[Heather, Absolutament Ella. Matthew Weiner. Traducció de Yannick Garcia. Editorial Empúries]

Matthew Weiner diu que l’origen d’aquest llibre ve d’un dia que va veure una adolescent entrant en un edifici en obres mentre un obrer la mirava obsessivament. “Vaig escriure una frase – diu Weiner – ¿què passaria si el seu pare ho veiés?” –. La intenció no és dolenta i la idea tampoc, si no fos que ens passa a tots cada dia. Tothom que té una mica de sensibilitat troba milers d’imatges que li fan pensar una frase que seria un gran projecte de novel·la. Gràcies als déus i al fet que escriure costa molt, no tothom comença un llibre enlluernat pel que li sembla una bona intuïció.

És cert que aquesta novel·la estava abocada a decebre’ns perquè el currículum del seu autor posava el llistó molt amunt. No sé què ha fet que Weiner vulgui debutar en literatura als seus 50 anys després d’atribuir-se el mèrit de crear i escriure una sèrie com Mad Men, però s’ho hagués pogut estalviar. Tot i així reconec, i no és anecdòtic, que m’he entretingut bastant llegint les 120 pàgines d’aquest relat; que sembla el primer esbós d’un projecte que podia haver crescut i millorat molt.

Aquesta novel·la estava abocada a decebre’ns perquè el currículum del seu autor posava el llistó molt amunt.

Amb una prosa neta, pulcra, d’adjectius calculats on s’hi nota una mica massa la reescriptura, Weiner descriu la història d’un matrimoni avorrit de classe mitjana alta. Ell es dedica a invertir, ella fa veure que treballa al sector editorial. El naixement de la seva filla preciosa i llestíssima obre una escletxa entre la parella. La mare aboca tota la vida a la nena i viu a través d’ella, i el pare va perdent el seu lloc perquè no troba la manera d’encaixar amb una sense distanciar-se de l’altra.

El plantejament és banal però interessant alhora, perquè l’autor hi apunta els temes que com a guionista domina bé: la família, l’encaix de la feina amb la vida quotidiana o la banalitat de la classe mitjana en la societat de consum. Les primeres 20 pàgines – les millors del llibre – són un miratge perquè sembla que Weiner ha trobat el to. Com que la creació d’expectatives és un dels forts de l’autor, quan presenta els personatges i projecta totes les possibilitats de la vida d’aquesta família sembla que estigui creant un escenari sòlid per sostenir la història.

Però a mig llibre, excessivament marcat per l’herència de la novel·la negra – se li noten massa les influències mal païdes –, Weiner creu que ha d’instal·lar un conflicte, i és aquí on tot s’embolica. Un noi pobre de família desestructurada apareix com a element disruptor i entra a la vida d’aquesta família perfecta amb l’amenaça ­­– implícita, aquesta és la gràcia – de trencar-la d’una manera violenta.

A mig llibre, excessivament marcat per l’herència de la novel·la negra – se li noten massa les influències mal païdes –, Weiner creu que ha d’instal·lar un conflicte, i és aquí on tot s’embolica

La novel·la gira i es converteix en un thriller, i s’ha de reconèixer que aguanta força bé la tensió. El problema és que veiem com el relat es va dispersant i desfent, com uns personatges inicialment ben perfilats acaben caricaturitzats; i com l’autor vol abastar massa per acabar sense resoldre res del tot bé. És una llàstima, perquè Weiner és molt bo construint escenaris i personatges, i el que podria ser una bona novel·la ha quedat a mig camí com un simple intent ple de bones intencions.

Diu John Cheever que l’art és el triomf sobre el caos i que només aconseguirem triomfar sabent molt bé allò que triem per explicar. “En un món que canvia més ràpid del que podem percebre – explica Cheever – hi ha sempre el perill que els nostres poders de selecció siguin equivocats i triem malament, i que la nostra visió quedi en no res”. Com que parlem d’un home que començava cada temporada de Mad Men llegint al seu equip el pròleg de Cheever als seus contes, esperàvem que vingués amb la lliçó apresa de casa.

 

Marina Porras
Xuclamel #TimesUp per a tothom Marina Porras
Marina Porras
Opinió Les dones i els dies Marina Porras