ser rectificada. Al migdia, Pedro Sánchez, anuncia la implantació de l’estat  d’alarma. “L’avanç imparable del virus aboca Espanya a la paràlisi” havia titulat, al matí, La Vanguardia.  Al vespre, però, res de substancial havia canviat en la vida de la majoria de ciutadans.  Les terrasses eren plenes; les botigues, també; i només la notícia del confinament d’Igualada semblava posar una nota realment alarmant a la situació. A la televisió, els programes d’humor seguien fent burla del coronavirus. L’èxit dels humoristes televisius consisteix a passar pel túrmix de la banalitat les situacions més complexes. 

14 de març, dissabte.- Per fi, a les 9 del vespre surt el president Sánchez a explicar-se. Quina poca confiança  en Espanya si l’ha de citar tantes vegades! Cap apel·lació seriosa a l’auto-responsabilització individual. El ciutadà continua essent tractat com un nen petit, amb gran satisfacció, però, d’aquest ciutadà. L’infantilisme com a estratègia de consens.  Fins ara les coses no havien anat bé perquè el govern  no se n’havia ocupat. Ara és diferent. Ara el Minotaure/Superman està disposat a actuar.  A nosaltres, els ciutadans, només ens tocar obeir i admirar. 

El Minotaure/Superman està disposat a actuar.  A nosaltres, els ciutadans, només ens tocar obeir i admira

Pedro Sánchez Moncloa - Pool Moncloa

Pedro Sánchez el 14 de març/Pool Moncloa

15 de març, diumenge.- Pretenc fer el meu recorregut habitual pel passeig marítim de Vilassar. Deixo expressament els bastons a casa i em poso la gorra a la butxaca. El pas soterrani que hi ha davant de l’ajuntament està precintat per la guàrdia urbana. Camino pel Camí Ral fins al museu Monjo on hi ha un altre pas. També està precintat però algú, o alguns, l’han trencat  i deuen estar caminant al costat del mar o estirats a la platja.  Entro a l’interior del poble fent veure que vaig a comprar alguna cosa.  Davant de Can Falguera un rètol avisa: “Respecteu la distància entre compradors” i  un altre limita l’entrada de compradors. Pel carrer, senyores i senyors amb gossos. Cap nen ni cap nena. La situació no deixa de ser curiosa: els cans més ben tractats que els infants. 

16 de març, dilluns.-  Com cada dia així que em llevo vaig a comprar el pa i el diari.  La fornera em torna el canvi en un improvisat cartró perquè jo l’agafi sense haver-nos de donar la mà.  A la quiosquera li dic que mentre duri l’actual situació no hi tornaré.  Llegiré La Vanguardia per internet. A la tarda, em poso la pel·lícula El color púrpura d'Spielberg. Ambició de gran saga, escenes d’una plasticitat efectista però dificultat per singularitzar cadascun dels personatges que hi apareixen. 

17 de març, dimarts.- Pedro Sánchez ha sortit en directe per la televisió a les tres de la tarda i una hora i mitja després encara continuava xerrant. Jo, mentrestant, he dinat i he fet la migdiada.  Explicacions prolixes sense sortir del guió marcat pel seu “spin doctor”: el govern destinarà 200.000 milions d’euros a pal·liar els danys del coronavirus –però el pagament de les hipoteques només s’ajorna--; la situació canvia cada dia i per això no es podia preveure l’abast del fenomen; i només ens en sortirem si tots els espanyols anem a la una, amb Pedro Sánchez al capdavant.  Molta retòrica i poca eficàcia.

18 de març, dimecres.- Tot el dia tancat a casa. Avanço en la lectura de la biografia d'Albert Camus. L’havia començada just quan va sortir publicada, l’estiu del 1987, i l’havia deixada a les primeres cent pàgines –en té 767—per carregosa i mal traduïda. Però la lectura d’El primer home m’ha tornat a enlluernar, tal com m’havien enlluernat, de jove, La pesta, L’estrany i, més recentment, La caiguda i Cal·lígula. Si un clàssic és un autor que queda, Camus és un dels escriptors més clàssics del segle XX.  Des d’un profund coneixement de la filosofia i de la literatura,  no té por de pensar per compte propi i d’anar contracorrent. Triadú, que l’encertava més del que podria semblar, un dia m’ho va dir: Camus és, sobretot, l’estranger. Ho era a l’Alger, perquè se sentia incòmodament francès, i ho va ser a França perquè les capelletes dominants de París no van entendre la seva posició enfront del comunisme i durant la llarga guerra d’Algèria.  Potser per això el seu gran amor va ser Maria Casares, una altra exiliada, filla del president del govern republicà del 18 de juliol.

