He xalat com un senglar al fang tot llegint el petit assaig que, agafeu aire, es titula Por qué la literatura experimental amenaza con destruir la edición, a Jonathan Franzen y la vida tal y como la conocemos, de Ben Marcus (Jekyll & Jill, acabat de sortir del forn). Traduït pel cerdanyolenc (com sona) Rubén Martín Giráldez, un altre escriptor que de propina es marca un epíleg titulat Pinitos en pedanteria, tan llarg com l’original i, de tan sucós com és, us el recomano amb el fervor del devot sense ulls.

Posem-nos en situació, de manera per força sumària. L’any 2002 l’escriptor-gegant Jonathan Franzen publicava un article-assaig a The New Yorker, titulat Mr. Difficult: William Gaddis and the problem of hard-to-read books. Alarmat pel paper cada vegada més desinflat de la novel·la realista en el manglar del consum cultural, Franzen carregava contra el suposat esnobisme de la literatura difícil, o experimental, o irrealista, del seu antic ídol, l’escriptor William Gaddis. Els afeccionats a la psicologia literària també hi van veure un intent desesperat per espolsar-se de les espatlles la pols del cadàver del seu amic David Foster Wallace. En resum: Franzen veia una petulància vasectomitzadora i una manca de consciència gremial, i sobretot una deslleialtat envers el lector, en aquelles obres feixugues, pynchonianes, de mal demble i de mil pàgines, que tanta fortuna han fet als USA de la mort de Joyce ençà i que tant agraden a Harold Bloom. També segons Franzen, vivim en l’era de l’entreteniment i si la novel·la (el llibre) vol competir en aquest camp, amb les pel·lícules, els videojocs i la televisió escombraria, no té més remei que fer-se conservadora i convencional, tornar als grans motlles de Tolstoi i Flaubert i Nabokov i altres monstres. Enllà d’això, Franzen apuntava que hi ha dos models de novel·la (o de literatura) des dels quals escriure. El Model d’Estat (o Estatus) acotxa les obres escrites pels genis impermeables, de vegades obscurs i una mica pedants, que suen del lector com quan el gat es desentén del ratolí mort, però que en el fons acaben fent part del cànon estès, a còpia de mestratge i del buldòzer autoritari de l’artista consagrat. El Model del Contracte, en canvi, engloba escriptors que es deuen als seus lectors, ja siguin dos i mig, ja siguin un estol ingent que fa cua quilomètrica el dia de les signatures. No li faltava raó, tanmateix a Frazen, però li sobraven retrets, perquè venia a dir que si els escriptors volien salvar la literatura (o la novel·la) havien de remar pel Contracte i deixar-se de l’Estatus –enllà que també insinués que al lector l’últim que se li ha de demanar és l’esforç de la lectura.

L’any 2005 Ben Marcus publicava la rèplica a Franzen, al Harper's Magazine, ara traduïda i ampliada, us deia, per Martín Giráldez. Marcus, sorneguer amb guant de seda, li diu a Franzen que la literatura experimental (quin altre bateig, per cert) no competeix amb la literatura convencional. El problema de fons, rebla, és que tan l’una com l’altra s’han de fer amb rigor, carregats els escriptors d’ambició i d’alegria artística. Que Franzen, remata Marcus, aspiri a ser, de fet ho és, un súper-vendes al guinyol de l’entreteniment de masses, és legítim i és positivament amè. Però que ho sigui contra els llibres titllats de difícils és ridícul. Marcus, i Martín Giráldez n’és un exemple, defensa els escriptors que treballen amb el llenguatge, que trastoquen la càbala dels mots per afillar experiències lectores diferents. Si bé és veritat que la jovenalla, una part, s’apunta al frasisme i a la retòrica borratxa de si mateixa, això no treu que no sigui una base d’operacions per fer alguna cosa de profit. I la novel·la convencional no ha de patir per aquests gambirots, sempre que sigui feta des del rigor, l’esforç, tot allò.

Temptat, doncs, de portar aquest debat, tan americà, de mercat tan gros, a Catalunya, i subratllat l’epíleg de Martín Giráldez, que trasllada amb esveltesa la dissensió i la calca a la tradició castellana, he pensat coses. He pensat que la Marina Porras hauria afinat més el seu article de crítica cultural sobre el llibre no-llegit del Toni Soler, un autor que de manera clara aposta pel Contracte en la seva variant més diàfana i que vendrà més llibres que no pas alpinistes han mort escalant l’Everest, lluny de si l’obra, jo no en dubto, i la Marina Porras tampoc, està treballada i té mèrit. També he pensat que Marta Rojals i Melcior Comes, que també aposten pel Contracte, ens acaben d’oferir dues novel·les convencionals, treballades a pic i pala, poc experimentals, més clàssiques que els panellets de Tots Sants, i malauradament eclipsades pels focs d’artifici, d’una banda, dels que es dediquen a marejar la perdiu retòrica i, per l’altra, per les prebendes dels mediàtics com Víctor Amela, Lluís Llach, Pilar Rahola i Alfred Bosch, autors d’una novel·lística medusomental, estovada i flàccida a la manera d’una gelatina innòcua, insípida i de marca blanca. He pensat que Max Besora i Josep Pedrals no fan ombra ni a Eva Baltasar ni a Marta Orriols, i que Gàlvez Casellas i Raül Garrigasait, cadascun per on l’enfila, conviuen en un sistema literari petit, xiroi, i de provada supervivència.

Dit d’una altra manera, de moment sembla que no ens podem permetre el luxe de contemplar franzens i marcus a l’aranya i estiracabells, però, si més no, entre els com si diguéssim nounats celebrem la iconoclàstia de Martín Giráldez, la circumspecció de Tina Vallès, la urbanitat catacúmbica de Martí Sales, la violència treballada de Jordi Dausà i l’intrauterisme fulminant d’Anna Carreras, la fredor intel·ligent de Víctor Garcia Tur i la contenció hermenèutica de Joan Todó, les pagèsiques sociològiques de Llucia Ramis i les peruchades de Damià Bardera. Tot arribarà. 

Adrià Pujol
Realitat augmentada El català dels nostres fills Adrià Pujol
Adrià Pujol
Realitat augmentada Proposta per al foment de la lectura Adrià Pujol