El joc és, per definició, un motor de mons possibles. Jugant, imaginem altres mons. La interacció, element central de tota activitat lúdica, és l’acció transformadora que tenim els jugadors per a crear noves formes específiques a partir d’un sistema lògic o marc de ficció previst pel dissenyador. En aquest sentit, jugar a una ucronia, és a dir a “què hauria passat si?”, és una de les experiències més gratificants que tenim quan, per exemple, decidim el futur d’Espanya durant la Guerra Civil (España 1936 d’Antonio Catalan) o lluitem per l’abolició de l’esclavitud als Estats Units (Freedom: The Underground Railroad de Brian Mayer), entre d’altres grans propostes lúdiques. D’una manera similar, a Orquesta Negra juguem a respondre una fascinant pregunta: serem capaços de matar Hitler i evitar així la mort de milers d’innocents?

Els mons possibles de la mort de Hitler

Es calcula que Hitler va patir, aproximadament, una quarantena d’atemptats, tots ells òbviament fallits. Els mons possibles creats a partir de l’aspiració d’acabar amb la vida del líder alemany abastaven des de l’enverinament del menjar, l’ús de comandos especials, franctiradors o artefactes explosius. És precisament aquest últim mètode el més popular gràcies a la famosa i fallida operació Valquíria, l’intent d’atemptat que dirigí el coronel Claus von Stauffenberg.

Prenent aquest marc, Orquesta Negra (Philip duBarry) planteja un joc cooperatiu d’1 a 5 jugadors, amb una duració d’entre 45 i 90 minuts, i es pot trobar en castellà editat per Ludonova. Els jugadors, personatges històrics de l’alemanya nazi vinculats a diferents col·lectius pròxims al govern, s’organitzen per a preparar complots i atemptar contra Hitler en el moment i amb els mitjans adequats. El joc avança amb diferents esdeveniments històrics que modifiquen l’estat anímic dels personatges, la seguretat que rodeja al Führer i la ubicació geogràfica de tots els membres del govern. En aquest sentit, Orquesta Negra és un joc de coordinació on cal aprofitar al màxim les oportunitats que tenim d’intentar matar amb el líder. Aquestes situacions es manifesten, per un costat, en la calculada escassetat de recursos i possibles formes d’atemptat que obligarà als jugadors a cooperar intensament i, per un altre, per l’alta mobilitat del líder alemany i la incertesa envers la seva futura ubicació.

Orquesta Negra
La tensió de l’atzar climàtic

El temps avança, la Gestapo cada cop és més activa en la cerca i captura dels conspiradors i els recursos escassegen. Hitler arriba a la ubicació desitjada i ara tot depèn d’una tirada de daus on els objectes del complot, els personatges, la seguretat personal del líder alemany i les sospites dels serveis secrets hi juguen un equilibri precari. El clímax lúdic d’Orquesta Negra representa la síntesi d’un complexa feina a l’ombra, d’un oportunitat que pot canviar per sempre la història i que es percep, just abans del llançament dels daus, com a única i irrepetible.

El joc com essència ucrònica

Orquesta Negra ens planteja un escenari ucrònic, una situació a mig camí entre la fidelitat històrica (representada pels esdeveniments, les ubicacions i els personatges) i les possibilitats que la rejugabilitat del títol planteja com a nous mons possibles on Hitler pot morir de diferents formes. En aquest sentit, es tracta d’un joc senzill d’aprendre però amb una enorme càrrega tensional on l’aprofitament de les oportunitats, el jocs cooperatiu i el risc calculat són la clau per a gaudir d’un dels finals més atzarosos i climàtics que podem trobar en un joc de taula.