El poeta i traductor Enric Casasses Figueres (Barcelona, 1951) és l'encarregat d'obrir la Biennal del Pensament amb un poema-manifest. A més, el dia 20 d'octubre està previst que rebi, finalment, el 52è Premi d'Honors de les Lletres, ajornat per culpa de la pandèmia del coronavirus. Guanyador de la Lletra d'Or amb El nus la flor, acaba de publicar Assagets (Edicions Poncianes), amb tres textos dedicats al músic Niccolò Paganini, el pensament d'Antoni Gaudí i la sardana Amb el porró en fresc, del compositor empordanès Josep Blanch i Reynalt. Vam quedar un 1 d'octubre a l'Ateneu Barcelonès, per parlar amb ell.

Enric Casasses Poeta- Sergi Alcazar
Sembla que faci molt de temps però encara no li han lliurat el Premi d'Honor. Quan es va anunciar el 27 de febrer va dir que se sentia "patumitzat". Encara s'hi sent?

No ho estic, però hi ha ara un discurs de reconeixement extern que, en part, es correspon a coses que vénen de fons i, en part, a la parafernàlia. Però estic content. Ara, no m'agradaria que el pes de la medalla m'impedís caminar (riu)

No és un premi per cloure una carrera.

També es podria dir que els premis individuals tenen un valor molt relatiu en els jocs d'equip. I l'art i la poesia són un joc d'equip.

En aquest sentit, es considera un cas únic voltat d'una plèiade de casos únics.

Aquesta és l'essència de la poesia i de l'art. Cadascú està oblidat a col·laborar fent el que li doni la gana i fent una cosa diferent.

Quins han estat els seus mestres?

El principal l'avi Pepitu, Josep Figueres Fontdevila, de l'Escala. I després, òbviament, els meus pares, Enric Casasses i Simó i Pepita Figueres Cros. Després, a l'adolescència, m'apareix en Miquel Diego Piñero, de l'Escala, amb tota la literatura anarquista del moment. No Bakunin i Kropotkin, sinó García Calvo i altres autors. I, després, a qui considero realment un mestre és a l'Àngel Carmona Ristol.

Un autor fonamental, que avui sembla oblidat.

Per a mi no és gens oblidat. Després, la meva escola és llegir molt, per la meva banda. Durant l'adolescència hi havia de consciència d'aprendre la llengua, de llegir una novel·la de Santiago Rusiñol, un text de Josep Pla o les rondalles mallorquines de Jordi d'es Racó, d'Antoni M. Alcover i anar apuntant paraules. Aquesta va ser realment la meva escola. A la facultat no vaig fer res.

La lectura va ser clau en la seva formació?

Vaig haver de seguir l'atzar, que no ho és ben bé perquè hi ha una base que és la biblioteca del meu pare que ja marcava unes línies, i després les coses que vas aprenent. És un estudiar orgànic, on no et marquen res. Està bé que a vegades et marquin línies segons com, però a mi m'ha anat així i les mateixes lectures en un moment m'obligaven a estudiar tal cosa. Durant una època em vaig posar a llegir gramàtica com si fos una novel·la. No estudiar, aprendre-la, sinó llegir-la anar seguint.

Parlava del seu pare. Enric Casasses Simó va ser químic i poeta, membre del Jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Enguany se celebra el seu centenari.

El meu pare era químic, poeta i activista cívic, no pas polític perquè no va estar en cap partit. Va ser membre de l'IEC, va ser rector de la Universitat Catalana d'Estiu, va treballar per establir el vocabulari científic en català... Va ser molta feina!

Li reconeix una influència?

El meu pare era un lletraferit que va fer química perquè m'imagino que amb vint anys, després de la guerra, no podia plantejar-se de viure escrivint poemes en català. Va entrar a la Química i s'hi va posar a fons, però l'interès per llegir i escriure el va tenir sempre. A la seva biblioteca hi havia llibres de literatura catalana i d'arreu.

Els fills van sortir més lletraferits que no pas científics.

Vaig estar a punt d'estudiar matemàtiques, potser per una qüestió estètica, però no vaig fer-ho...

No m'agradaria que el pes de la medalla [el Premi d'Honor] m'impedís caminar

Enric Casasses Poeta- Sergi Alcazar

Va dir el dia en què es va donar conèixer el premi que sempre havia estat estat en la disjuntiva de ser un pirata o un bon noi. Ara que és més, pirata o bon noi?

Estic una mica allà mateix. He anat tota la vida complint, però també fent la meva. He intentat estar fora de les capelles i conxorxes que, en un moment donat, sempre t'acaben esquitxant. Però he volgut anar a la meva completament.

Es considera un mestre dels poetes joves? Creu que ha tingut influència sobre poetes joves?

Ho diu tothom i potser sí. Hi ha casos en què ho he viscut directament, com el cas del Camacho Grau, amb qui vam tenir una relació molt profunda quan començava i ara ja va a la seva. Després hi ha els qui han imitat la cosa externa, que això passa i s'ho endú el vent, i els qui m'han llegit a fons i que després escriuen coses que no tenen res a veure. Jo veig que m'ha llegit com en Guim Valls, com en Misael Alerm o d'altres.

...

Durant els meus primers quaranta primers anys de vida no em coneixia ningú i en començar a publicar han començat a conèixer poetes i escriptors amb qui hem teixit relacions personals. Hi ha tot un diàleg amb la Dolors Miquel, en un moment donat, amb en Josep Pedrals, quan començava... Com deia, la poesia i l'art és un joc d'equip. Com dic a El nus la flor, les competències del món de l'art són del món, no de l'art. Els sonets amb els quals s'insultaven Góngora i Quevedo són tan bons els uns com els altres i van junts a les antologies, donant la imatge del moment.

Fem l'entrevista l'1 d'octubre. Què feia el 2017?

Vaig anar a votar i vaig portar-hi la meva mare de 95 anys. Vaig estar tot el dia i tota la nit plantat per si venia la policia a La Llotja, que servia de col·legi electoral a Sant Gervasi de Cassoles.

Com veu el panorama polític?

Espanya està feta una merda. Podrida per tot arreu, però sembla que sàpiguen aguantar. I aquí els polítics sembla que no existeixin. Catalunya és independent, a veure quin dia ho reconeix la legalitat vigent.

Potser també ens ho hem de creure els catalans.

T'ho creguis o no, aquí hi ha un idioma que funciona a tots els nivells i hi ha una manera de veure les coses que és el què funciona aquí. Això hi és, no és un residu.

Va escriure "La llibertat, existeix. L'he vista. És a la presó".

Als anys vuitanta vam anar a recitar a la Model uns quants poetes, convidats pel mestre de la presó. Érem poetes a qui no ens coneixia ningú i quan vam entrar a la presó vam veure un públic que no tenia cap inhibició. Què els poden fer? Tancar-los a la presó? Era el públic més espontani, amb reaccions més directes que he vist mai. Quan no els agradava una cosa, et tallaven a mig poema. I quan els agradava, hi ha un entusiasme de cal deu. Des de llavors tenia la idea que la llibertat estava tancada allà. I de fet, això ve de Bakunin, que deia que la llibertat era a l'habitació prohibida de Barba blava.

Com ha viscut el confinament i la pandèmia?

Encara hi som i no sé com petarà. Va semblar que començava de manera esperançada, pensant que podríem canviar-ho tot. Però sembla que els poderosos poden aprofitar-ho per collar-nos encara més.

Encara que estem tancats a casa, deia en algun moment que estàvem a la intempèrie.

És que això ens ha fet adonar que estàvem a la intempèrie, que deia el poeta.

Catalunya és independent, a veure quin dia ho reconeix la legalitat vigent

Enric Casasses Poeta- Sergi Alcazar

S'ha dit de vostè que és transgressor, però, alhora, és un dels autors que millor coneix la tradició.

El transgressor i el marginal ja s'han convertit en tòpic. Tot és transgressor, fins i tot una marca de perfum, i ja no vol dir res. En el terreny de l'art no hi ha fronteres i, per tant, tot és llibertat, no hi ha res a transgredir. Els transgressors són els que imposen normes.

Al llarg de la seva obra s'ha relacionat amb Jacint Verdaguer, amb Juli Vallmitjana, amb Francesc Pujols. Com es relaciona amb la tradició?

Hi ha un punt en què la visió artística d'alguns d'aquests personatges, en un sentit profund, és contemporània. Amb Gaudí, Vallmitjana, Ramon Llull o Giordano Bruno, quan hi entres els trobes a ells i hi estableixes una relació directa amb la seva obra. Entens la persona que hi ha al darrere i és molt bonic. És una idea de contemporaneïtat en un sentit ampli. Ara parlo amb en Gaudí, ara parlo amb la Dolors Miquel.

No creu en la frontera temporal?

Del segle XII, del que més en sabem –o almenys, jo– és dels trobadors. Si el rei d'Anglaterra dominava la Normandia, o el senyor feudal domina tal altra cosa, queda darrere i el que és viu d'allò és la persona que està parlant, el poeta o l'artista. I aquesta és la riquesa que tenim.

Els Assagets són una conversa amb tres amics?

Una cosa que ha anat sortint ara dels Assagets és que són tres autors que m'han influït. No és ben bé cert. Són tres artistes que m'han agradat. No sé si m'ha influït en res Blanch i Reynalt, però m'ha agradat molt. Amics? Sí, a Pagagini li acabo fent una declaració d'amistat al llarg dels segles. Gaudí és més un mestre, és un autor com Ramon Llull. L'altre dia, aprofitant que no hi ha turistes, vaig anar al Park Güell per rellegir-lo.

Diu que el Turó de les Tres Creus del Park Güell va ser un lloc essencial en la seva vida.

Sempre tiro a la prehistòria, al neolític i a imaginar com devia ser aquell món. A les Tres Creus veig el Gaudí com a arquitecte dialogant amb el talaiot i l'arquitectura més antiga que existeix.