A la tarda, em poso La reina d’Àfrica amb Humphrey Bogart i Katharine Hepburn. A l’acabar, la M.Carme m’ha dit que aquesta era una de les pel·lícules preferides de la meva mare. Jo no ho recordava. La meva mare era així: ens amagava els discos de Nat King Cole per libidinosos i, a la vegada, se li anaven els ulls rere aquesta pel·lícula que, quasi des de la primera escena, traspua un erotisme de paraules, mirades i gestos capaç d’electritzar l’espectador més indiferent.

Al vespre, surto a llençar les escombraries.  Pel carrer, ningú. Només uns adolescents aprofiten que ja és fosc i xerrotegen a la Riera. 

A la tarda, em poso La reina d’Àfrica amb Humphrey Bogart i Katharine Hepburn. A l’acabar, la M.Carme m’ha dit que aquesta era una de les pel·lícules preferides de la meva mare

Hepburn bogart african queen còpia

Imatge de la Reina d'Àfrica, amb Katherine Hepburn i Humphrey Bogart

19 de març, dijous.- A mesura que passen els dies creix la sensació que estem governats per ineptes. El sistema de llistes tancades ha propiciat que arribin a la presidència del govern espanyol autèntics incompetents. És el cas de José Luís Rodríguez Zapatero i de Pedro Sánchez. Cap dels dos no tenia cap mena d’experiència significativa de gestió. No havien estat ni alcaldes, ni presidents de Diputació  ni de governs autonòmics. El seu únic mèrit consisteix a no haver quedat descavalcats de les successives llistes electorals dels seus respectius partits i estar en el lloc oportú en el moment oportú. A la relació hi podríem afegir Pablo Casado, un autèntic delinqüent intel·lectual perquè està provat que bona part del seu expedient acadèmic és fraudulent. Sense arribar a aquests nivells de gravetat, Sánchez també va copiar part de la seva tesi.  Amb quina autoritat poden predicar aquests polítics cap mena d’ètica? 

20 de març, divendres. – A la cua del forn (espaiada, tal com marca el protocol) una d’aquelles senyores que sembla saber-ho tot explica, de viva veu, però per sota la mascareta, que la situació és tan greu que als hospitals han començat a seleccionar els malalts que intentaran salvar i aquells que hauran de deixar morir per falta de recursos. Sembla que el factor més determinant serà l’edat. Els de quaranta anys tindran força probabilitats d’estar a la llista dels que cal salvar. Per als de vuitanta, les esperances hauran de ser, forçosament, mínimes. I els de setanta dos, com jo, a quina banda quedaríem o quedarem? Mentre parlava, la senyora ha anat repassant amb la mirada els homes i les dones de la cua, tots ells dins la franja dels salvables. De cop i volta, però només per uns instants, s’ha fixat en mi. Quina edat dec aparentar? Quan era adolescent, la meva fesomia  de nen em va fer patir molt. Ara crec fer cara de més jove. Però només ho crec. El que sí que puc dir és que el meu cos té uns quants pedaços –un estomac recosit, una placa de liti al peroné i una infecció crònica a l’orella dreta— però cap malaltia preocupant.  Menjo amb gana, camino a bon ritme per la platja i fins i tot  bec aigua cada dia. 

21 de març, dissabte. – Les xifres es disparen: 20.000 infectats a tot Espanya; i més de 1000 morts (122, a Catalunya). A La Vanguardia, Fernando Onega explica que Pedro Sánchez, se suposa que seguint els consells dels seus assessors,  ha posat l’èmfasi a intentar demostrar la seva capacitat de lideratge. Però ningú ha pensat –diu Onega– que allò més urgent és intentar millorar la situació dels avis i de les àvies que s’han mort i s’estan morint cada dia a les residències on viuen, o vivien, i procurar que no faltin ni mascaretes ni bates ni guants esterilitzats per al seus cuidadors. ¿Per quina raó no haurien de contagiar-se els avis, entre ells, si conviuen i dormen en una habitació doble? Avui els diaris informen que el govern reconvertirà unes quants fàbriques per tal que produeixin el material que falta. Fins ara no hi havien pensat? 

