Hi ha anys que esdevenen decisius en l’evolució de les arts, de la cultura, la política i altres camps de l’existència humana. Si més no, marquen un punt d’inflexió encara que la història en totes les seves dimensions o perspectives sigui una construcció intel·lectual d’uns processos que poques vegades es poden explicar aïllats en si mateix i sense una fluència, orgànica o no, que remeti al precepte heraclià. En música, l’any 1876 ho exemplifica com recordava el musicòleg Mark Ashman en un article aparegut a la revista Grammophone fa alguns anys. En una línia semblant, a Música en 1853. La biografía de un añol’eminent musicòleg britànic Hugh Macdonald (Berkshire, 1940) elabora un dietari repartit en catorze capítols i un epíleg on retrata els periples vitals de diverses personalitats musicals preeminents en l’àmbit germànic durant aquest any. Plantejat des de la història social i de la cultura, que en les darreres dècades ha possibilitat una resignificació d’aquest darrer terme en el seu aparellament amb factors polítics, econòmics i fins i tot científics, aquesta novetat que arriba set anys més tard en llengua espanyola endinsa al lector en una densa trama que sorprèn capítol a capítol. Suposa un ferm exemple d’un discurs que valida el fenomen artístic concebut com a vehicle del fet social. I també a la inversa: la interrelació social com agent fertilitzant del fet artístic. 

En qualitat d’historiador musical Macdonald presenta la vida artística i cultural com una suite d’esdeveniments, personalitats i llur impacte. Ho exposa amb un detallisme superlatiu, pròxim a un dietari del referit any. Amb un subtil sentit de la transició i fent gala d’un imponent aparell documental, pertany a un llinatge d’investigadors amb grans dots narratives, posseïdors de l’habilitat per a evocar personalitats, llocs i esdeveniments; capaços de mantenir viu el relat en una aparent digressió contínua presa com a eix metodològic d’una crònica social, que succeeix escena rere escena a partir d’uns fils argumentals que flueixen en paral·lel, s’interrelacionen i es desenvolupen davant les quals pot establir-se una certa homologia amb les telesèries actuals. 

L’autor ofereix una panoràmica nodrida per una capacitat transversal per a contextualització, amb dosis de certa dramatúrgia i riquesa narratives totalment allunyades del periclitat positivisme -almenys d’aquell tan pedant com limitat en la seva pròpia forma,- de la prolixitat musical en el territori germànic. Sense temptacions acadèmiques, l’a exposició adopta una fórmula guiada pels successos, a partir d’una tècnica narrativa que integra una constel·lació de fets, personalitats, iniciatives, centres musicals i llurs dinàmiques econòmiques, culturals i polítiques en diferents ciutats alemanyes, alhora que ocasionalment també de Londres i París. Per aquest motiu i respectant el marc delimitat per Macdonald, costa no assenyalar l’absència d’un capítol sobre Verdi, tot i la cita de la seva estada a París coincident amb els darrers dies de la de Wagner el mes d’octubre. Unes circumstàncies inadvertides per ambdós gegants de l’òpera. La seva intenció no és oferir un llibre de consulta, si no una creació que desperti la curiositat del melòman i el faci partícip d’una erudició assimilable sense esforç. La fluïdesa del discurs remet a l’estil propi de l’assaig contemporani, sobreabundant de coneixements i dades, als que s’hi refereix metodològicament sense cites de les fonts ni notes a peus de pàgina.  

D’altra banda, no comenta en detall les obres. Tampoc és el seu objectiu. Potser la desenvolupada més específicament sigui la infreqüent Sonata para piano en La bemoll Major de Wagner (pàgs. 111-113). Un fet que no esborrona les observacions condensades però agudes d’altres composicions en gestació o interpretació de Joachim, el Benvenuto Cellini de Berlioz, l’Anell del Nibelung de Wagner, alhora que el resum d’alguns dels seus assaigs i articles. També justifica que Liszt i Schumann no era tan bons directors d’orquestra, al contrari que Berlioz; així com demostra la necessitat existent, aleshores igual que avui, de moure’s, de viatjar i establir contactes en una actitud allunyada de l’aïllament i distància amb què tòpicament es concep al geni romàntic. 

Tot plegat contribueix a reflectir la convergència d’unes personalitats i estils tan diversos com els de Berlioz, Wagner o Brahms concentrats, per exemple, a Leipzig el mes de novembre; després d’un capítol inicial en què sota el fil conductor de Joachim, Macdonald rescata la figura del violinista Reményi i desgrana la inclusió en cercles musicals de Brahms que culminarà en l’article “Neue Bahnen” que Schumann escriurà posteriorment en conèixer-lo. Enmig, Liszt i les múltiples iniciatives com la del festival de Karlsruhe i la inestabilitat de l’èxit i reconeixement de Berlioz sumen peripècies a una realitat explicada amb incursions en les xarxes de ferrocarrils, la funció social dels balnearis i la influència de cases reials com la de Hannover. L’epíleg en resumeix una perspectiva general, tot i enyorar-s’hi una veu dedicada a Raff en el breu índex de personalitats que corona aquest darrer apartat. La importància del compositor suís després d’abandonar el cercle de Weimar com assistent de Liszt no és menor que la de Cornelius, que sí compta amb una entrada pròpia. En relació al disseny editorials, aquesta segueix l’estètica elegant, austera i comercial que caracteritza al segell barceloní. 

En resum, la capacitat de segell Acantilado per a conduir la seva col·lecció d’assaig musical per camins d’interès i actualitat que combinin la traducció de títols del panorama internacional –habitualment angloparlant- i ocasionalment nacional torna a revelar-se encertadíssim. Aquest és un títol còmode de llegir per la seva estructura i per l’eficient traducció de Francisco López Martín i Vicent Minguet, que suma una referència a un tipus d’historiografia absent a la musicologia espanyola actual, molt reforçada i amb camps satisfactòriament desenvolupats les darreres dècades, però encara lluny d’algunes dinàmiques com la seguida per Hugh Macdonald. Es tracta d’un llibre que fa trempar; d’aquells tant escassos en l’àmbit musical; dels que descobreixen quelcom més sobre les personalitat, processos i fets que el lector ja estimava suficientment assimilades. Tot i que cal preguntar-se si en una relació tan detallada d’esdeveniments, hi ha quelcom significativament útil? És necessària tanta dada circumstancial? Canvia la perspectiva general del que coneixíem? A grosso modo, no. En el detall, sí. Significativament per a especialistes, investigadors i incondicionals d’alguns compositors. Entre aquests darrers, compti-s’hi als wagnerians: tant els feligresos com els filisteus.