La periodista i escriptora Pilar Rahola (Barcelona, 1958) reuneix dues de les seves grans passions a la seva nova novel·la: la història turbulenta de Catalunya i el record dels jueus perseguits i assassinats pels nazis. El resultat és L'espia del Ritz (Columna), una història protagonitzada pel músic Bernard Hilda, jueu fugitiu de França que esdevé el director d'orquestra preferit dels jerarques franquistes i els seus amics nazis que passen per la ciutat, i més concretament per aquest hotel Ritz que a la novel·la té ressons de Casablanca. Des d'allà, Hilda participarà en les xarxes d'evasió de jueus i espionatge aliat, amb còmplices com l'empresari i mecenes Albert Puig Palau o la Merceneta, que recupera de la seva anterior novel·la, Rosa de Cendra. Parlem amb ella a la nova llibrera Ona, on va presentar L'espia del Ritz fa pocs dies.

Pilar Rahola Entrevista llibreria Ona - Sergi Alcazar

L'espia del Ritz se situa en un moment tant apassionant com perillós, els anys quaranta. Per què?

En aquesta saga familiar que vaig començar amb Mariona i que continua amb Rosa de cendra, sabia que hi hauria una parada als anys quaranta. Em semblen uns anys desconeguts, dels quals s'ha parlat poc. Una vegada van preguntar a Salvador Espriu si havia estat molt dura la postguerra i ell va respondre que la postguerra no, però sí el 1939, el 1940, el 1941 i així fins que va arribar al 1970, perquè quedés clar com n'havia estat de dura. Els quaranta són els anys del feixisme més venjatiu i brutal, amb ganes de sang, on la gent que no ha marxat de l'exili viu un autèntic calvari. Tenia ganes, a més, d'ajuntar dos drames col·lectius: el dels que vivien sota les urpes del pitjor franquisme i els d'aquells jueus que intentaven sobreviure en una Europa en flames que els perseguia com si fossin bèsties. Ajuntar dos mons que conviuen en el dolor i el desig de continuar vivint era molt punyent.

Contraposa una Barcelona de xampany i festes al Ritz amb una de misèria i afusellats al Camp de la Bota. Com convivien les dues ciutats?

A les meves novel·les sempre hi té una enorme presència Barcelona, que per mi és un una ciutat que és autèntica literatura, paisatge literari. Aquella Barcelona és una ciutat trencada pel mig, només hi ha vencedors i vençuts. Els vencedors tenen un poder absolut i viuen en un benestar extraordinari en un país depauperat, ferit, embrutit. Els altres, els afusellats, els empresonats, els que s'amaguen i viuen en la pobresa, arriben a situacions terribles. La dona, per exemple, es veu sotmesa en el masclisme més absolut. Aquesta és una Barcelona de derrota, que contrasta amb un món de xampany, d'abrics de pell i de genuflexions a Franco. Barcelona són les dues ciutats: La que es baralla per estar ben situada prop del Dictador i la que mor al Camp de la Bota. Aquesta dicotomia brutal estic convençuda que era així. No hi havia terme mitjà.

Barcelona són les dues ciutats: La que es baralla per estar ben situada prop de Franco i la que mor al Camp de la Bota

Hi ha dos personatges secundaris que representen cadascuna de les dues cares de Barcelona burgesa: Albert Puig i Palau i Miquel Mateu i Pla.

Puig i Palau ens rescata una part de la burgesia que va mantenir la dignitat en un entorn d'acomodament i complicitat amb el franquisme. Ell no va ser mai derrotat i va mantenir, amb el seu suport a la cultura i als seus ideals liberals, la llum d'una Barcelona que havia existit. A l'altre costat hi ha un personatge com Mateu, que era l'alcalde favorit de Franco. Un personatge fosc i terrible, responsable de centenars de depuracions i empresonaments, que forma part dels personatges negres de la història, amb responsabilitat directa en un règim assassí.

La persecució cap als jueus per part dels nazis i la Segona Guerra Mundial, en general, semblen episodis llunyans. 

El relat oficial del franquisme ens va voler fer creure que Espanya es va mantenir neutral durant la Segona Guerra Mundial i que aquí vam estar totalment aïllats del que passava, ni hi va va tenir cap influència. El llibre vol destapar aquesta gran mentida: del 1940 al 1945 Espanya és germanòfila sense matisos. La propaganda alemanya, centralitzada en l'ambaixada nazi a Madrid, escrivia la informació de guerra per la premsa de tota Espanya. La xarxa creada per Lazar, enviat de Goebbels, controla els corresponsals, controla les editorials i, a més, hi ha tots els vincles entre el nazisme i el falangisme espanyol, a través de l'entrenament dels joves, de l'adoctrinament dels nens, etc. Tot això està documentat pels papers de la CIA.