22 de març, diumenge.- Diuen que els xinesos estaven a punt de fer arribar un milió de mascaretes a Espanya però que davant la possibilitat que la Guàrdia Civil les confisqués van preferir vendre-les a Alemanya. Ahir de nou Sánchez a la televisió. Fred com un robot que es col·lapsa si ha d’improvisar comportaments no programats.  Resulta relativament fàcil fer de cap de govern, o de líder de l’oposició, quan l’economia ve dictada per Brussel·les, la política exterior per l’OTAN i l’administració quotidiana la porten, des de temps immemorial, els alts funcionaris. Només t’has de saber barallar amb el cap de l’oposició, tan limitat de capacitat de lideratge com tu, i salpebrar la teva presència pública amb unes oportunes dosis de populisme ecològic, feminista o anticatalanista segons els casos i les circumstàncies. Però quan ha hagut de demostrar la seva autèntica capacitat de lideratge, Sánchez ha naufragat clamorosament. És clar que també haurien naufragat Rodríguez Zapatero o Mariano Rajoy però això no fa sinó subratllar el punt d’inanitat al qual ha arribat la política espanyola.  I en aquesta qüestió sí que em sento nostàlgic. Del bel·licista Churchill enfrontat, pràcticament sol, al pacifisme suïcida de Chamberlain; del general De Gaulle cridat per posar ordre a l’Algèria francesa i a la qual acaba per donar la independència; i del mateix Felipe González capaç de donar mitja volta i preconitzar el sí  a l’OTAN quan s’adona que això de la Guerra Freda no és una broma i que Espanya s’hi  juga alguna cosa més que les garrofes.

23 de març, dilluns. Mentre miro Camino de Santa Fe penso en el meu amic R. És una pel·lícula del 1940, dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Errol Flynn i Olivia de Havilland. Narra la història de la rebel·lió de John Brown, un líder abolicionista que va intentar organitzar un exèrcit pel seu compte pocs temps abans que esclatés la guerra civil nord-americana. A Errol Flynn li toca enfrontar-se a aquest  profeta, cruel i sanguinari, i ho fa amb totes les de llei –i no només amb les de l’exèrcit americà al qual serveix sinó  amb  els atributs que la cinematografia atorga als seus mites. Errol Flynn es mostra guapo, valent, patriota i heroi.  I, naturalment, guanya. Però si pensava en el meu amic R. és perquè, per a mi, aquest actor americà era un personatge remot –va morir l’any 1959, quan jo en tenia 12–  fins que vaig saber de les seves aventures per les platges d’Eivissa.  Com a mínim en una ocasió, l’actor nord-americà va arribar amb el seu iot a les Illes Balears. Els illencs miraven embadalits, o indignats, aquell vaixell on se suposava que hi passava de tot; o sigui sexe, drogues i rock and roll. A Flynn li agradava llegir el diari a l’hora d’esmorzar  i l’amic del meu amic, un marrec que amb prou feines devia tenir 10 anys, li portava cada dia des de l’únic quiosc d’Eivissa que disposava de premsa estrangera. Un trajecte amb bicicleta que Flynn recompensava generosament, i en dòlars! Avui l’amic del meu amic és una de les fortunes importants d’Eivissa. I disposa d’un iot tant o més gran que aquell que va conèixer, per fora, quan tenia 10 anys.

A Flynn li agradava llegir el diari a l’hora d’esmorzar i l’amic del meu amic, li portava cada dia des de l’únic quiosc d’Eivissa que disposava de premsa estrangera. Avui és una de les fortunes importants d’Eivissa. I disposa d’un iot tant o més gran que aquell que va conèixer, per fora, quan tenia 10 anys.

Camino de Santa Fe Errol Flynn

Camino de Santa Fe, amb Errol Flynn

24 de març, dimarts.-  M’arriben, al mateix dia, les liquidacions dels dos darrers llibres que he publicat. De la segona edició de la biografia de la Maria Aurèlia Capmany, publicada el 2018, n’he venut 738 exemplars. De la Crònica al marge, editada l’octubre de l’any passat, 226. Tot i que les vendes d’aquest segon llibre encara poden millorar pocs dies després de la seva sortida ja  em vaig adonar que havia punxat.  La Crònica  no va aconseguir aparèixer ni una sola setmana  a la llista dels llibres més venuts malgrat que en l’apartat de no ficció en català resulta relativament fàcil fer-s’hi un forat. Dos dels crítics que jo aprecio més, i que s’hi havien compromès, van tirar-se enrere i no van escriure ni una ratlla; un tercer, va publicar una ressenya on em perdonava la vida (i jo li vaig agrair); un quart només va gosar-me dir –potser perquè jo pagava el dinar— que amb uns quants asteriscs el text hauria quedat més llegible. Vaig provar de conformar-me quan un dels assagistes més importants del país em va dir, en to elogiós,  que jo havia escrit un llibre  “rar”.

El problema rau en l’encaix defectuós entre l’autobiografia i l’assaig que són els dos gèneres que jo barrejo expressament en el meu llibre. No era la primera vegada que provava de fer-ho. Tant a Temps indòcils (2007) com a Cartes a Clara (2010) aquesta barreja hi és present. I amb resultats excel·lents si he de fer cas del  que hi digué la crítica.  L’objectiu d’aquesta era barreja era doble. D’una banda, evitar que l’autobiografia d’un periodista es convertís en un enfilall d’anècdotes més o menys rellevants. D’una altra, la meva obsessió per la història –des de la mirada empírica d’un professional que la necessita  per poder practicar el seu ofici--  em va portar a interessar-me per la relació sovint subtil però sempre present que existeix entre la vida quotidiana dels homes i les dones i els Gran Moments de la Història. Per entendre’ns: el Mur de Berlín va caure perquè les dones de l’Alemanya de l’Est volien disposar dels mateixos materials d’higiene íntima que usaven les dones de l’Alemanya de l’Oest.  Entre aquestes necessitats bàsiques, tan personals, i l’esfondrament de la gran utopia del segle XX hi ha una relació de causa-efecte encara que moltes d’aquelles dones ho ignoressin. La Història no és una senyora asseguda dalt d’un cadafal des de temps pretèrits a la qual els ciutadans contemporanis anem a rendir homenatge sinó una massa d’esdeveniments, coneguts o anònims, als quals nosaltres ens afegim no pas per voluntat pròpia sinó enduts pel xuclador de l’existència. Si volem entendre alguna cosa de la vida que ens ha tocat viure –i entendre és allò que ens separa de la resta de mamífers— no podem prescindir del coneixement del nostre present pretèrit. Encara que sigui per rebutjar-lo o per encolomar-li tots els mals com va fer, en el seu dia, Cioran, per exemple. 

 Però hi ha més. Si el periodisme consisteix a intentar entendre el món cada matí i explicar-lo des dels mitjans de comunicació de la forma més clara possible, ¿com podem explicar aquest avui, aquest present, sense saber què va passar ahir, i perquè? Per això no m’he cansat de repetir que el periodisme comença allà on acaba la història i que els grans periodistes, d’aquí o de fora tenen, com a mínim, un peu a la història.  Per a un periodista, el coneixement de la història és allò que li permet explicar els grans moviments del pensament, de l’acció, de la política, de l’economia dels quals penja, encara que no ho sembli, el fet més particular de la vida quotidiana. Per reblar el clau podria citar una frase d’Albert Camus: “El periodista és un historiador del dia a dia”. Ho va escriure el setembre del 1944 en un d’aquells articles a Combat que el convertiren en un dels periodistes més influents de França.

Tanmateix, tota aquesta explicació, més o menys coherent, en el cas de la Crònica al marge no va quedar ben travada. El meu propòsit era escriure un llibre testamentari on, lliure de les servituds de parlar dels altres, el lector hi trobés el meu pensament sobre el món i la societat que m’ha tocat viure. El meu pensament, els personatges que havia conegut –alguns dels quals, més enllà de la relació professional, m’havien ajudat a entendre la vida— i tot allò que probablement hauria volgut escriure en els centenars d’articles que no havia embastat des que m’havia retirat del periodisme actiu –dotze anys, tirant baix--.  Massa coses per ser escrites amb la claredat exigible a qualsevol text.  Tot això explica que el llibre quedés exageradament atapeït amb una barreja de veus que poden molestar, o irritar, al lector professional, que és qui m’ha mostrat la seva disconformitat. En canvi, els lectors comuns que l’han llegida no n’han sortit decebuts, d’aquesta Crònica, si he de fer cas dels seus comentaris. Perquè de teca, per dir-ho amb un vulgarisme, n’hi ha. Potser en excés i tot. En els millors moments d’optimisme, penso que, amb el temps, el llibre serà més ben comprès.  Mentrestant, aquest   fracàs m’ha afectat de ple. De fet, aquest és el primer text llarg que escric en molts mesos. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat