Des del passat mes de novembre, coincidint amb el centenari de la Revolució Russa, els ateneistes en entrar i sortir de la casa trobem al pati de carruatges l’exposició “Les llums de Rússia i l’Ateneu: la fascinació catalana per la Revolució d’Octubre”. La petita mostra permet resseguir l’impacte d’aquells “dies que van commoure el món” al Palau Savassona, i entre il·lustres membres de la institució del carrer Canuda, des d’un Just Cabot que sense tenir cap simpatia política pel leninisme l’encuriosia el cinema soviètic, fins al mateix Andreu Nin, que tindria un important càrrec dins la Internacional Sindical Roja fins que la seva proximitat a Trotski el faria marxar de Rússia cames ajudeu-me.

L'exposició de l'Ateneu permet resseguir l’impacte d’aquells “dies que van commoure el món” al Palau Savassona, i entre il·lustres membres de la institució del carrer Canuda.

Si un episodi d’aquesta fascinació russòfila dels doctes ateneistes ens fascina i crida l’atenció és el viatge de Josep Pla i Eugeni Xammar a Rússia, l’any 1925, amb el mateix Nin com a amfitrió. Especialment rellevant em sembla la gènesi d’aquesta excursió periodística al País dels Soviets d’aquell parell d’estrelles refulgents del reporterisme català dels anys 20. Ho explica Pla mateix a l’inici de Viatge a Rússia el 1925. Notícies de la U.R.S.S. Una enquesta periodística, inclós al volum El Nord de l'Obra Completa. Per si els lectors no el tenen a mà, els ho transcric, tot i que sigui un xic llarg:

En un moment determinat, els amics de la penya de l’Ateneu de Barcelona cregueren que el diari La Publicitat havia de publicar uns articles sobre Rússia elaborats a través d’un contacte directe. La idea d’aquells senyors era que els articles havien de ser informatius, declarament periodístics, sense engagement apriorístic, fets amb el criteri dels que els anglesos volen donar a entendre quan pronuncien la frase: Wait and see. Potser alguns cregueren que la persona que podia intentar escriure aquests papers era jo, que ja feia més de sis anys que rodava pel continent exercint la professió de periodista. Totes aquestes il·lusions es produïren els primers mesos de l’any 1925.

Una vegada posats d’acord, cosa que no costà gens, anaren a veure els elements directius del diari i proposaren l’afer. Seria una absoluta banalitat de recordar, ara, l’enorme curiositat que suscitava a tot arreu Rússia, la forma de viure (o de patir) que havia imposat i la sensacional política que havia emprès – curiositat que no ha minvat ni un sol moment des de la revolució d’octubre fins als nostres dies. Els assistents a la penya de l’Ateneu estaven segurs que la publicació dels articles tindria una gran repercussió periodística i que l’èxit econòmic, per al diari, seria positiu. La direcció de La Publicitat contestà que la proposta era inacceptable perquè l’administració no tenia prou diners per pagar les despeses del viatge i d’una estada d’un mes o sis setmanes a Rússia de l’hipotètic corresponsal elegit. Davant la negativa, els amics de l’Ateneu no es donaren per vençuts i suggeriren que ells estaven disposats a fer-se càrrec de les despeses si el diari publicava els articles. Llavors la resposta fou afirmativa i els tractes foren tancats sobre aquestes premisses”.

La visió i modernitat de la penya Borralleras és sorprenent. No només van creure que calia que algun d’ells anés fer una cosa tan senzilla com veure i explicar el que passava en un context d’informacions confuses, exagerades, propagandístiques fabuloses, veritables o falses, sinó que es van gratar la butxaca per tirar endavant l’operació. Van contactar amb Nin per l’acollida i amb Francesc Cambó –i els seus contactes internacionals amb la diplomàcia francesa– pels papers. El diari, adquirit per Acció Catalana i estretament vinculat als intel·lectuals de l’Ateneu de feia anys, es comprometia a publicar els reportatges de Josep Pla –un periodista que comptava, només, amb cinc anys d’experiència i que aquell mateix any publicava el seu primer llibre, Coses vistes, amb un títol que és tota una declaració d’intencions vitals i literàries– i els membres de la penya es comprometien a finançar-lo. Josep Pla no només va escriure un bon grapat de cròniques sobre Rússia, sinó que Editorial Diana les aplegà en forma de llibre, arribant, si hem de fer cas al que explica, als 5.000 exemplars, en cinc reedicions seguides.

La visió i modernitat de la penya Borralleras és sorprenent. No només van creure que calia que algun d’ells anés fer una cosa tan senzilla com veure i explicar, sinó que es van gratar la butxaca per tirar endavant l’operació. 

Avui dia, quan la veta popular de Verkami ha substituït els rics filantrops, com en aquells anys la professionalització del periodista-escriptor és una quimera i el periodisme d’observació –anar, veure i explicar, tan simple com això– és tan agraït i necessari enmig de la xerrameca i l’opinolatria i la crisi dels mitjans, l’audàcia i claredat de visió dels il·lustres ateneistes, s’enyora. Llocs on anar, veure i explicar no ens en falten. Idees tampoc. Hi algú disposat a seguir-los l’exemple? 

autor Joan Safont
El meu Mirador Qui posaran al CCCB? Joan Safont
autor Joan Safont
El meu Mirador “1993”, l'any dels monstres Joan Safont