Jo tenia ganes de fer una columna-conte en aquest espai que ElNacional.cat em paga a 40 euros bruts la col·laboració. Havia preparat una història el protagonista de la qual era l’ull perdut del Roger Español. Orfe i bala, els de la meva quinta en diríem canica, l’ull del Roger rodolava Eixample avall, desorientat i sangonós, fins que, negra nit, desolat, s’arraulia en una porteria orinada de la Barceloneta on trobava, a la impensada, l’ull de l’Ester Quintana. I s’enamoraven. Després d’explicar-se les vicissituds de cadascú, trobaven el comú denominador de l’orfandat. I, acte seguit, havia pensat que muntaria una crítica escultural al capitalisme i al sistema repressiu de la policia, catalana i espanyola, per, en acabat, fer un cant a l’esperança i explicar que els ulls perduts de l’Ester i del Roger engendraven un nou ull, un ullet, un elegit, un heroi destinat a salvar la tribu de les urpes del sistema podrit que ens governa. Entre la paràbola popular i el còmic underground, n’estava content i convençut fins al punt que, calla, m’he dit que aquesta mena d’històries no les paga ningú. I aleshores m’he decantat per un tema menys adust, més d’acord amb el que s’espera del mitjà on de tard en lluny escric i ara som.

Pot dir el que vulgui i ho pot vestir com vulgui. Pot argüir que ho va fer per la pruïja de la transparència, però la veritat és que Joan Carreras es queixava, i a la raseta, el proppassat 10 de setembre, a Twiter, del fet que les vendes de la seva última novel·la (La dona del Cadillac, Proa, 2017) havien estat les més baixes de la seva trajectòria. Venint d’un llibre precedent que va guanyat el Premi Sant Jordi ha de ser dur, estimbar-se, i per tant la llàgrima és comprensible. Carreras, però, parlava des de la dignitat, i apuntava els motius de la davallada, se’n planyia però no s’esfondrava en la llàstima, i muntava un exercici reflexiu ben interessant –i declarava un amor incondicional per la feina, la part més bonica de la seva denúncia a la xarxa de l’ocell blau que piula. Alhora disparava contra l’aspèrger dels mitjans (que a Catalunya, pel que fa a la literatura, és clamorós), i admetia que els lectors són sobirans i per tant acceptava que potser el seu últim llibre no és prou bo. Al final maldava per unes condicions laborals plausibles. En qualsevol cas, és d’agrair que Carreras se sincerés. Perquè pot servir de pauta als escriptors que, més que viure’n, d’escriure se’n moren de fàstic. 

 Aviat el periodista i escriptor Jordi Nopca, que fa una gran feina per bastir una sociologia sistèmica de la tramoia literària catalana, a rebuf de la queixa de Joan Carreras es va empescar un article titulat Seguir escrivint quan les vendes no t’acompanyen. Al marge que en català de seguir se’n diu continuar, el paper ve farcit d’exemples aclaridors, i exemplifica que l’ofici d’escriure és vocacional i no pas crematístic, cosa que també assenyala l’escriptor i crític Ponç Puigdevall al final d’aquest article. Tanmateix i en paral·lel, l’article d’en Nopca es gras de planys, d’altri. Entre aquests, hi apareix l’insigne Lluís-Anton Baulenas, escriptor prolífic que ha guanyat el Premi Documenta per Càlida nit (1989), el Premi Carlemany i el Premi Crítica Serra d'Or per El fil de plata (1998), l’any 2000 el Premi Prudenci Bertrana per La felicitat, l’any 2005 el Premi Ramon Llull per Per un sac d'ossos, l’any 2008 el Premi Sant Jordi per El nas de Mussolini i l’any 2016 el Premi Ciutat d'Alzira per Amics per sempre. És a dir, i llevat el Documenta, Baulenas ha ingressat, en premis, 238.000 euros en 20 anys, o, el que és el mateix, uns 11.900 euros l’any –que els informats matisin les dades, en funció dels impostos i de les vendes. Tenint en compte que Baulenas també és traductor i crític (i que cobra per això), i que obres seves han estat adaptades al cinema, ell és un altre autor que es queixa que a Catalunya no es pot viure d’escriure. Fa pensar. No sembla que es queixi per vici, però també costa de creure’l.

Fa uns tres o quatre anys, en una entrevista, i després d’haver publicat una vintena de títols, l’escriptor Eduard Márquez es queixava que no podia viure d’escriure i més o menys apuntava les mateixes causes que Joan Carreras. Carreras que, arran de la seva filípica constructiva, nodria una columna de Xavier Bosch (escriptor i periodista súper vendes, que de la mà de l’Institut Ramon Llull tot just acaba de tornar de Mont-réal) en la qual la queixa per la invisibilitat dels escriptors catalans s’associa al fet que potser no son gaire entretinguts, i d’aquí que els mitjans els ignorin. Per la seva banda, l’any passat, i després de guanyar quatre premis d’una tirada, l’escriptor Francesc Puigpelat disparava a tort i a dret perquè no arribava a termini de mes.

Sentint-los, la temptació d’imaginar-los en la indigència és real, però el raciocini esbandeix la foto fixa. I la pregunta sobre què es queixen en realitat es presenta quasi per decantació, però aquí no la formularem i la deixarem a l’arbitri del lector.

Comptat i debatut, el bordó de fons és el següent: alguns es queixen que d’escriure no se’n viu, però amaguen que, del que no se’n viu, és d’escriure el que un vol i com vol i on vol i quan vol. Dit d’una altra manera, bé que Quim Monzó o Antoni Puigverd en viuen, d’escriure, però a la marxa de les servituds que impliquen que qui paga mana. No és filla de l’acritud, la frase anterior: un fuster viu dels encàrrecs i dels clients, i no pas de la seva vocació d’escultor fústic, si no és que, un bon dia, de fuster passa a artista llorejat. En paral·lel, bona part dels que avui es queixen fan part del clan que ha tocat sostre (premis, reconeixement, mitjans alerta) i que, pel que sigui, ara passen per malla o s’ho pensen, cosa que, és clar, sempre pot ser temporal. Imatge francament estrambòtica, als ulls de la gent que tot just comença, amb l’empenta de les ganes de dir coses, gent que els mitjans obvien de totes totes i gent que, el Premi Sant Jordi, de moment, ni n’oloren l’ombra.

Els planys dels puigpelats i dels baulenas, dels carreras i dels boschs, tot i que contribueixen a treure la son de les orelles del sistema, per mirar de fer millor les coses, al capdavall són un pic inelegants de cares a la galeria jove, precària, d’escriptors a l’ou. Serien més constructius si expliquessin que escriure és un ofici com qualsevol altre, lligat a les lleis de l’oferta i la demanda, amb l’avantatge que el ventall de productes que un escriptor pot oferir és ample i fibrat: traduccions, tertúlies, correccions, negrituds, guions, classes, articles, ressenyes, informes, conferències, xerrades, actuacions, tallers i, és clar, obres de collita pròpia.

Adrià Pujol
Realitat augmentada Pàmies liquida la postmodernitat Adrià Pujol
Adrià Pujol
Realitat augmentada Pedrals converteix la paraula en ambrosia Adrià Pujol