A la novel·la recull la dada que a tot Catalunya hi havia 500 agents nazis, més un centenar més de col·laboradors catalans!

Barcelona, per estar tan ben situada, esdevé un autèntic niu d'espies. Com dius, hi ha una xarxa molt cuidada i organitzada de 500 agents arreu de Catalunya, que passa per llocs com el Ritz. Però, alhora, hi ha una altra xarxa paral·lela de col·laboradors –que en podem dir espies però no són com els de les pel·lícules, sinó que són informadors– dels serveis aliats, especialment del consolat britànic i el consolat de la França Lliure. Aquestes xarxes d'evasió ajudaven els jueus que arribaven pels Pirineus, però no només jueus, sinó també aviadors britànics que cauen a França, maquis i combatents que volen anar cap a l'Àfrica o cap a Londres. Hi ha el món dels botxins i el món de les víctimes, però també el món dels perseguidors i els dels alliberadors. En aquesta ciutat que dèiem que moria o matava hi havia tota una obra de solidaritat. Nosaltres tenim la nostra pròpia història de l'Holocaust: tenim xarxes d'evasió que salven milers de jueus que fugen dels nazis i personatges com l'Albert Puig Palau o el Bernard Hilda, que formen part d'aquestes xarxes. Hem de poder dir que Espanya va ser germanòfila, que hi va haver catalans que van ser còmplices del feixisme i del nazisme, però també hi va haver catalans que es van jugar la pell per salvar vides.

El Ritz és el més semblant al Rick's Cafè de Casablanca que haurem tingut mai?

Hi ha una escena, protagonitzada per la germana del Bernard Hilda, que va estar enrolada amb les tropes americanes, en què evoco la pel·lícula. No volia ser massa òbvia, però quan escric tot el que passa al Ritz penso en Casablanca, perquè no només el Ritz és Casablanca, sinó tota la ciutat. No hi havia una ciutat a Espanya amb més espies que Barcelona, on cohabitaven, es coneixien, es miraven de reüll. El Ritz és realment l'espai on es troben espies dels dos bàndols, on s'observen, i sembla que tot plegat sigui civilitzat en un món que no ho té res. El Ritz té una història centenària, s'hi va hostatjar el president Macià, per exemple, però també esdevé l'allotjament de Himmler i el preferit de les autoritats nazis i feixistes. I, a més, també és allà on es pot escoltar el swing de Bernard Hilda, que és algú que toca el violí i, de tant en tant, fa fotos.

El Ritz era el lloc on es trobaven els espies d'ambdós bàndols

Pilar Rahola Entrevista llibreria Ona - Sergi Alcazar

Qui és Bernard Hilda?

Hilda és un jueu que té a la pell l'estigma dels perseguits i que acabava sent adoptat pels perseguidors. Acaba convertint-se en el músic de moda de la burgesia franquista, tant a Barcelona com a Madrid. I això que tocava jazz, que era una música considerada degenerada pels feixistes. Ell escolta converses, fa fotografies, i aquesta informació, la passa als aliats. Els nazis l'aplaudeixen com un gran músic i els aliats hi troben un còmplice.

Com va descobrir-lo?

La primera pista la dona Joan de Sagarra, en uns articles sobre Albert Puig Palau a El País, però quan descobreixo Hilda de veritat és quan Jordi Finestres publica el reportatge a Sàpiens. Llavors vaig pensar que tenia una novel·la o vint. Per mi el personatge ho tenia tot: la Barcelona franquista, el judaisme, la persecució nazi... Quan escrivia Rosa de cendra sabia que aterraria als quaranta i en parlaria. Perquè Hilda és coprotagonista amb la Merceneta, el personatge que ve de Rosa de cendra.

El va conèixer?

No el vaig conèixer, però sí que hi ha una història curiosa: Pasqual Maragall el va voler conèixer perquè els seus pares s'havien conegut ballant cançons de l'orquestra de Bernard Hilda. És una història preciosa. Com la cançó que li va dedicar Joan Manuel Serrat a Albert Puig Palau, Tío Alberto.

Aquests dies ha aparegut una altra novel·la sobre Bernard Hilda...

Que surti més d'una novel·la sobre Bernard Hilda em sembla fantàstic, perquè el personatge és molt literari. El que no pot ser és que algú es pensi que s'ha inventat que Bernard Hilda era espia! L'any 2003 a La Contra de La Vanguardia van entrevistar-lo i allà el mateix Hilda explicava que havia col·laborat amb la França Lliure de De Gaulle.

A la presentació, el notari Ariel Sultán va dir que semblava una jueva parlant de jueus.

L'Ariel és algú molt reconegut al seu camp que viu el judaisme amb molta normalitat. M'interessava molt com ell em digués com veia el món jueu que jo descric. I em va fer molta il·lusió que em digués que m'havia posat en la pell dels jueus perquè era just el que volia quan vaig començar a escriure el llibre. Escrivint sobre Hilda, havia de pensar en com seria pregar en un dia de molta por, com seria l'enyorança i l'estigma del perseguit –que ja li venia de família, perquè el seu pare havia fugit del progrom de Kiev–, què seria negar la teva pròpia identitat i el teu passat per poder sobreviure...

A la novel·la, Hilda i el seu pare parlen sobre què és ser jueu.

El periodista Theodor Herlz, el pare del sionisme, era un jueu totalment assimilat a qui envien a la França de l'afer Dreyffus. Allà s'adona que creient o no, un jueu sempre serà un jueu. La prova és que els jueus que havien guanyat medalles defensant Alemanya durant la Primera Guerra Mundial van acabar als camps d'extermini. Per a mi, que conec prou bé la identitat jueva, m'era fàcil recrear una hipotètica conversa entre Hilda i el seu pare, important per a qui no conegui aquest assumpte. A més, volia que les cançons, les pregàries, la idea del Jueu Errant, s'entenguessin, no només com escrites per algú que té un coneixement de la cultura jueva, sinó com ho faria un jueu. Per a mi, això és important, molt més que la documentació. Com posar-se a la pell d'una víctima del terror, que és un sentiment que no he viscut mai. Per mi el més important de la novel·la és descriure amb precisió els moments emocionals clau. Com l'amor entre dos derrotats.

A L'espia del Ritz hi ha, certament, una història d'amor i de passió intensa.

Una història molt intensa perquè és una història d'alliberament de dos personatges destruïts, l'un per la banda nazi i l'altra, per la franquista. Reconstruir el fet d'estimar sense sentiment de culpa, sense remordiments, sense pensar en què has perdut o perdràs, em va costar setmanes fins que no vaig quedar-ne convençuda! Per molt que intentis descriure la realitat, mai sabràs del tot com són les emocions en aquestes situacions límit, on tots podem ser o molt herois o molt mesquins.

En situacions límit, tots podem ser o molt herois o molt mesquins

Merceneta viu aquesta postguerra tan dura per les dones, però és algú que ha viscut els avenços per les dones dels anys de la República i d'abans i tot.

A Mariona em centrava en la Revolta de les Quintes, i a Rosa de cendra, en la Setmana Tràgica. M'interessen molt els moments convulsos, però sempre intento que tinguin un punt d'esperança. Per això a l'anterior novel·la m'agafava a la Merceneta, que és la noia que està descobrint l'alliberament de les dones a través de l'educació i la cultura i els ideals de la catalanitat, la llibertat i la igualtat, i aquí torna a aparèixer com una dona casada amb un personatge amoral que aconsegueix enriquir-se dins el franquisme gràcies a l'estraperlo i els baixos instints del qual s'exacerben. El franquisme alimentava aquests baixos instints masclistes i dictatorials i la Merceneta passa de ser una dona burgesa, moderna i cosmopolita que viatja i parla idiomes a una mena d'esclava en una presó de luxe. Volia reivindicar aquestes dones a les quals el franquisme els va capgirar la vida. Com les dones divorciades que han de tornar amb el marit, perquè els divorcis s'anul·len.

L'endarreriment de la dona respecte al que havia estat va ser terrible.

Per les dones de la República –que havien pogut ser ministres, diputades, regidores...– va ser un retrocés terrible. Tot el que s'havia aconseguit des del segle XIX en endavant desapareix i es torna al discurs nacionalcatòlic de la dona com a ésser inferior, un apèndix de l'home. A mi em recorda al cas de les dones del Iemen del Nord prosoviètic, on vivien amb total igualtat i feien de militars, jutgesses o escriptores, quan s'unifica el país amb el Iemen del Sud, i passen d'un dia a l'altre a estar sotmesa a la xaria. O el cas d'Iran, per exemple.

Malgrat tota la negror, volia fer una novel·la esperançadora.

És una història de vida. La vaig escriure amb el mateix ànim que vaig visitar Auschwitz la segona vegada, quan vaig participar en la Marxa per la Vida, envoltada de milers de jueus. Auschwitz era un lloc de mort, on havia triomfat la vida, perquè, malgrat, tot els nazis no havien pogut aconseguir els seus propòsits. La primera vegada em va afectar molt i pensava que no hi tornaria mai, però quan em van convidar a tornar-hi vaig poder dir que hi havia estat amb milers de jueus vius.

M'interessen molt els moments convulsos, però sempre intento que tinguin un punt d'esperança

Pilar Rahola Entrevista llibreria Ona - Sergi Alcazar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat