L’escriptor nord-americà James Salter ens ha explicat molt bé el tedi que acompanya el materialisme, l’apatia hipnòtica que provoca tenir una vida que es redueix a centrar-se en les coses que tens. Salter diu que quan vius sense ideals les coses t’acaben xuclant l’esperit. Les conseqüències d’aquest materialisme banal les ha entès perfectament l’escriptor irlandès Bernard MacLaverty i les ha explicat a la seva novel·la Vacances d’hivern. Aquest és un llibre sobre el desgast de l’amor amb el pas del temps, i el no res que acompanya una vida sense propòsit.

La novel·la descriu, d’una manera freda i descriptiva, les dues opcions que tenim els homes i les dones quan no som joves: elevar-nos o autodestruir-nos. Ho explica a partir de la història d’una parella de seixanta i pocs anys que se’n van a passar un cap de setmana llarg de vacances a Amsterdam. La Stella i el Gerry són un matrimoni absolutament normal. Fa unes quantes dècades que estan casats, s’entenen i es porten bé, amb la convivència benestant que acompanya saber-ho tot l’un de l’altre. Estan una mica cansats de viure, però no tenen amants ni aventures, no són uns insatisfets. Són vells i l’amor sexual, l’impuls de buscar alguna altra cosa, no és entre les seves prioritats. 

Les esquerdes que hi ha entre aquest matrimoni són poc agressives, però no per això menys profundes. La Stella està cansada de l’alcoholisme del seu marit i busca en la religió una via d’elevació espiritual. Està pensant de deixar-lo – més per cansament que per ganes – i es vol dedicar a ser una mena de monja secular, perquè sent que entregant-se a l’església podrà omplir de sentit la seva vida. El Gerry, el marit, té un problema amb l’alcohol, però de la manera que el té la gent educada. Beu d’amagat, fa malabarismes per tenir sempre una ampolla de whisky a mà. No beu compulsivament, sinó de manera sostinguda, per entumir-se i deslligar-se de la realitat. Quan beu, tot li queda més lluny i li pesa menys. Tots dos, a la seva manera, busquen una via d’escapament per alleujar el no res que veuen que els espera i els atrapa. Cap dels dos veu motius prou forts com per ser feliços, però també saben que són uns privilegiats i que pitjor seria morir-se. 

No sabria dir què m’ha agradat exactament d’aquesta novel·la impersonal i llisa com l’habitació d’hotel en què s’allotja el matrimoni durant l’escapada. Potser ha estat el ritme suau de la rutina, tan ben estampat en aquest llibre, aquest anar fent vital que caracteritza la vida de la major part dels humans del primer món. He gaudit amb les seves passejades innòcues per la ciutat, amb la monotonia d’unes converses que tenen molt més passat que futur. “¿Com era que les coses de la seva vida s’havien acumulat d’aquesta manera?”, pregunta el narrador parlant de l’Stella. L’autor sap que aquesta pregunta només es pot contestar amb una vida plena de coses que no mereixen ser explicades perquè no són prou interessants. 

La novel·la acaba amb una invitació matrimonial a seguir-ho intentant, a sortir de la buidor per tornar a caure en l’amor, una mica perquè així es viu millor i una mica perquè això és millor que el no res. No és que sigui engrescador, però és el que hi ha, sembla dir-nos MacLaverty. Elevar-se o destruir-se. ‘Vacances d’hivern’ és una lluita, freda i apàtica, contra el buit que tots duem a dintre. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat