Ara que Girona s'erigeix com a parc temàtic de la pedra vetusta per enorme satisfacció d’instagramers, bloggers i torracolloners, costa imaginar que a principis del segle XX fos una ciutat petita i escarransida, on hi habitaven un grup de creadors que intentaven escapar de la claustrofòbica opressió mental imposada per les muralles.

Els seus noms són de bon recordar per què es compten amb els dits d’una mà: Prudenci Bertrana, Miquel de Palol, Xavier Montsalvatge, Rafael Masó, Carles Rahola… Eren gent tipa de l’anar fent d’una Girona asfixiant, que sortia al mapa per què era capital de província. I com que estaven tips de l’anar fent, feien. Per un moment va semblar que a Girona podien passar coses, però fou un miratge. La mediocritat és covarda i mai vol quedar en evidència, per això qualsevol projecte de revista, de diari o d’associació que impulsaven acabava anant riu avall.

Prudenci Bertrana, Miquel de Palol, Xavier Montsalvatge, Rafael Masó, Carles Rahola… Eren gent tipa de l’anar fent d’una Girona asfixiant, que sortia al mapa per què era capital de província

Un dels secundaris de luxe d’aquest capítol de la història cultural catalana que, de tant poc estudiat i explicat sembla llegenda, va ser l’escultor Fidel Aguilar. Només va viure 22 anys però van ser tan fructífers que ell sol, un segle després de la seva mort, és capaç d’omplir la Casa Pastors de Girona.

On coi és la Casa Pastors?

Si no sou de Girona i no sabeu on és el casalot en qüestió no us preocupeu. És normal. Però és més que possible que les vostres anques hi hagin estat en contacte, per què és just als peus de les escales de la Catedral. I tot bon turista que vulgui retratar la Seu s’hi recolza per aconseguir engolir el campanar sencer amb el mòbil, la tauleta, la càmera o el que sigui…

Fins el 2013, i durant quaranta anys, la Casa Pastors havia acollit l’Audiència Provincial. Després d’un temps de dubtes, recentment s’ha anunciat que esdevindrà part del Museu d’Art de Girona. Alegria! Felicitacions! Encaixades! I sobretot que en parli la premsa! Ara ja ningú recorda que abans que la crisi arrasés el món cultural, Girona volia construir un Museu d’Art Contemporani nou de trinca. Però, ai las! Allò era “abans de la crisi” (nota de l’autor: pronunciïs igual que els nostres avis deien “abans de la guerra”).

En aquest impàs de si és no és, la Casa Pastors ha acollit algunes exposicions mig furtívoles, com l’actual “Un meteorit fugaç: Fidel Aguilar (1894-1917)”, inaugurada al maig aprofitant que la ciutat és assaltada per desenes de milers de persones impel·lides pel desig irrefrenable de respirar el pol·len de “Girona, Temps de Flors”. I certament, la pensada va ser bona per què davant de la Casa Pastors hi havia una gentada de por. Això sí, de cul a Fidel Aguilar, per què tothom badava amb la instal·lació floral que hi havia a les escales de la Catedral sense parar esment a la mostra dedicada a l’escultor. I és una llàstima per què la seva comissària, Eva Vàzquez, ha realitzat una tasca colossal.

Vàzquez és una de les periodistes culturals més rellevants del país. I ho és per què va passar per la facultat de Lletres per cursar Història de l’Art. Això li dóna aquesta capacitat tan poc habitual de conjugar el rigor amb la divulgació. Vaja que no tracta la gent com si la ciutadania fos idiota, tendència massa habitual en bona part del periodisme, especialment l’audiovisual.

fidelaguilar

Imploració, de Fidel Aguilar

Confesso que després de visitar l’exposició he quedat impressionat. Jo, que sóc gironí d’origen, sabia qui va ser Fidel Aguilar i en coneixia mitjana dotzena d’obres: algunes escultures i exl-ibris. Sempre m’ha agradat la manera que tenia de representar la feminitat, que de tant armoniosa i serena, esdevé eterna. Ara, gràcies a la feina d’Eva Vàzquez, he descobert qui era l’artista Fidel Aguilar i per què cal reivindicar-lo.

Un dels problemes de Girona és que poua en el passat per embriagar-se amb un elixir de nostàlgia que ho xopa tot d’un cofoïsme localista que no aporta res. Vàzquez està immunitzada contra aquest dolç verí i ha fet una cosa extraordinària: aporta nou coneixement sobre una etapa interessantíssima de Girona, per què encara que el clixé digui que a la ciutat de l’Onyar tot eren capellans, monges i convents la realitat del primer terç del segle XX era molt més polièdrica i acolorida. De no haver estat així, Fidel Aguilar no hauria existit mai.

Un dels problemes de Girona és que poua en el passat per embriagar-se amb un elixir de nostàlgia que ho xopa tot d’un cofoïsme localista que no aporta res

Entre 1913 i 1917, un grup encapçalat per l’arquitecte Rafael Masó va intentar que els aires noucentistes arribessin a Girona a través, sobretot, de l’associació Athenea, que organitzava els recitals musicals i les exposicions més interessants de la ciutat. Masó era més gran que Aguilar i va vetllar pel desenvolupament artístic del jove creador, que sovint rebia encàrrecs per il·lustrar programes de mà i cartells de les activitats d’Atehenea, i d’aquesta manera podia mantenir-se com a artista.

Gràcies a Vàzquez ara sabem que Aguilar va treballar molt. Moltíssim. Les més de 300 peces –entre dibuixos, escultures, ex-libris i gravats- ens presenten un artista amb un potencial extraordinari que la mort prematura no va permetre consolidar, que estava pendent de les darreres tendències de l’art europeu i que somniava en fer-se un nom a l’escena artística catalana.

Les obres que configuren el discurs expositiu estan col·locades a la planta noble de la Casa Pastors, al llarg de les sales i els passadissos que abans eren despatxos de magistrats i dependències de la judicatura espanyola. Sembla que d’un moment a l’altre els professionals de la cosa legal hagin de tornar a aparèixer. Per què us en feu una idea, a la sala on se celebraven els judicis encara es conserva la tarima on s’asseien el jutge, la fiscalia i la defensa. Fa ben bé la sensació que l’exposició és allà per què l’edifici els havia quedat buit i no sabien què fer-hi: “munte’m-hi alguna cosa cultural, que això sempre queda bé”, deuria dir algú. L’art té l’habilitat d’endolcir la cara del poder.

Però ja està bé que sigui així. Al capdavall el que interessa és que la Casa Pastors tingui la façana neta per què els turistes no s’embrutin el cul quan retraten la Catedral. No importa gaire si a l’exposició hi va gent, ni de desitjar que la feinada de la comissària faci pòsit per què la ciutat elabori un discurs cultural propi. El que compta són els percentatges d’ocupació turística i les vegades que la #Catedral de #Girona apareix a l’Instagram. 

patufetobertura2
Exposicions David Bowie is not Patufet Xavier Carmaniu
lluis puig
Política cultura Lluís Puig, nou conseller de cultura La Llança