No cal(dria) dir que la literatura —com qualsevol altra art— com més alliberada de lligams i de condicionants polítics, millor que millor. Com va demostrar de manera fefaent l’estat soviètic, la literatura al serveid’alguna causa acaba del tot diluïda, es converteix en una estrafeta (i lamentable) caricatura d’ella mateixa; l’art ha de reflectir la realitat i la societat, però sempre com a resultat (i imatge) de la visió individual de l’artista, no pas com a idealització (proselitista) de cap concepte general de societat.

Per això, precisament, perquè el seu objectiu no és pas defensar el món àrab —i, encara menys, fer-ne apologia— sinó de transformar-lo en literatura, en matèria espiritual, perquè la crida a que ha respost és, abans de res, interior i artística, cal celebrar que Navona Editorial hagi apostat per publicar Acudits per a milicians, de Mazen Maarouf, traduït per Margarida Castells Criballés, que fou merescudament premiat amb l’Al Multaqa Prize for Arabic Short Story 2016 i finalista del Man Booker Prize 2019, en la seva traducció anglesa.

Perquè, per més que llegir-lo pot contribuir a conèixer, de primera mà, el món àrab i, per tant, a acostar dues civilitzacions que no tan sols es donen l’esquena sinó que per l’esquena s’apunyalen l’una a l’altra, el que compta de veritat és —i ha d’ésser!— és la seva validesa literària. I el que posen en evidència els 14 relats de l’autor palestino-libanès és, per damunt de qualsevol altra consideració, sempre secundària, que no tan sols sap molt bé el què vol explicar, i que sap narrar-ho, sinó que compta amb una veu pròpia, amb una personalitat artística destacable.

Ben segur que, en llegir-lo, els primers noms que ens vénen al cap són els dels contistes sud-americans (amb Borges i Cortazar al capdavant), els d’alguns països de l’est (Kafka, Mrozek), els dels dramaturgs de l’absurd (Beckett, Ionesco), i, per damunt de tots, el de Txèkhov —que, si no és el pare del conte modern, és perquè n’és l’avi. Ara bé, per als catalans, la proximitat amb el nostre immortal Pere Calders se’n fa del tot avinent; tan avinent que ens fa la sensació que hagi renascut, sud enllà; que, fins i tot després de tants anys de deixar-nos, segueixi escrivint, canviat la geografia mexicana per l’àrab. 

Tanmateix, més enllà d’aquesta similitud —som conscients que les possibilitats que Maarouf conegui l’obra de l’autor d’Invasió subtil i d’altres contes,que, si en comptes d’escriure en català ho hagués fet en espanyol o en anglès seria un dels més justos posseïdors del Nobel de literatura de tots els temps, són gairebé nul·les, el que compta és que, per més que puguem pensar que ha begut d’un munt de fonts literàries conegudes, el que compta és que les ha superades per establir la seva personalitat; que ha sabut adaptar, a la seva manera de ser i de veure el món la mescla de realitat i imaginació que caracteritza els autors al·ludits. Que, en llegir-lo, el veiem a ell i no als altres; que 

Que, a mesura que avancem en el seu recull, més i més anem habituant-nos al món oníricque ens presenta; un món que, com més va, més i més oníricsurreal esdevé. El que al començament són uns certs tocs fantasiosos (“M’havia convençut que les ànimes allotjades dins dels pebrots representaven les nostres”), que creiem que no determinen tant un món surreal sinó la natural distorsió de la visió  infantil, van prenent més i més protagonisme (“la vaca va entrar a la cambra de projecció, s’hi va quedar una estona parada, va abaixar el cap i em va mirar”), fins que esdevenen centrals (“Li vam dir Munir, tot i que només era un coàgul de sang a la matriu”); fins que la irrealitat supera amb escreix la (teòrica) realitat.

Una irrealitat, subrealitat —de fet, superralitat— que, a l’igual que com succeí amb el teatre de l’absurd, fill de les convulsions d’un segle XX on tot era posat en qüestió, on totes les certeses, fins i tot la de la vida, van quedar dinamitades, és producte directe del món on viu l’autor. Un món on la guerra no tan sols és omnipresent, sinó on la violència és el pa nostre de cada dia, on tota lògica ha quedat subvertida, on una família sense morts és una utopia.

Davant d’una situació com aquesta, només queden dues sortides possibles —si es vol evitar la tercera, la desesperada, la definitiva: la d’acabar amb els sofriments acabant amb tu mateix. La primera, la bogeria, que amenaça cada dia, cada hora, cada minut, darrera cada porta; la segona, i l’única que ofereix una certa esperança de salvació, refugiar-se, conscientment o inconscientment, en el món de la fantasia, en la realitat més enllà de la realitat. En la (sub o sobre) realitat que ens permeti oblidar (i resistir) la realitat que ens envolta.

Per a Maarouf, com per a tots els que viuen constantment amb l’espasa de Damocles sostinguda damunt del seu cap, la imaginació i la fantasia no són un recurs; són una necessitat! Si els seus personatges es refugien en els paradisos de la màgica (sobre)realitat és perquè ningú no pot (sobre i mal) viure permanentment en un 

Carles Rebassa/Òmnium Cultural
Poesia

De sonets ja no se n’escriuen

Xavier Serrahima
Alex Susanna
Poesia

Mirall de paraules

Xavier Serrahima