Les filles d’una servidora parlen un català plausible. I tot just comencen a escriure’n un de potable. Però aquesta singularitat només ha estat possible gràcies als esforços d’una servidora i d’un entorn familiar concret. La feina és diària. Si deixéssim que el català de les filles tan sols es formés a còpia del que senten a l’escola, als mitjans i al carrer, i a partir del que llegeixen a les xarxes o en segons quins llibres i revistes, aviat parlarien una mena d’eslang entre castellanoide i robòtic, coix d’estructura, migrat de geni, bastard i espantós.

Les filles van a una escola pública barcelonina. El centre ens agrada, perquè reflecteix l’aiguabarreig cultural del barri i del món. S’hi aprenen els rudiments i els valors cívics en català, llengua vehicular apuntalada per un equip docent molt preparat en qüestions pedagògiques. Però la meitat de les mestres s’expressa amb una llengua que del «se m’ha caigut» i del «tindries que» no va gaire més enllà. Els monitors de pati o de menjador, la majoria enfitora un catanyol memorable.

Les filles llegeixen llibres i revistes. Una bona part dels contes escrits en català o traduïts al català, més que no passar per un corrector el que sembla és que el vistiplau provingui d’un analfabet. De vegades una servidora pensa que les subvencions a les publicacions en català no haurien de passar pels diners, sinó pels cursos de formació als responsables de llençar al mercat tanta, tanta maldat filològica.

Una bona part dels contes escrits en català o traduïts al català, més que no passar per un corrector el que sembla és que el vistiplau provingui d’un analfabet

Les filles viuen en una casa on els adults senten la ràdio i miren la televisió. Per poc que parin l’orella a les tertúlies matinals, per poc que vegin la programació d’havent sopat, la parauleria infecte d’alguns col·laboradors niarà als seus cervells en formació i de carambola no sabran dir tres frases seguides amb la mínima solvència. Si per ventura s’aturen en els programes esportius, el gagaisme sinistre dels periodistes d’aquest ram les enverinarà per sempre. El català de la publicitat sol ser més lleig que matar un cigne a cops de martell.

Falta poc perquè les filles entrin al carrusel de les xarxes socials. Aleshores desembarcaran al món de la gramàtica del xurro i de la sintaxi del cuc. Una servidora pensa que, si a l’últim no és a temps de fornir-les d’un català robust, les xarxes socials remataran la llengua de les filles i tot haurà estat en va. I el problema no és l’argot de les basses digitals, llengua franca que una servidora troba interessantíssima. El problema és que hi ha manta simpàtics que hi escriuen expressament un català enllotat, per riure’s dels que pateixen per la llengua dels seus pares.

Una servidora té una edat. Recorda que quan era petita i puntuava per ser jove, els seus pares també patien. Tornava d’estudi amb expressions noves, el vocabulari estrafet per les modes de l’hora del pati. Llavors i avui, als patis de les escoles públiques catalanes la llengua vehicular és el castellà, llevat dels patis envoltats de ruralia prèmium o d’elitisme patri. Els pares d’una servidora, però, no van estipular cap règim paramilitar de la correcció. Es van limitar a enraonar amb una servidora, a emparaular les coses de cada dia, com el pa, amb un català llis i pràctic, correcte i pigallat de verbs i de pronoms. A casa d’una servidora també hi havia llibres.

Llavors i avui, als patis de les escoles públiques catalanes la llengua vehicular és el castellà, llevat dels patis envoltats de ruralia prèmium o d’elitisme patri

Ara que una servidora es troba en la mateixa tessitura que els seus pares, s’agafa la feina amb filosofia. Des de la intimitat de la resistència, ultra les expectatives siguin fosques, no pararà d’enraonar i de fer sentir i llegir. I de passada no pararà de demanar als docents, als comunicadors i als bordegassos de les xarxes socials que remin en aquesta direcció. Sobretot als que cobren per parlar i escriure, perquè a més d’un no s’entén que no li rebenti la cara de vergonya. 

Adrià Pujol
Realitat augmentada Escriptors, baixin de l'escenari Adrià Pujol