Quan fa pocs dies em vaig fer càrrec de la coordinació de La Llança, un dels primers temes que vaig anotar a la meva llibreta marca Miquel Rius va ser qui seria el nou director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Com sabem, una de les primeres institucions culturals de la ciutat busca director. Com un bisbe en edat de renúncia, Vicenç Villatoro té el mandat cadudat i no pot fer altra cosa que anar pensant en els llibres que escriurà quan tanqui definitvament aquesta etapa al carrer de Montalegre. 

Ahir mateix, però, obrint la secció de cultura de La VanguardiaTeresa Sesé se m'avançava preguntant qui seria el nou director, amb un expressiu "Sense notícies del director del CCCB". A l'article, la periodista recordava que el sucessor de Villatoro s'ha d'elegir mitjançant un concurs públic, que avui dia encara no ha estat convocat ni tampoc se sap quines en seran les bases o els membres de la comissió que ha d'elegir la persona que regirà el centre de l'antiga Casa de la Caritat. La dependència del centre respecte l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona -fruit de l'antiga pax sociovergent, que reservava les institucions metropolitanes al PSC- avui en mans tan oposades políticament com els Comuns i l'antic objecte polític abans anomenat Convergència, avui PDECAT, fan que l'estira i arronsa vagi per llarg.

La dependència del centre respecte l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona -fruit de l'antiga pax sociovergent, que reserva les institucions metropolitanes al PSC- avui en mans tan oposades políticament com els Comuns i l'antic objecte polític abans anomenat Convergència, avui PDECAT, fan que l'estira i arronsa vagi per llarg.

Fa 30 anys, un Josep Ramoneda de llavors tot just 40 anys va crear-lo a imatge i semblança dels seus interessos i la seva prodigiosa agenda de contactes internacionals. Hi va crear un estil i un programa trabat que ha arribat als nostres dies. Però també es va convertir en el símbol més exquisit de l'esquerra cosmopolita barcelonina, presta a la caricatura, desmenjada nacionalment i desdenyosa amb el que fos vist com massa casolà, massa aliè a la vulgata progressista. Això va fer que amb l'arribada dels convergents a l'Ajuntament i la Diputació, aquest situessin el CCCB com un lloc on calia fer un cop de timó i plantar bandera. La veritat va ser, però, que una vegada amb la joguina a les mans no van saber trobar, després de negatives i renúncies, un director a l'alçada del que esperaven fer. Villatoro, que ho ha estat pràcticament tot a la cultura institucional catalana -excepte conseller de Cultura-, va ser qui ocupà la càtedra de director després del pas del periodista i professor de la Universitat Ramon Llull Marçal Sintes. Com dèiem, el pas de progres a convers no ha provocat el tarrabastall d'insondables proporcions que alguns auguraven, ni s'ha notat espectacularment més enllà d'una certa pàtina de catalanisme en la programació. Potser és que la nau va sola i l'equip només necessita un capità amb charme, que parli idiomes i mantingui el perfil de representació adequat, per anar fent. Però no és tracta només d'anar fent, oi?

Potser és que la nau va sola i l'equip només necessita un capità amb charme, que parli idiomes i mantingui el perfil de representació adequat, per anar fent. Però no és tracta només d'anar fent, oi?

Ara, corre-cuita cal organitzar concursos internacionals de mèrits com s'han fet en d'altres institucions i museus de la ciutat, però durant la llarga canongia de Ramoneda, quan ja declinava el seu temps, el pare de la criatura no va saber organitzar la successió de forma ordenada i així ens trobem. Amb un mecanisme endegat fa 10 anys, tot fóra més fàcil, ara que la pobra política ha de combatre entre minúcies. Però, qui sap si aquest atzucac no pot ser l'oportunitat que tots plegats haurien d'aprofitar per estar-se de travetes i triar el millor director d'entre una panòplia internacional de postulants. O, encara millor: pot ser l'oportunitat per repatriar el talent català que tenim treballant de valent al sector cultural d'arreu del món. 

autor Joan Safont
Opinió Carner a Wallapop Joan Safont
autor Joan Safont
El meu Mirador “1993”, l'any dels monstres Joan Safont