Avui faig anys i certa edat ja crema. Gasto més de quatre dècades de vida i puc dir que, des de fa vint anys, sempre he fet més o menys el que m’ha donat la gana. He procurat, naturalment, no fer mal a ningú amb les meves decisions de psiconauta. La literatura i l’art en general sovint han substituït de manera eficaç la passió que no sempre he pogut dur a terme fora de la pàgina. Sublimar, se’n diu. En una època d’autocensura com la que vivim, he mirat de no tallar-me un pèl alhora de dir el que penso. “Si no t’està bé, tanca la porta per fora”, resumint. Amb els anys he après a dir que no sense haver de justificar tothora la meva determinació. Visc en un carpe diem temperat, sense escarafalls però també sense imposicions. No em considero egoista, però sí batalladora dialèctica i vivaç. No em resigno fàcilment. No acato imbecil·litats. La mediocritat em fa perbocar.

Visc en un carpe diem temperat, sense escarafalls però també sense imposicions. No em considero egoista, però sí batalladora dialèctica i vivaç. No em resigno fàcilment. No acato imbecil·litats. La mediocritat em fa perbocar.

Com a crítica, he volgut ser implacable, sincera i analista. Com a novel·lista, he adaptat l’estil al meu estat anímic i he anat falcant ales als meus textos per tal que volessin cada vegada més a prop de la claredat. Com a traductora, m’he metamorfosejat en l’autor original i li he fet l’amor a la meva llengua sense trair el text matriu. En resum, com a professional de l’escriptura he abandonat el barroquisme i la pedanteria però sobretot he escanyat la vanitat, desaprenent tot el que creia saber, per estar en disposició de poder crear de veritat i sense collonades. La insubstancialitat repugnant de molts relats actuals m’ha fet veure què no volia fer. L’ego desmesurat d’alguns escriptors m’ha deixat claríssim qui no volia ser. Respecto el lector com em respecto a mi mateixa, que és bastantet. Com a catalana, faig coses, i procuro fer-les totes amb una estima quasi sagrada i el grau de perfecció de què sóc capaç.

com a professional de l’escriptura he abandonat el barroquisme i la pedanteria però sobretot he escanyat la vanitat, desaprenent tot el que creia saber, per estar en disposició de poder crear de veritat i sense collonades

Al començament dels començaments, a casa meva –científics fins al moll de l’os– dubtaven del meu projecte, de l’objectiu vital que jo identificava amb un somni que encara no havia somniat mai. De mica en mica, suposo que han anat veient que no sabria dedicar-me a res més, que malgrat haver pensat un ofici ben diferent per a mi sóc jo qui he triat l’escriptura com un bàlsam on rebolcar-me, com un substitut a la realitat deficient, com una nansa d’acer per no enfollir malgrat les hòsties que m’ha etzibat la vida. Als quatre anys ja escrivia al dietari cada tarda. Podria comptar amb els dits d’una mà i mitja els dies de la meva vida en què no he escrit res: estava ingressada a l’hospital. Mai no faré part del deure entès com allò que fa la majoria. A mi em mou l’amor, el desig de fer, l’emoció, la incontinència, la fal·lera, l’enyor que em dispara, la necessitat de botir el bagatge per no desinflar el cervell. L’harmonia de la contradicció. La llibertat. La seducció. No coneixeré mai el “circuit tancat” de la rutina que, com jo, també abomina Santi Balmes en els seus llibres, ni permetré que l’estabilitat em desestabilitzi. En línies generals, em caic bé.