Diria que no s’hi fixa mai ningú, però aquesta columna que llegiu té títol. Es diu «Xuclamel», que és una planta enfiladissa que apareix a moltes novel·les del sud dels Estats Units. El nom ve del nèctar que s’obté de les seves flors, que tenen forma de campana i atrauen els colibrís. El xuclamel fa moltíssima olor i s’arrapa a tot arreu, per això es fa servir per cobrir tanques de jardins i parets de cases, tot i que algunes espècies són invasives i poden destruir el lloc on creixen. Les arrels d’aquesta planta han d’estar a l’ombra, però a les flors els ha de tocar el sol per aguantar bé. 

El xuclamel surt sovint a les novel·les del sudistes perquè és una planta que embafa molt a l’estiu i va molt bé per descriure ambients opressius. Com que fa una olor tan forta, acaba dins el cervell dels personatges i no se la poden treure de sobre. Vaig trobar-la per primera vegada llegint Faulkner, a El soroll i la fúria. Allà simbolitza la nit i l’insomni, perquè un dels personatges associa la seva adolescència angoixant amb l’olor de la flor. 

El xuclamel surt sovint a les novel·les del sudistes perquè és una planta que embafa molt a l’estiu i va molt bé per descriure ambients opressius. Com que fa una olor tan forta, acaba dins el cervell dels personatges i no se la poden treure de sobre

Des d’aquella lectura l’he vist escampada per molts llibres; sempre densa, obsessiva i asfixiant. El xuclamel és una planta que no es cultiva ni es cuida gaire. De fet, és difícil de controlar perquè sobreviu bé a llocs intempestius. A mi sempre m’ha semblat una metàfora de les senyores sudistes, que s’identifiquen amb l’arrelament a la terra i l’esperit salvatge rere l’aspecte inofensiu i bonic. 

Aquests dies llegia Erskine Caldwell (1903 – 1987), un escriptor de Georgia que va vendre milions de llibres. En una de les seves novel·les més famoses, La parcel·la de Déu, el vell protagonista té unes filles que són la seva perdició perquè estan massa vives. “És una llàstima que Déu no sàpiga frenar-se quan crea una dona així – diu el vell – que no sàpiga parar abans que se li escapi de les mans. És el que li ha passat amb ella. Déu no va saber veure quan ja estava bé allò que havia fet. Va seguir i seguir... i ara, ¡mira-la!”. 

A la novel·la, tot és tan cru que no hi ha ni flors ni olors. Caldwell les va substituir per aquestes noies, que creixen sense permís i van imposant terreny maldestrament. El de Caldwell és un univers on la natura pesa més que cap convenció, on no es poden amagar els instints perquè no estan protegits per cap filtre. El protagonista és un home ancestral, que reserva a les seves terres una parcel·la que està destinada a Déu. Si mai surt alguna cosa del tros de terra, la donarà a l’església. No hi cultiva res, però la manté com a ofrena. És la seva manera de dir que no ha oblidat que cal donar les gràcies per estar viu.

Segons aquest personatge, el problema és que algú ens ha jugat una mala passada, perquè Déu ens va posar en cossos d’animals però va voler que ens comportéssim com a persones. “Si un home sent el que és per dintre però fa cas als predicadors – explica – no pot viure com cal. No es poden fer totes dues coses. O viure com ens van crear i sentir el que som per dins, o viure com diuen els predicadors i morir per dins. Les noies ho comprenen i volen viure tal com Déu les va crear; però els nois se’n van per aquí i per allà, escolten i creuen aquestes tonteries, i tornen i proven d’imposar aquesta manera de viure que és contraria a Déu. Déu va crear dones boniques i va crear homes, i amb això n’hi havia prou”. 

Hi ha una diferència abismal entre la literatura de Caldwell i la de Faulkner. El primer està interessat a explicar com funcionen les coses – veu que el xuclamel està descontrolat i ho descriu. El segon, que per alguna cosa és el millor, vol arribar a escriure el fons i les conseqüències d’aquest descontrol. Hi ha un passatge de Faulkner on un noi s’ofega amb l’olor de xuclamel però, si deixa de sentir-la, no pot respirar. D’aquesta ambivalència en surt el seu univers. 

Hi ha un passatge de Faulkner on un noi s’ofega amb l’olor de xuclamel però, si deixa de sentir-la, no pot respirar. D’aquesta ambivalència en surt el seu univers

No en sé gaire de botànica, però no tinc clar si hi ha alguna manera de controlar aquesta planta. El dia que em cansi de llegir sudistes, trucaré a algun expert que m’ho sàpiga explicar.  

Marina Porras
Xuclamel Exposar-se Marina Porras
Marina Porras
Xuclamel El bucle generacional Marina Porras