El vicepresident Junqueras i el conseller Romeva han començat el mes de setembre a Prats de Lluçanès visitant la darrera fossa comuna que s’hi ha obert, en el marc del Pla de Fosses 2017-2018.

Suposo que no cal que ho recordi, però per si hi ha algun despistat, estem parlant de morts de la guerra civil (d'ambdós bàndols) i del franquisme. Persones que van predre la vida ara fa 80 anys i que continuen esperant que algú els doni una sepultura digna.

I això passa mentre al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) es pot veure l’exposició Forensic Architecture. Cap a una estètica investigativa. Forensic Architecture (FA) és una agència creada el 2010 per arquitectes, artistes, periodistes d’investigació i professionals de la imatge, que treballen per aportar proves relacionades amb conflictes armats i lluites polítiques. Fan des de recreacions en 3D fins a anàlisis arquitectòniques o reconstruccions fotogràfiques. I es diuen Forensic Architecture per què de l’arquitectura en treuen el mètode d’investigació i de la ciència forense “la màxima atenció a la materialitat de l’entorn construït”.

El treball FA és impressionant. Cito alguns dels casos que presenten a l’exposició: la reconstrucció virtual d’una presó secreta siriana a partir dels testimonis dels presoners amb l’objectiu de denunciar les tortures del règim de Baixar al-Àssad; han aconseguit identificar l’autor material del tret que va acabar amb la vida d’un jove de Cisjordània després d’analitzar les imatges de càmeres de seguretat i fent comparatives d’àudio del so de les bales; i han denunciat l’ofegament de desenes de refugiats a les costes de Líbia, que van morir per l’incompetència dels organismes internacionals.

L’exposició de FA m’ha recordat la sèrie de tele de forenses americans CSI que va estar de moda fa uns anys (i que encara es pot veure en algun dels infinits canals de la tdt). L’equip de FA ho analitza tot al detall per exposar-ho amb un desplegament tecnològic que et deixa aclaparat.

El punt de partida del seu discurs és l’anomenat “gir forense”, que va començar amb el procés per identificar els desapareguts de les dictadures llatinoamericanes. A partir d’aleshores “les exhumacions forenses de víctimes de guerra han esdevingut un poderós recurs en l’àmbit històric, polític i legal”, afirmen. Al món potser sí, a Catalunya la cosa ha estat una mica diferent.

L’equip de FA ho analitza tot al detall per exposar-ho amb un desplegament tecnològic que et deixa aclaparat

Aquí de fosses i desapareguts en sabem força. Segons dades del Departament d’Afers Exteriors, Relacions Internacionals i Transparència, al territori català hi ha 503 fosses registrades. D’aquestes, 235 estan confirmades i 268 es consideren probables.

Per què aquí ha estat diferent? Doncs per què abans que els historiadors, es van preocupar d’aquest tema creadors i periodistes. Val la pena destacar per exemple, el documental Les fosses del silenci que el 2003 van realitzar Montse Armengou i Ricard Belis per TV3. Així com el treball d’arxiu que l’artista Francesc Abad va elaborar al voltant del Camp de la Bota el 2004, quan Barcelona estava construint el Fòrum de les Cultures al mateix lloc on s’havien executat centenars de persones.  Als historiadors acadèmics els ha costat tractar aquest tema tal i com assenyala Queralt Solé al seu article “Fosses Comunes de la guerra civil espanyola al segle XXI”. Solé, que ara és professora de la Universitat de Barcelona, és una de les poques historiadores que ha fet la tesi doctoral sobre aquesta qüestió. I la va defensar el 2008.

Es van preocupar d’aquest tema creadors i periodistes molt abans que historiadors acadèmics

Durant molts anys, els historiadors de l’acadèmia es consideraven posseïdors únics del coneixement de tot allò relacionat amb el passat. I així ho proclamaven des dels seus púlpits universitaris. Fins al punt que (alguns d’ells) consideraven que els mitjans de comunicació era una mena d’enemics per què pervertien la puresa intel·lectual del coneixement fetn divulgació. Personalment he estat testimoni de l’evolució del gremi des de posicions privilegiades, sobretot durant la meva etapa com a realitzador del programa El Tren de la Història a l’emissora Ona Catalana (al cel sigui). Vam començar les emissions l’any 2000 quan només existia la revista L’Avenç. No hi havia ni Sàpiens, ni Clio, ni l’En Guàrdia de Catalunya Ràdio. Allò era un desert. Afortunadament tot això ha canviat. Goso dir gràcies a les fornades d’historiadors nascuts en democràcia i que es miren el passat sense tants complexos ni apriorismes ideològics com feien alguns dels seus (meus) professors.

El problema d’haver cedit la iniciativa a altres col·lectius (periodistes, artistes, etc.), fa que a vegades als seus treballs perdin la perspectiva històrica. A la mostra del MACBA hi llegireu: “Aquesta exposició arriba en un moment en què les pràctiques de negació, ocultació i propaganda per part de l’Estat han assolit les cotes més elevades”. El text el signen Eyal Weizman i Rosario Güiraldes, que són el director i la comissària de la mostra. Ambdós són arquitectes.

Jo diria que de negació, ocultació i propaganda la història contemporània –per no anar més endarrere- n’és plena. Sense gaire esforç em venen a la memòria la URSS d’Stalin, la Romania de Ceacescu, les dues alemanyes –la nazi i la RDA- i, evidentment, l’Espanya de Franco.

Quina és la diferència? Que al segle XXI els Estats han d’esforçar-se a ocultar determinades operacions per què la ciutadania cada vegada és més conscient dels seus drets. Hi ha una creixent massa crítica entre la població. Sens dubbe més gran que dècades enrere. Evidentment no tota la població és combativa, però hi ha pràctiques de propaganda i negació que ara generen un rebuig total.

No hi ha ni una referència, ni una reflexió sobre el que passa fora de les parets del museu

A Catalunya ho sabem per què ho patim. “En este rincón de España”, com ens va definir Mariano Rajoy a la seva compareixença del passat 30 d’agost, l’Estat fa mans i mànigues per frenar el camí cap a la independència. Intenta desprestigiar institucions (No cal recordar la polèmica a l’entorn dels Mossos, oi?), difamar persones (el fals comte a Suïssa de Xavier Trias, per exemple), no inverteix en infraestructures o asfixia la cultura amb la disminució de l’aportació pressupostària als grans museus catalans, cosa que sap prou bé el MACBA, per cert.

La frase que dóna la benvinguda al visitant a la mostra de FA diu: “Forensic Architecture demostra com l’arquitectura i les seves metodologies es poden utilitzar per posar en evidència els abusos de poder per part dels Estats i les corporacions”.

Ai las! Jo, que sóc un ingenu, m’esperava que a l’exposició hi hauria alguna referència, alguna reflexió, alguna picada d’ullet al que passa fora de les parets del museu. Però no. El MACBA, amb aquelles parets de blanc impol·lut, sembla que sigui la seu d’un laboratori i temen que qualsevol cosa vinguda dels carrers del voltant els contamini. No fos cas que la seva essència tan moderna, tan contemporània, tan internacional acabés corrumpuda. Segurament per això l’únic no-turista a les sales del MACBA era jo.

I per acabar, una abraçada solidària amb els treballaors de l’empresa Ciutat’art que segueixen en vaga per protestar per precarietat laboral que pateixen. Evidentment el seu cas tampoc surt a l’exposició Forensic Architecture tot i que treballen al MACBA.

patufetobertura2
Exposicions David Bowie is not Patufet Xavier Carmaniu