La vida, els silencis, el dolor. Les obres de Txèkhov són retaules de vida on se’ns presenta l’ésser humà amb tota la seva complexitat. Per això, va tenir molts problemes per trobar actors que s’allunyessin de la típica interpretació dels drames burgesos del segle XIX. Actors capaços de mostrar-nos un ésser humà damunt l’escena i no un personatge, actors que traspuïn veritat, que parlin en silenci. Irene Escolar, Gonzalo Cunill, Ariadna Gil i Luis Bermejo no només són capaços d’això: aconsegueixin que fins i tot sembli fàcil. Molta veritat en pocs metres quadrats.

Vania/Festival Grec

I poques vegades un director és capaç de llegir tan bé un Txèkhov com ho ha fet Àlex Rigola. L’ha reduït sense simplificar, l’ha destil·lat fins a extreure’n tota l’essència. Pel camí, el professor s’ha convertit en un dibuix del Tornasol d’Hergé, en una presència invisible que es mor. Però no importa. No importa perquè Àstrov, Elena, Vània i Sonia es miren i ens miren amb els ulls il·luminats, es parlen i ens parlen. Saben i sabem que se’ls hi ha escapat la vida. És impossible no emocionar-se, no contagiar-se de melancolia, no abraçar-los. La veu greu i la mirada que t’atrapa i et destrossa de Gonzalo Cunill (un dels millors del país, no em cansaré mai de dir-ho), el somriure trist d’Ariadna Gil, els ulls brillants i inquietants de Luis Bermejo i la delicadesa i la llum (quina llum!) d’Irene Escolar. Tots tenen tanta veritat i els sentiments estan tan despullats que fins i tot sembla que parlin per primera vegada. Les màscares han caigut i l’espectador comença a preguntar-se quin és el seu paper. I és aquí on es forma un nou diàleg, un nou codi, entre intèrpret i públic.

Fa temps que Rigola busca un nou llenguatge que, entre d’altres coses, consisteix en trobar la veritat a escena. Perquè, com deia Federico García Lorca, “hay que destruir el teatro o vivir en el teatro, no vale silbar desde las ventanas”. Una de les primeres pedres d’aquest nou camí va ser, probablement, El policía de las ratas de Roberto Bolaño però el veritable canvi va arribar amb Ivànov on els actors es dèien pel seu nom i sortien vestits com van habitualment. Trencaven amb el personatge. El Who is me: Pasolini va suposar un altre pas endavant: aquí va situar públic (només 25 persones) i intèrpret (Gonzalo Cunill) en una caixa de fusta. La relació entre els dos, qüestionada de nou.

Vania/Festival Grec

És massa agosarat dir que Àlex Rigola ha trobat l’impossible, però aquest Vania probablement marcarà un abans i un després. Jo, com a mínim, el recordaré durant anys. Encara l’he de pair, encara l’he de plorar i encara l’he de recordar però no exagero si dic que he vist un dels millors espectacles de la meva vida.

DSC 0074