Què és un clàssic? És realment un clàssic Yerma de Federico García Lorca? Això es pregunta el director Marc Chornet al llibret de presentació del seu muntatge al Teatre Akadèmia, que va reestrenar-se ahir dimecres 10 de gener en una premier on no hi faltaven ni grans bèsties teatrals com Mario Gas o Àlex Casanovas, ni actors passats al teatre de la política, com el diputat de cultura de la Diputació de Barcelona Juanjo Puigcorbé.

Un clàssic, estaríem d’acord en assenyalar que és aquella obra en la qual, malgrat les paraules antigues hi ressonen els sentiments més profunds de tots els temps, que ens colpeixen com si fossin escrits avui. Així ho escriu el mateix Chornet, quan diu que no seria només el conflicte de Yerma el que seria extrapolable al present, i ens podríem trobar els personatges en el nostre dia a dia –“els vells ens donarien consells que no entenem i el somriure d’un parell de jovenetes ens faria riure quan menys ens ho esperaríem” – perquè, de fet, “Yerma ens resulta molt propera. Molt endins de nosaltres viu Yerma. Una Yerma que té la nostra edat, que lluita per les mateixes il·lusions que tots nosaltres, dia a dia, que s’avergonyeix de les nostres pors”.

Yerma David Ruano (4)

I té raó, perquè a priori, un podria pensar que el drama d’una dona ‘seca’, que no pot concebre fills com és obligació de la dona casada, en el context rural d’una Espanya endarrerida i ancestral, no tindria sentit després de la invenció de la pastilla anticonceptiva, la revolució sexual, la revolta feminista o els bebès in vitro. Ho pensaria fins que recordés de quina manera la societat continua pressionant les parelles que porten massa temps de convivència sense fills –“i els nens, quan?”– i especulen sobre les possibles causes d’aquesta absència, igual que xiuxiuegen les comares de l’època del poeta de Granada; com són jutjades les dones que decideixen lliurement no volen tenir fills o, per contra, quines frustracions tenallen les dones que volen ser mares entre les dificultats de la vida professional i afectiva i el pas, tic-tac, del rellotge biològic.

Yerma David Ruano (13)

Vist així, un nou muntatge de Yerma hauria d’estar obert a noves reescriptures, relectures, readaptacions. D’alguna manera, aquest sembla el punt de partida, sobretot quan l’obra s’inicia amb un despertador matinal de la ràdio, que ens situa al matí del 18 d’agost de 2016 –80è aniversari de l’assassinat de l’autor– en una escena dominada per la presència totèmica del llit matrimonial, on creixeran les vinyes amb fulla i amb fruit, que marcaran el pas inexorable del temps sense l’arribada del fill desitjat. Aviat, però, descobrim que, més enllà del predictor i el mòbil, l’obra transita per una atemporalitat molt lligada als referents del món simbòlic del text original. Lligat a l’aixada, l’arena, l’ovella i les puntes de coixí. D’alguna manera, sembla com si el director hagi sentit un temor reverencial pel llibret de Federico i pel seu món, que no l’ha deixat anar més enllà d’un vestuari propi del camp actual i d’una direcció d’actors que vol allunyar-se tan com pugui de la solemnitat i dramatisme que en deuria fer la Xirgu a l’estrena de l'obra, l’any 1934.

Yerma David Ruano (17)

Malgrat això, la poesia, el doll de metàfores de Lorca flueix d’una manera natural i sense artificis dramàtics, especialment en el cas de la protagonista. Una esplèndida i rotunda Alba José es posa en la pell d’aquesta jove que anhela ser mare per ser dona completa, dona de veritat, tot i estar casada amb un home a qui no estima i que no vol o no pot donar-li el que més desitja, que pensa, de tant en tant, en un altre home que sí que li despertava la passió i amb qui, tal vegada hauria pogut ser mare. Aquesta naturalitat també és notable en el cas dones del poble, les joves –entre elles, Roser Tàpias, desinhibida i allunyada dels papers televisius als que ens té acostumats–, i la vella, en aquest cas una divertida i inspirada Isabel Soriano que és autèntic contrapunt a la joventut del repartiment i l’equip. En aquesta obra essencialment femenina, Martí Salvat i Xavi Torra, els actors que donen vida a Juan i Víctor es mantenen en un segon pla, sense acabar d’arrencar.

Durant l’hora i mitja que dura la funció produïda pel Teatre Akadèmia i el Projecte Ingenu no vam veure una Yerma dels nostres dies, sinó més aviat una posada en escena –bon treball de l’emergent Laura Clos ‘Closca’ en el disseny de l’espai– ben pensada per una lectura clàssica en un espai innovador com és el Teatre Akadèmia, l'antic garatge de la casa on s'allotja. De fet, a voltes és més modern el continent que el contingut.  

Yerma David Ruano (15)