Tenia trenta-u anys  i acabava de demostra l’existència del buit, del no-res. Però aquest no era l’únic revés que Pascal havia donat a la filosofia que s’ensenyava a les universitats franceses del seu temps, per a les quals el no-res no podia ni pensar-se. Per Pascal, com per Descartes, la lògica escolàstica no podia captar l’estructura del món. Per ell això només podia fer-ho la geometria. I a mesura que avançava en l’estudi de la geometria, anava veient més clar que els seus primers principis no podien demostrar-se, que només es podien intuir. Qui de nosaltres pot demostrar que no somnia quan es canvia de roba o va de camí a la feina? Doncs el mateix passa, segons Pascal, amb les tres dimensions de la realitat o amb la idea d’infinit, que es poden captar amb la ment però que no poden demostrar-se.

Pascal havia fet més avenços que cap dels seus contemporanis, pel que fa a la física i a la geometria. Però l'afeblia la tristesa que duia al cor: en definitiva tot allò eren problemes del món i ell volia donar respostes a la seva existència. Sí que el reconfortava, poder entendre què li passava. Però compresa o no compresa, la seva situació era la que era: la d’un home amb una salut molt trencadissa, amb pànic a la mort, immers en un univers de lleis i principis lògics i matemàtics que bàsicament s’autoreferenciaven.

avançava en l’estudi de la geometria i veia que els seus primers principis no podien demostrar-se, que només es podien intuir

I aquella nit del 23 de novembre de 1654, a la seva habitació parisenca de la rue Francs-Bourgois Saint-Michel, va veure una cosa que feia anys que volia veure, allò que segons els Evangelis només poden veure els humils: que hi ha Déu i que aquest Déu és el mateix que va enviar Jesús per donar testimoni d’ell, complint així les profecies que s’anunciaven a l’Antic Testament. Amb aquesta certesa li va arribar la joia. I per uns moments, la pau d’esperit que havia buscat desesperadament.

Per fixar aquesta alegria i aquesta pau, Pascal va escriure una vintena de frases recollint què li havia passat aquella nit. Només eren vint frases i encara algunes eren cites bíbliques, però les guardaria cosides al folre del seu gipó fins el dia de la seva mort —durant vuit anys, sense dir-ne res a ningú, com un amulet que li permetia fer present, sempre i en qualsevol lloc, que ell també havia cregut. En aquest text, conegut com a Memorial, Pascal hi explica que ha conegut el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, i que aquest no és el Déu dels savis ni dels filòsofs.

Sense abandonar mai la matemàtica ni la física, a partir d’aquell 23 de novembre Pascal va dedicar-se a explicar als escèptics qui era aquest Déu al qual no es podia arribar mitjançant la filosofia. I a persuadir als cristians que, per apropar-se a Déu, el camí era el text, la Bíblia. D'aquí neixen els seus cèlebres Pensaments, que havien de ser un tractat però que van quedar incomplets perquè Pascal va emmalaltir i morir abans d'estructurar-los i polir-los.

Probablement per tot això costa veure en Pascal un filòsof. D’una banda se’l tracta com un matemàtic i un físic. I, de l’altra, com un apologeta cristià. Això és estrany. Pascal no va idear un sistema total d’interpretació racional del món perquè, d’acord amb la seva idea de l’home i del món, això no era possible. Però per donar raons d’aquesta impossibilitat, per explicar per què els primers principis només poden intuir-se i no demostrar-se, Pascal va explorar la condició de l’home de forma fonamentada.

‘El silenci etern d’aquests espais infinits m’espanta’: aquest és, segurament, el  pensament de Pascal més cèlebre. I tota la seva obra és un intent per explicar de quina manera l’home pot orientar-se entre l’espai infinit del tot i l’espai infinit del no-res. Un intent per reubicar l’home ínfim, expulsat d'una naturalesa indiferent primer i llençat al món després. Un doble moviment ple d'un silenci etern on podem arribar a sentir la música que potser, diu Pascal, podria haver-hi posat Déu.