Fa exactament 400 anys, la nit del 10 de novembre de 1619, i d’una manera realment estranya naixé la filosofia moderna. René Descartes, llavors un jove enginyer militar francès que havia fet estudis de dret sense vocació, va tenir a Nauburg, una ciutat de Saxònia, una experiència singular, estranyíssima. Tres somnis (una premonició de Matrix?) que van marcar el rumb de la seva vida i el de la filosofia posterior. D’aquells somnis simbòlics en va sortir el racionalisme.

Segons el seu primer biògraf, Baillet (1691), a Descartes aquella nit “se li va calar foc al cervell” i “caigué en una mena d’entusiasme”, “convençut d’haver trobat els fonament d’una ciència admirable”. El filòsof experimentà una al·lucinació, purament irracional, que va identificar com un missatge filosòfic d’origen transcendent. Van ser tres somnis iniciàtics, que han quedat en la història del pensament com una mena de preàmbul irracional al racionalisme. Els coneixem perquè els consignà en un manuscrit, conegut com “Olympica”, del qual mai volgué desprendre’s però que tampoc va publicar, i només en resten una dotzena de planes. El manuscrit es va perdre però algunes còpies parcials van subsistir  i consta que, per exemple, Leibniz les coneixia.

En el moment del seu somni filosòfic, René Descartes, jove hereu d’una bona família de la Turena francesa, s’estava, com a soldat sense vocació, acampat al Palatinat alemany amb un exèrcit bloquejat pel fred, la neu i les inundacions. Era a l’inici de la Guerra dels 30 anys, un conflicte que aleshores, òbviament, ningú s’imaginava que hagués de durar tant. La vida militar tant se li en donava. Era un jove advocat reciclat en funcions d’enginyer militar amb prou diners per no haver de treballar i que veia la guerra com un divertiment, a falta de res millor a fer en la vida. Mai va entrar en combat. Havia iniciat la guerra al bàndol de Maurici de Nassau, però com que Maximilià de Baviera el pagava més bé, com a bon mercenari, no va tenir cap problema a canviar de bandera. Descartes mateix va escriure que l’únic que li interessava en aquell temps era “llegir el gran llibre del món”, mentre prenia alguna decisió sobre què fer amb la pròpia vida. Ja havia descobert, diu el seu biògraf, que “per a un home és més difícil desfer-se dels seus prejudicis que cremar casa seva”, però no sabia com orientar-se en la raó.

Somnis i símbols

I va ser el cas que allí, a Nauburg, mentre esperava que canviés el temps per poder començar a reparar els ponts que l’aigua havia arrossegat, Descartes es va quedar adormit pels vapors d’una estufa  -possiblement en una mena de sauna – i  es produí el que en la història de la filosofia s’explica com la “meditació de l’estufa”.  Van ser “tres somnis consecutius en una sola nit” (el darrer de fet fou un malson), que li van canviar la vida. 

En el primer somni, Descartes es va veure ell mateix en una nit espantosa, tractant de foragitar uns fantasmes i arrossegat per un fort oratge que l’obliga a fer, ai las!, “tres o quatre voltes sobre el peu esquerra”. En el segon s’arrossega, avergonyit, intenta debades entrar a la capella del col·legi de La Fléche on havia estudiat el batxillerat i li ho impedeix un home “conegut seu” que porta un meló sense obrir. És “un meló que li havien portat d’algun país estranger”. Descartes intenta anar a resar però no pot. Al tercer somni, finalment, un tro el desperta, obre un Diccionari “de totes les ciències juntes” i una antologia poètica on llegeix un vers d’Ausoni: "Quod vitae sectabor iter?" [Quin camí seguir en la vida] i un home que no coneix pretén fer-li llegir  un text que comença: "Est et non" [És i no].

El Rosa-creu

No podem pensar sense imatges i les del seu somni resulten especialment simbòliques. Hi ha un acord molt generalitzat a considerar que els somnis cartesians actuen una “narratiofabulosa”, en el sentit que donava el gramàtic Macrobi a aquest concepte: “argumentum quidem fundatur veri soliditate, sed haec ipsa veritas per quaedam composita et ficta profitur” [“un argument que es funda en una veritable solidesa, tot i que aquesta sigui parcial i falsa” (Comentari al Somni d’Escipió 1,2,9)].

Els estudiosos de l’obra cartesiana, no han deixat d’observar que els símbols del somni tenen molt a veure amb els de la Rosacreu, una agrupació secreta de savis antecedents de la maçoneria i a la qual sembla obvi que Descartes va pertànyer. La biografia del filòsof presenta tants forats i circumstàncies inversemblants –començant per la mania de canviar tot sovint de casa en el seu exili holandès i de rebre la correspondència en llocs on no vivia realment–, que avui tothom dona per fet que Descartes no només fou Rosacreu, sinó que degué tenir un paper especialment important en la diplomàcia secreta de l’època. 

Sembla complicat entendre què va fer Descartes mentre vivia  exiliat a Holanda des de 1628 i relacionant-se amb princeses i reines (quasi sempre amic de dones que manaven molt!). Es dona per fet que en la seva biografia s’hi amaga més d’un secret estrany. Segons Baillet, els rosa-creus “eren gent que ho sabia tot i que prometien als homes una nova saviesa, és a dir, la veritable ciència que encara no havia estat descoberta”. A més, els rosa-creus tenien l’obligació d’amagar-se i fugir de tota publicitat, actitud que el filòsof francès mantingué tota la seva vida al peu de la lletra. Però l’important per a la filosofia no és si Descartes fou una mena d’agent secret, o un iniciat mistèric, sinó el valor simbòlic que sempre va atorgar a aquells tres estranyíssims somnis de joventut. 

El racionalisme que neix de l’irracional

En la interpretació que ell en feia, els somnis revelaven la impossibilitat de seguir creient en el món de la religió tradicional (una església tancada, a la qual no pot accedir). Però també hi apareixia la necessitat d’obrir un meló que no se sap quin gust tindrà  (el de la ciència) i sobretot un foraster (la ciència cosmopolita) i un llibre que convida a llegir-lo. El camí que haurà de seguir, doncs, Descartes, és el del saber, el de la recerca de la veritat i no el de la guerra. En definitiva, a través d’aquests tres somnis, sens dubte reals, Descartes troba un camí d’investigació: d’ara endavant el coneixement es troba en l’estudi ordenat del món (diccionari) i en l’anàlisi de les veritats evidents (allò que és).

Conseqüent amb aquest descobriment interior, després de l’experiència del somni, Descartes no només abandonà l’exèrcit, sinó que inicià un pelegrinatge que el portà al santuari marià de Loreto –una acció que des de la perspectiva actual pot semblar perfectament irracional, però és que Descartes mai deixà de ser un catòlic convençut–  i, al cap de ben poc marxà a Holanda. Assegurant-se de rebre unes rendes per les terres familiars, gràcies a les quals visqué modestament però com un cavaller sense penes ni esforços, la resta de la seva vida Descartes la dedicà a la filosofia –i molt possiblement a la diplomàcia secreta, intentant posar pau en una guerra interminable. El racionalisme neix d’una intuïció absolutament irracional. 

A través del somni, Descartes va entendre que en la filosofia moderna hi havia un camí, el del retorn a la fe, que s’havia tornat impracticable i que calia optar per una nova via: la de llegir la realitat, aprofundint en la comprensió de les coses amagades i fent “clar i distint” allò que hom percep només per intuïcions i estanys indicis. El somni de Descartes vindria a dir que cal orientar la vida per la raó i l’evidència, llegir el llibre del món tal com és i no deixar-se espantar pel mal vent. No deixa de ser estrany que el racionalisme neixi a partir d’una cosa tan aparentment irracional com un somni en una nit freda de tardor. Però, al cap i a la fi: com se sap què és racional si vivim en un món boig?