Fa poc més d'un any escrivíem aquí mateix "en els darrers temps ens han dit adéu sigil·losament Lluís LlachRaimon… i ara Luis Eduardo Aute, el trobador filipí, madrileny i una mica català, que cantava als Somnis de la plaça Rovira, i és ara quan podem començar a sentir nostàlgia dels concerts que ja no viurem". Avui, plorem un dels cantautors ––cantant, compositor, poeta, pintor, cineasta, tot això i més va ser Aute– més singulars de la seva generació. Parlàvem llavors de l’homenatge que els seus amics i deixebles li van retre l’Auditori del Fòrum, organitzat conjuntament  per dos festivals de signe divers com són el Guitar BCN i Barnasants, tot un indicador del reconeixement genèric que inspirava Aute i que va aplegar artistes tan d'un perfil força ampli, que donen una idea de l’influx del cantautor en diverses estètiques musicals: dels rumbers Estopa a l'esotèric Sisa, passant per trobadors com ara Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Joan Isaac, Roger Mas i el degà Paco Ibáñez, i per figures més properes al pop i el rock com són Els Amics de les Arts, Depedro, Quique González, Ángel Petisme i Suburbano. Aute no hi va poder assistir, convalescent encara de l’infart que va patir l’estiu del 2016, que va derivar en llargues setmanes de coma, i que avui li ha acabat provocant la mort, als 76 anys.

Luis Eduardo Aute (Manila, 1943) és el creador de cançons consumibles com a artefactes pop, pensem en Una de dosSlowly o la primerenca Rosas en el mar, que va cantar Massiel, però també el creador que des de ben aviat es va deixar atreure per la fosca, per la conjugació del sexe i de la mort, matèries que van dominar els seus primers discos, a mitjans dels anys setanta: la trilogia formada pels àlbums RitoEspuma i Sarcófago. Cançons serenes amb arpegis de guitarra una mica ‘cohenians’, orquestracions lluminoses, una veu dotada d’una sensual severitat, i poètica amb referències a Paul Éluard o Vicente Aleixandre. L’Aute de la malenconiosa Las cuatro y diez, mestre de la construcció d’ambients intensos i inquietants, d’una matemàtica de la cançó que se t’endinsa fins el moll de l’os. 

 

Amb Albanta (1978), un disc amb direcció musical de Teddy Bautista, es va obrir pas una versió una mica més col·loquial del cantautor, més oberta als fluxos socials, amb Al alba com a proa. Peça espectral, aquesta, que va enregistrar abans Rosa León i que per a Aute sempre ha estat una cançó d’amor, composta, amb un estrany sentit premonitori, just abans de les darreres execucions del franquisme, del setembre del 1975. Després, als anys vuitanta, arran sobretot del doble disc en directe Entre amigos, Aute va esdevenir un actor del progressisme ‘vip’ de l’època, del bracet de Bautista, Serrat, Silvio Rodríguez i Pablo Milanés. Moment de rendibilitzar per fi el seu cançoner en els escenaris, dels quals havia estat tradicionalment allunyat.

 

Un altre disc important, Cuerpo a cuerpo, el 1984, va satisfer les expectatives creades amb delicadeses com Sin tu latido Dos o tres segundos de ternura. Aute alhora exquisit i per al gran públic, apropant-se a una estètica pop, amb teclats electrònics, i disposant-se a una paulatina i elegant evolució fins als enregistraments de maduresa com ara Aire / invisible (1998) i la reconstrucció del repertori en la sèrie d’Auterretratos (2003-2009).

Discos tots que es van presentar als escenaris catalans, amb fogoses nits al Palau en la memòria alimentades per repertoris infinits, que es podien enfilar fins a les tres hores de durada a través de tandes de bisos enfervorides. Tal i com explica el seu biògraf Luis García Gil al minuciós llibre Aute. Lienzo de canciones (Ed. Milenio, 2016), ell era fill d’un català que va ser cap de la secció de compres d’oli de coco a Tabacos de Filipinas, i va viure un temps a Barcelona en plena infantesa, cap el 1954, quan la família va tornar de l’excolònia espanyola abans d’instal·lar-se de manera definitiva a Madrid. Li ha quedat sempre un cert coneixement de la llengua catalana, que practivava sovint als recitals, a més d’una voluntat d’entendre les raons que movien la ciutadania d’aquest país, actitud, com sabem, no sempre extensible a molts dels seus col·legues de la ‘cantautoria’ espanyola. 

Aute era, d’altra banda, una persona de tracte afectuós, càlid fins i tot, d’abraçada fàcil i fidel en els lligams personals. També en la relació, sovint tan delicada, amb els periodistes musicals: en el gremi són conegudes les cartes escrites a mà que podia enviar ocasionalment en agraïment per un determinat article. Una pràctica potser desconcertant, però on costa veure-hi mala fe.  

 

Aquest article reprodueix, en part, el publicat per Jordi Bianciotto el 7 de febrer de 2019 en motiu del concert 'Ànim, animal!'.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat