Vivian Gornick va créixer al Bronx en un edifici ple de dones que compensaven cada existència miserable amb hores i hores de vida en comú. Seien al celobert, al replà, a les cases, s'explicaven drames o mentides i de vegades s'ajudaven i altres s'acabaven d'enfonsar. Això ens diu a les seves memòries, Vincles ferotges, que són del 1987 i que acaba de publicar per primer cop en català L'Altra editorial.

Gornick passava els dies entre una viuda orgullosa i una dona perduda que practicava sexe a tothora per maltractar senyors enamorats. La primera era la seva mare, que va començar a viure quan va perdre el marit, perquè així podia despertar la compassió de la gent i desplegar-se en el seu estat natural —que era el dolor autojustificatori.  

La segona era la Nettie, una veïna que li donava vestits ajustats i li explicava com tractar senyors amb un càlcul exacte. ¿Com vendre'ns lo mínim per obtenir el màxim favor dels homes, que són tots escòria però que els necessitem?, l'educa, i a mesura que s'apropa a Nettie, Vivian va notant la gelosia i els menyspreus de la seva mare.

Però la gràcia de totes aquestes històries és que abasten més del que llegim. I això és per la gran comprensió de l'autora cap als personatges. Gornick s'allunya de les escenes, es mira aquella mare xantatgista, aquella amiga ressentida, explora la prehistòria de les seves reaccions, que només són superfície, i ho explica amb mala llet però amb amor. Costa, trobar bones autores magnànimes.

Gornick es mira aquella mare xantatgista i aquella amiga ressentida, explora la prehistòria de les seves reaccions i ho explica amb mala llet però amb amor

'M'he adonat que quan una dona no pot engegar un home a la merda, sovint es torna boja', li fa dir a la seva mare. I així ens explica que les persones no som això o allò sense més, que sempre som en funció del lloc on ens trobem, i que cal estar atents per no convertir-nos en la pitjor versió de nosaltres.

Pels menyspreus de la mare entén que el valor dels nostres talents sol estar en funció del valor personal que mereixem. I entén, i això és el més valuós de les memòries, el pes relatiu dels discursos que fem. Jo també he vist divorcis d'integristes catòlics que anys enrere em clavaven enormes pallisses morals sobre el matrimoni. I he vist grans cínics perdent temps i salut en amors sense cap ni peus. I què? Què importa, el que diem?

Ho diu Sandor Márai i ho explica bé Vivian Gornick: les preguntes més importants —qui ets? què has estimat? a què has estat fidel? on vas ser valent i on covard?— sempre les responem amb la pròpia vida.