El llibre és, possiblement, el vehicle narratiu de transmissió cultural més rellevant de la nostra història. D’ençà la invenció de l’impremta l’any 1450 la ràpida difusió del text escrit ha permès evocar múltiples mons de ficció i influir d’una manera determinant en la major part de manifestacions culturals, des de la música fins a la televisió, el cinema, el còmic, els videojocs o els jocs de taula, entre d’altres. En aquest últim cas, autors de culte com Lovecraft, Tolkien o Pratchett han vist adaptades al format lúdic molts dels seus textos. En canvi, altres prolífics autors tenen, a dia d’avui, pocs jocs centrats en els seus universos de ficció. I un dels casos més notables és, sens, dubte, el de Jules Gabriel Verne.

Conspiracions a la Rússia dels tsars

L’any 1876 el cèlebre escriptor francès va publicar el que seria, juntament amb La volta al món en vuitanta dies, el seu llibre més rellevant a nivell comercial: Miquel Strogoff. Ambientada a  finals del segle XIX, la novel·la s’inicia quan el coronel Iván Ogareff traeix el tsar aliant-se amb els tàrtars. L’objectiu principal del complot és apoderar-se de la ciutat d’Irkutsk, capital de la Sibèria Oriental i assassinar el Gran Duc, germà del mandatari. Eliminat el telègraf com a mitjà de comunicació, la única forma de prevenir al Gran Duc de l’imminent atac és mitjançant correus a cavall. Un dels més destacats, Miquel Strogoff, haurà de creuar, a contrarellotge, més de 5.500 quilòmetres de perills, amenaces i potencials traïcions per tal d’evitar la tragèdia.

Curses, risc i tàrtars

Després del magnífic La volta al món en vuitanta dies (Rieneck, 2004) Devir torna a l’univers de Verne però en aquest cas amb un joc de producció pròpia. Miguel Strogoff és la culminació de varis anys de treball i cooperació entre l’editorial, l’il·lustrador Pedro Soto i Alberto Corral, autor espanyol de jocs com Náufragos (2013). En aquest cas estem davant d’un joc essencialment familiar de curses on cada jugador haurà de decidir fins on vol avançar assumint no només el cansament sinó també els possibles riscos. Avançar ràpid pot suposar haver de resoldre massa problemes, mentre que optar per una estratègia més conservadora farà massa lenta la progressió. Aquesta última situació es veu agreujada per les accions que, al final de cada torn, el coronel Ogareff o els tàrtars podran realitzar per a complir amb els seus objectius. D’aquesta manera, Miguel Strogoff intenta traslladar a l’experiència lúdica els principals components de tensió narrativa de la novel·la de Verne: cal avançar amb garanties com per a poder resoldre els diferents reptes i perills presents en el viatge però, al mateix temps, arriscant prou com per arribar a Irkutsk a temps i vèncer el complot.

Quan jugar és viure

Miguel Strogoff no és un joc complex, ni ho pretén. El seu disseny es focalitza en emular les sensacions de l’obra de Verne en el pla lúdic: les dificultats del viatge, el patiment físic i mental o la tensió per arribar abans que l’enemic són sensacions que aconsegueix transmetre amb èxit. De la mateixa manera, el joc no només rendeix tribut a un dels autors més rellevants del segle XIX, com demostra el desglossament narratiu que el manual realitza de cada casella del joc, sinó que també desperta la nostra curiositat per la novel·la original. Així doncs, Miguel Strogoff és un joc familiar on la tensió entre velocitat i conflicte suposa una estratègia lúdica per a un ideal més elevat: el joc com a vida narrativa, i la vida com a translació de l’univers de Jules Verne.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat