A finals del segle XIX el títol de "malalt d'Europa" ja se'l disputaven dos vells imperis desballestats, arnats i xacrosos, l'un i a l'altre, a cadascuna de les ribes del Mediterrani. L'un, Non Plus Ultra. L'altre, la Sublim Porta d'Orient. Ho havien estat tot i es resistien a deixar el seu despòsit i ignorant orgull i veure la realitat de tot el que anaven perdent. Les comparacions, llavors, ja eren motiu de feina entre els dibuixants satírics, tant creatius com perseguits, ara i fa més d'un segle. Espanya era, sens dubte, la Turquia d'Occident, els otomans de l'oest, els orientals de ponent. 

Em va sobtar trobar la comparació entre Espanya i Turquia tan clara en les notes que Amadeu Hurtado va escriure durant la Primera Guerra Mundial. Unes notes de francòfil ardent que recullen els comunicats de guerra, el termòmetre de l'estat d'ànim de les tertúlies i la intimitat d'un pare que marca amb els seus fills les línies del front en un gran mapa de França. El paral·lelisme, per exemple, es troba en el vincle que troba entre els germanòfils espanyols -repatanis espanyolistes, militaristes i conservadors- amb l’Imperi Otomà dels Joves Turcs d’Enver Pashà, que combatien al costat dels Imperis Centrals: “Dice mi amigo que es por la mucha cultura de Alemania, por su gran espíritu de organización y su amor al trabajo, las tres virtudes que triunfan en esta guerra contra el verbalismo insustancial de una Europa caduca, atrasada, impotente. Esto es una razón; pero, siendo así, no se comprende bien por qué la adoración de esta cultura, de esta organización y este trabajo la comparten en Europa por mitad España y Turquía, los dos pueblos que tienen más fama de incultos, de imprevisores y de poco laboriosos”. O en una nota del dietari, quan recorda que un amic deia que no havia trobat germanòfils enlloc, i afegia "només en trobaria a Turquia, perquè Espanya i Turquia són els pobles extrems d’Europa que no senten la influència de la civilització continental, i en això obeeix aquesta indiferència que en els obrers es manifesta franca i en els conservadors i carlins es manifesta amb germanofília per afecte purament arbitrari a la representació de la farsa”.

Cent anys després, Espanya i Turquia tornen a ser comparables en cultura política, en creació d'enemics interns i externs imaginaris o reals, en repressió antidemocràtica i perill pels drets i les llibertats... La persecució dels dirigents polítics i socials de l'independentisme, la criminalització dels dissidents i l'ús i abús de la llei per perseguir l'opinió i l'expressió d'aquells que no creuen en la unitat de la pàtria o en la institucció del cap d'estat o la construcció jurídica i mediàtica d'una "rebel·lió" que enlloc més compren els agermanen altre cop, fins i tot en l'orgull ferit contra aquesta Europa que semblava que els ho devia tot, després de la plantofada dels tribunals alemanys. La llista d'inquietants similituds és llarga.

Malgrat que va ser una pregunta pendent en la roda de premsa de presentació del seu nou llibre, Orhan Pamuk va recordar irònicament que un vell periodista català ja li va dir en la seva primera visita que si havien acceptat Espanya, la UE no tindria cap problema en acceptar a l'antic Imperi Otomà. Va semblar una broma però n'hi ha per posar-se a tremolar...

autor Joan Safont
El meu Mirador

La fondària de la senzillesa

Joan Safont
autor Joan Safont
El meu Mirador

Tornem-hi amb el xarneguisme

Joan Safont