A les llibreries de segona mà s’hi respira el romanticisme propi de l’abandó, concretament el dels llibres que per algun motiu inconegut del destí van ser algun dia estimats i ara reposen mal amuntegats a l’espera que alguna persona nova els estimi de nou. El ferotge mercat editorial ens ha acostumat a conviure amb les llistes de novetats, llibres més venuts o títols més recomanats, però en canvi mai ningú gosa fer una llista inversa: la dels llibres que es venen de segona mà perquè abans algú ha decidit prescindir d’ells. A La Llança no només ens aventurem a trencar aquest gel, sinó que a més hem decidit fer-ho amb la col·lecció de llibres vells que per desgràcia més presència tenen a les llibreries, mercats de brocanters, parades al metro o drapaires del nostre país: els llibres de la MOLC (Millors Obres de la Literatura Catalana), una iniciativa conjunta d’Edicions 62 i La Caixa que, sota la direcció de Joaquim Molas, ha esdevingut amb els anys un patrimoni intangible de la nostra cultura nacional. Un patrimoni, per què no dir-ho, que podria haver-se editat millor i que avui dia es ven a preu de saldo mentre cria malves en prestatgeries plenes de pols.

Com que a casa nostra es pot posseir un cànon de la literatura catalana de tots els temps pel preu d’un parell de cadires de càmping, aquests són els 10 llibres de la MOLC que per diversos motius no podem deixar escapar quan apareguin davant nostre en alguna llibreria de segona mà on la filologia i els àcars es donen la mà. Ni que llegir-los ens faci perdre la vista o ens provoqui més d'un esternut.

1. Dietari 1979-1980, Pere Gimferrer

Us heu acomodat mai en un sofà de pell enmig d’un palau del s. XVII i us heu dedicat únicament a mirar per la finestra? Jo tampoc, però llegint aquest llibre tindreu la sensació de fer-ho. Per què? Doncs perquè aquest dietari, absolutament singular, mostra la mirada fina i sensible del poeta barceloní sobre les coses que el rodegen, ja sigui una cançó de Frank Sinatra, la llum del capvespre a Venècia o un còctel a l’extingida Terrassa Martini del passeig de Gràcia. Més de dues-centes pàgines on la prosa cinematogràfica de l’autor d’El castell de la puresa esdevé l’Instagram que Gimferrer mai no va tenir als trenta anys: posts plens d'imatges poètiques del dia a dia descrites amb un estil barroc que purifica l’ànima i et fa sentir polit, com un marbre esculpit per Bernini.

2. Teatre, Àngel Guimerà

La llegenda diu que mai cap català ha estat tan a prop com ell d’endur-se el Premi Nobel de Literatura, i ja només per aquest motiu a totes les cases del país hauria d’haver-hi un exemplar d’aquest recull de les millors obres del dramaturg del Vendrell, ni que sigui per falcar el sofà. Figura cabdal de la Renaixença, autor de drames realistes amb rerefons romàntic i tocs de simbolisme, obres com Mar i cel Maria Rosa van convertir Guimerà no només en el dramaturg més popular de finals del s. XIX, sinó de la història de Catalunya. Aquest magnífic llibre recull la ja esmentada obra que Dagoll Dagom va catapultar a la fama, a més de La filla del mar i, per descomptat, Terra Baixa, l'obra mestra que mai no està de més rellegir, com demostra el fet que cada estiu, en la funció amateur de qualsevol Festa Major, som legió els qui l’any 2020 sentim una fiblada a la pell quan un tal Manelic diu allò de “He mort el llop”.

Ramon Casas   MNAC  Àngel Guimerà  027542 D 065162

Àngel Guimerà, retratat per Ramon Casas (MNAC)

3. Julita, Martí Genís i Aguilar

Igual com passa amb els paquets de tabac, aquesta novel·la hauria de portar una faixa avisant que pot provocar hiperglucèmia. Escrita pel vigatà Martí Genís i Aguilar mentre estudiava farmàcia, Julita és la gran novel·la romàntica típica i tòpica de la Renaixença catalana, allunyada dels valors de l’empirisme i amb un personatge central que té certa relació amb el Werther de Goethe i el René de Chateaubriand. La protagonista, Julita, és una criatura angelical i delicada que viu d’esquena als problemes reals del món però pateix una malaltia incurable: la sensibilitat extrema davant la vida. Per què paga la pena llegir-la? Perquè és una de les poques apologies del romanticisme metafísic i del cientifisme en la nostra literatura. I sobretot, perquè la novel·la aconsegueix plasmar líricament els estats de l’ànima d’una forma singular i única, ni que això provoqui en alguns casos una perillosa sobredosi de monyisme més letal que escoltar tres vegades seguides un disc de Txarango.

4. Lo somni, Bernat Metge

Aquesta obra parteix d’un escenari més propi d’un programa de Carles Porta que no pas d’una novel·la medieval redactada al s. XIV, sincerament. Acusat de la mort sobtada del rei Joan I, de qui l’autor n’era conseller, Metge decideix posar llum a la foscor i escriure una de les grans obres mestres de la narrativa catalana medieval, possiblement la primera que podem emmarcar dins l’humanisme. Escrita com un diàleg entre el mateix Metge i el fantasma del rei, Lo somni articula un discurs amb el qual Metge vol provar de guanyar-se la confiança del nou rei, Martí l’Humà, cosa que finalment aconsegueix, convertint-se així en el primer escriptor de la nostra història que fa servir els llibres per augmentar el seu prestigi personal. En resum, un llibre articulat sobre el recurs platònic del diàleg en somnis i amb un rerefons molt sucós de vodevil monàrquic en el si de la Corona d'Aragó.

5. Drames rurals, Víctor Català

Dels 125 títols de la MOLC, només cinc són obra d’alguna dona, i una d’elles va haver d’escriure tota la seva producció fent servir un pseudònim masculí. Caterina Albert, nom real de Víctor Català, va ser capaç no només de convertir-se en la primera dona escriptora del nostre país o d’afermar una tradició novel·lesca en català inexistent des dels temps de Joanot Martorell i que Narcís Oller havia recuperat, sinó d’esdevenir una de les millors prosistes de les lletres catalanes de tots els temps, indispensable per entendre autores posteriors com Mercè Rodoreda o narradores actuals com Irene Solà. Les narracions de Drames rurals, fosques i crues, suposen un exemple lícit de la prosa modernista, en aquest cas amb contes plens de simbolisme i que abracen el determinisme. Relats que, segons diu Català al “Prec” previ al primer conte, no són aptes per a “L'escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos”, i que per tant, són més que aptes per a millenials i boomers de l'actualitat.

Caterina Albert-Víctor Català

Caterina Albert, que va passar a escriure amb el nom de ploma Víctor Català després que el jurat dels Jocs Florals d'Olot s'escandalitzés en saber que La infanticida era un monòleg escrit per una dona.

6. Glosari, Eugeni d’Ors

Per què l’home més influent de la cultura catalana de principis del segle XX segueix, avui dia, condemnat a una mena de purgatori cultural? La història d’Eugeni d’Ors és la de tants altres genis catalans que, per incomprensió o per esgotament, han acabat abandonant no només Catalunya, sinó sobretot una idea de com ser un intel·lectual a Catalunya. El Glosari és el compendi de bona part dels articles que d’Ors va escriure a partir de 1906, sota el pseudònim de Xènius, a La Veu de Catalunya: textos que en aquells temps ho petaven, que avui haurien esdevingut piulades amb milers de retuits i en els quals l’ideòleg del Noucentisme pontificava de forma magistral sobre allò que observava i, sobretot, sobre el món que desitjava projectar, abraçant tots els àmbits de la cultura i el pensament.

7. Camins de França, Joan Puig i Ferreter

Heus aquí les memòries de joventut d’un idealista, d’un personatge real nascut a la Selva del Camp i que va decidir viure la seva vida d’una forma similar a la del protagonista de pel·lícules com Into the wild, però a principis del s. XX i de la catalana manera. Llegir els dos volums de Camins de França és imaginar-se a Joan Puig i Ferreter com una mena de Viggo Mortensen de Captain Fantastic, ja que és resseguir amb l’autor d’Aigües encantades els camins de la seva pròpia memòria en un fascinant viatge pel sud de França a la recerca quimèrica de dues coses tan intangibles com belles: la llibertat i la poesia. És a dir, els dos elements que definiran ja per sempre la personalitat i l’obra d’aquest modernista de pedra picada que va acabar sent diputat d'ERC al Parlament durant la II República i va morir a l’exili l’any 1956.

8. El temps de les cireres, Montserrat Roig

L’any 1866 el poeta de la Comuna de París Jean Baptiste Clement va escriure la lletra de “Le temps des cerises”, on evocava la recerca del paradís perdut. Més d’un segle més tard, Montserrat Roig va endur-se el Premi de Sant Jordi de novel·la amb aquesta obra protagonitzada per Natàlia Miralpeix, filla de la burgesia catalana que torna a casa pocs dies més tard de l’execució de Puig-Antich, després d’anys vivint a l’estranger. Ara que està tan de moda parlar de quina és la gran novel·la sobre Barcelona, sens dubte El temps de les cireres podria ser-ne una de les grans candidates, ja que aquesta Barcelona dels setanta és el teló de fons on els personatges de l’obra busquen el seu paradís perdut, enmig de la crisi de valors provocada per la repressió ideològica dels darrers anys del franquisme.  

Mor Montserrat Roig. Retrat. Font Universitat Pompeu Fabra

Montserrat Roig en un retrat poc abans de morir, l'any 1991. (Arxiu UPF)

9. Antologia poètica, Carles Riba

La MOLC va antologar l’obra de March, Maragall, Guerau de Liost, Carner, Foix, Pere Quart i Ferrater, a part d’editar el Canigó de Verdaguer, però l’Antologia poètica que més fàcilment es troba a les llibreries de vell és la de Carles Riba. Per què? Perquè el mite diu que Riba és difícil, que és un d’aquells autors de qui cal fer quatre lectures d’un sol poema per arribar a comprendre de què ens parla i que, potser per això, la gent se'n cansa tant que regala o abandona els seus llibres. Per què val la pena llegir-ne els versos, em direu, oi? Doncs precisament per això: perquè llegir Riba és trencar el mite dins el mite, ja que representa la poesia pura, així, en cursiva, dotant cada paraula d'un significat transcendental. És a dir, la poesia entesa com un mecanisme de símbols fets amb paraules i que, unint-los entre ells, conformen una idea.

10. Memòries, Josep Maria de Sagarra

Per acabar, un dels llibres més majúsculs escrits mai a casa nostra. Poeta prolífic, dramaturg popular d’èxit rotund i prosista d’estil elegant, Josep Maria de Sagarra va ser, per sobre de tot, un autor d’una personalitat literària i humana com pocs cops s’ha vist al nostre país. Els dos volums de les seves Memòries, lluny de ser un document morbós o íntim, són més aviat el testimoni d’un temps i d’un país ple de vivències que Sagarra descriu de forma magistral, amb un costumisme genuí que fa pixar de riure i una prosa sensible capaç d’explicar el món amb la mirada d’un home que va proposar-se ser un escriptor europeu de primer ordre escrivint en la seva llengua, el català. Una cosa que seria la mar de normal en qualsevol indret del continent, però la mar de difícil per a algú nascut en aquest racó de món tan peculiar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat