M’agrada quan se m’explica la veritat, encara que la veritat sigui decebedora; és per això que em va agradar Claus i Lucas, i ara és el torn de L’analfabeta, d’Agota Kristof. És un llibre petit (em sorprèn), curt, de tapa dura, amb una portada suggeridora i de tardor. Un llibret que, amb prou feines, arriba a les cent pàgines, i que s’endevina tan precís i punyent com va ser la lectura de Claus i Lucas.

L’analfabeta no és ben bé ni una autobiografia (que ho podria ser), ni un intent de L’ofici d’escriure de Stephen King (que també ho podria ser): és el manifest personal de l’autora que es reivindica a si mateixa i al que ha viscut amb, m’imagino, un somriure entre orgullós i sorneguer. No només es limita a explicar-te on va néixer, com va viure la guerra i l’ocupació dels russos i l’exili a Suïssa, sinó que, fent-ho, deixa clar que és algú que ha patit molt i que ha arribat on està a base de treball, esforç i constància. Té un orgull per si mateixa que no se l’acaba, que, a vegades, se la menja. Però el lector accepta l’egòlatra perquè, per sobre de tot, L’analfabeta manté allò que ens va agradar de Claus i Lucas: un retrat desolador i una veritat constant, sense matisos, com volent dir “és això i prou”.

Kristof fa una incursió en la dictadura soviètica, en la memòria i en la llengua: “Vaig perdre definitivament el sentiment de pertinença a un poble”, clama quan explica que va arribar a Suïssa; “això ja no ens recorda als camps de concentració, més aviat al zoo”, apunta quan passa de la dictadura a on, suposadament, hauria de viure millor. I és enlluernador que aquest suposadament no ho acabi essent, pensar que Kristof hauria estat més feliç vivint sota el règim – quan entra a Suïssa, es troba dins d’una altra dictadura que no s’esperava, la del treball: “aquelles jornades tristes de treball, aquells vespres silenciosos, aquella vida prefixada, sense canvi, sense sorpresa, sense esperança.”

L’amor per escriure i llegir salva a Kristof d’una vida fosca. El lector ho celebra perquè L’analfabeta l’enlluerna: “Jo hauria escrit igual, tan se val on i tan se val en quina llengua.”

I, llavors, arriba la decepció del final, com sempre. Aquest cop, però, no és culpa de Kristof que ha escrit un final de novel·la decebedor, una veritat que ningú vol sentir; és cosa de qui sigui que ha decidit que era una bona idea posar el manifest personal i literari que és L’analfabeta amb una entrevista que li va fer Ricardo Benedettini. 

Puc veure per què és important, és clar, aquest final: és veure Kristof amb un altres ulls, amb els ulls d’algú extern. Una dona de poques paraules, respostes escuetes. Una entrevista que ella fa extremadament difícil i incòmoda. Potser, la fi d’aquest epíleg era que caigués un mite. Deixar veure que, en realitat, Kristof ni estimava tan escriure ni la literatura, sinó que el que volia és la fama, el reconeixement, potser també per fer-nos creure la meravellosa història de la jove a l’exili que l’únic que li queda és escriure.

Quan Benedettini comença la entrevista, ella li recorda (no molt educadament) que, efectivament, El gran quadern s’ha publicat a més de trenta països, i no a més de vint, com ell pensa. És el primer signe de – la veritat és que no sé com dir-ho – un narcisisme d’algú que això se li ha fet massa gran. I és que Agota Kristof no reflexiona sobre això que li ha passat (la fama d’escriptora) ni tampoc sobre la seva escriptura: “Aspectes de la meva obra que han estat incompresos? No sé... No sé què dir-vos”. L’evasió és constant. No sap respondre senzilles preguntes que qualsevol dels seus lectors sí podria imaginar-se. Deixa clar que Claus i Lucas és autobiogràfic, que volia fer-ho així, i ja està. Aquesta entrevista no serveix per entendre la seva obra ni l’autora. Sumeix el lector en la confusió i en la caiguda d’un mite: “Tinc alguns amics, surto molt poc, miro molt la televisió, llegeixo els diaris i alguns llibres també. [...] Escric molt poc.”

Quan Benedittini (quina força, Benedittini!) marxa de casa, sembla que ell també s’adona que aquesta Agota Kristof no és la mateixa que de la que ella mateixa ha escrit a L’analfabeta: “S’aixeca del sofà per mostrar-me les dues úniques prestatgeries de l’habitació. [...] Només hi ha llibres seus, en les trenta traduccions que tant aprecia. De cada volum n’hi ha diverses còpies. N’està molt orgullosa. Lamento no veure-hi llibres d’altres escriptors.”

Al final, resulta que Agota Kristof era això: un final decebedor rere un altre.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat