The West Wing va ser una realitat alternativa per a molts americans durant el mandat d'un president fill de papà, exalcòholic i envoltat de neocons que avui ens semblaria una llumenera (no debades, era llicenciat a Yale i, almenys, els falcons que l'assessoraven eren acadèmics amb un projecte polític concret) al costat de l'inclassificable Trump. El president Josiah "Jed" Bartlet era el segon president catòlic de la democràcia americana, descendent d'un dels signants de la Declaració d'Independència, premi Nobel d'Economia, un demòcrata excepcional, comandant en cap quan tocava sense que li tremolés el pols i, a més, estava envoltat de grans col·laboradors amb els quals mantenia uns diàlegs inigualables. 

Tots els que hem vist la sèrie guardem fragments a la nostra memòria i mantenim la devoció pels personatges -uns són més fans d'en Josh Lyman, com jo mateix, d'altres d'en Toby Ziegler o de la CJ Creeg- i enyorem la sèrie. Jo no l'he tornada a veure mai més sencera des que la vaig veure amb el meu pare, que ja no hi és. Aprofitàvem qualsevol estona lliure, quan arribava de treballar, abans de dinar o de sopar, els caps de setmana, per avançar. Un capítol més. Una temporada més.

Coincidirem, segur, molts dels devots de la sèrie, que si hi ha un capítol excepcional d'aquesta sèrie que va fer història és 'Two Cathedrals', capítol final de la segona temporada. Pels que no el recordin -atenció espòilers- només apuntar que la situació no pot ser més dramàtica: S'ha descobert que el President té esclerosi múltiple i es planteja no tornar-se a presentar, la seva secretària, la gran Sra. Landingham, s'ha matat en un accident de trànsit i s'ha produït un atac amb armes que quasi mata alguns dels col·laboradors més estrets de Bartlet. Una tempesta tropical com no es recorden ha arribat a la capital, i, per si no n'hi hagués prou, Bartlet, que sempre ens ha quedat clar que és un home creient -però no pas un beat- descarrega la seva ira contra Déu a la mateixa Cathedral de Washington en veure's ofuscat per tots aquests fets... Però, de sobte, comencem a sentir els acords de Brothers in arms dels Dire Straits, la veu de  Mark Knopfler, i comencem a pensar que tot pot canviar. El que passa a partir de llavors cal veure-ho.

 
Si pels americans la sèrie va ser una realitat alternativa, per mi tornar a veure una vegada i una altra aquest final de temporada és, sempre, una alenada d'esperança quan no veus sortida a una situació política de baixa estofa en un món de sordidesa. Una reconciliació amb la política, una admiració absoluta amb la gran ficció i aquell gran creador de trames que és Aaron Sorkin.

 

autor Joan Safont
El meu Mirador La Turquia d'Occident Joan Safont
autor Joan Safont
El meu Mirador La fondària de la senzillesa Joan Safont