En Gaudí deia que l'originalitat era tornar a l'origen...

Gaudí és molt especial. A banda de construir cases, aquí vull destacar-lo com a pensador. La idea de l'originalitat també va lligada amb una altra cosa que deia: "No es tracta de fer coses noves, sinó fer les de sempre però fer-les millor, fer-les bé".

Vostè diu que "construir és filosofar. Realitzar la filosofia amb fets".

Jo en un poema hi puc posar tota la filosofia que vulguis, però un arquitecte la posa en una casa on hi ha de viure gent i s'ha d'aguantar dreta. La responsabilitat és molt gran! L'altre dia algú deia que no encarregaria una cuina a Gaudí, que necessitaria una cosa pràctica. S'equivocava. En Gaudí tenia molt clar el sentit pràctic! Ho pensava tot i té un gran sentit pràctic, més enllà de l'estètica al·lucinant. I no només en Gaudí, en Jujol, en Domènech i Muntaner amb el Palau de la Música...

Que els noucentistes haurien volgut tirar a terra.

Deien que era una mona de Pasqua, sí.

La música és molt present als Assagets. Dedica el primer a Paganini i l'últim a Blanch i Reynalt.

Volia fer un tríptic de música, però pel camí em van encarregar una conferència sobre Gaudí que em va sortir en vers i vaig veure que la cosa aniria així. Dos músics i un arquitecte. El Paganini fa molts anys que el tinc de company, però en Blanch i Reynalt és un descobriment més recent. El vaig conèixer fa uns anys i em vaig fixar en una sardana que es diu Judici final, amb un solo de tiple bestial. Als discs antològics de sardanes –allò d'El disc d'or de la sardana–, sempre hi ha una sardana de Blanch i Reynalt. Fins i que un dia vaig a parar a una que es diu Amb el porró en fresc, que entre el títol i la música va fer que m'hi fiqués. És el text que m'ha quedat més descosit de forma, però si m'hi havia de ficar que sortís com sortís, perquè ho havia de dir.

Diu que la sardana Amb el porro en fred és com un himne.

Faig la distinció d'himne de i himne a una cosa. Amb el porró en fresc és un himne a una forma de viure. De manera de prendre's la vida... amb el porró en fresc.

Ha estat sempre un entusiasta de la sardana...

I això que no he ballat mai cap sardana. Sempre he anat a escoltar-ne. A L'Escala, n'hi havia cada dimecres d'estiu i a la festa major. Durant un temps amb els companys quedàvem a la plaça Sant Jaume que hi havia sardanes el diumenge a la tarda. No hi participàvem però ens quedàvem allà. He anat sempre a les sardanes a escoltar i a mirar els músics, però no he ballat mai.

Què li ha passat a la sardana?

Els puristes l'han convertida en una cosa carrinclona i antiquada. La sardana no és folklore, és una música culta. Totes les sardanes tenen nom i autor i són de finals del segle XIX i, majoritàriament, del segle XX. Dels compositors catalans qui més qui menys ha fet sardanes.

Stravinski va quedar meravellat després d'escoltar Juli Garreta.

I el compositor brasiler Heitor Villa-Lobos després de sentir la cobla va dir que la tenora era un oboè amb un parell de collons!

Per què li interessa Pagagini?

Un dia estava escoltant la ràdio i van posar una peça de música de cambra de Paganini. El valset que vaig escoltar em va enamorar. No era la idea que tenia de Paganini com el boig del violí. Vaig començar a estudiar-lo i em va fascinar el personatge. Al seu moment els músics tots agafaven temes de Paganini, era un músic de primer rengle, però ara els músics el tenen com mal vist i l'únic que li reconeixen són els Capritxos i el Cantabile. Paganini és l'artista romàntic per excel·lència, com ho seria d'una altra manera, Lord Byron.

Intervé a la Biennal del Pensament, amb un manifest poètic.

Sembla que hagi de donar les línies de pensament pels dos anys vinents!

Ja té pensat què dirà?

El text està escrit durant el confinament. I hi faig una cosa sobre l'obra d'art, no entesa com a explicació d'una cosa, sinó com a amulet per convocar i provocar unes forces. La Primavera de Sandro Botticelli, per exemple, què representa? Tot està pensat amb relació a VenusJúpiter: les plantes, els colors, els símbols... El quadre és un amulet per convocar les forces de l'amor (Venus) i la vitalitat (Júpiter).

Ara necessitem aquests amulets. Està escrivint poesia ara mateix?

Em surt alguna cosa, però va com va. Entre això del CCCB i actuacions que tinc preparades no he tingut massa temps. Ara, tinc un llibre d'aquests últims anys que es titula La policia irà de bòlit.

El nus la flor va ser un èxit.

Ha tingut la Lletra d'Or, el Premi de la Crítica, diverses edicions. No m'ho esperava però estic content.

Tot és transgressor, fins i tot una marca de perfum, i ja no vol dir res

Enric Casasses Poeta- Sergi Alcazar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat