Encara no s'ha fet el fosc final a la nova producció de Turandot de Giacomo Puccini, i el públic del Liceu esclata en una ovació intensa que sembla demostrar que la creació de Franc Aleu ha estat del seu grat. I jo no puc evitar de pensar en les llums i ombres d'aquesta producció i amb els moments dolços i els entrebancs de la representació. Miraré d'aclarir-ho. 

Turandot. Antoni Bofill. Gran Teatre del Liceu

D'una banda, Aleu proposa una lectura del llibret de caire futurista: tots els ciutadans del poble, igual que Calaf a partir d'un cert moment, viuen en una realitat virtual comandada per l'emperador Altoum (Chris Merritt), un personatge estàtic l'únic atribut del qual ha de ser el gran volum de veu, gairebé de tro celestial, que en aquest cas no té. Aquesta realitat paral·lela és ben clara gràcies a les ulleres que els súbdits porten posades durant tota l'estona.

En canvi, Timur, Liù (i Calaf fins a un cert moment) no en porten, la qual cosa fa pensar que provenen d'un altre món, potser l'analògic. Alhora, la princesa Turandot viu dins d'un sarcòfag piramidal custodiat pel seu pare, aliena a la bondat de l'amor, gèlida per obligació, i serà Calaf qui, després d'haver superat els tres enigmes, s'atreveixi a arrabassar-li la diadema virtual que la manté obnubilada. I ella descobrirà l'amor. Però no per Calaf, el príncep desconegut, sinó per la humanitat en general. ¿i potser per Liù en particular, vista la darrera escena?

Turandot. Antoni Bofill. Gran Teatre del Liceu

D'entrada, aquests canvis no em molesten, perquè la lectura s'aguanta, però desdibuixa fins a nivells alarmants la psicologia d'uns personatges que, en aquesta producció, esdevenen ombres del que havia projectat Puccini. Alhora, tinc la sensació que la bellesa hipnòtica de les projeccions ideades pel mateix Aleu a vegades despista en l'evolució de la història, o no esdevenen imprescindibles per entendre allò que passa a l'escenari. Això comporta el risc de creure que acaba essent més important l'embolcall que el farciment quan, al meu entendre, l'escenografia (sigui del tipus que sigui) sempre ha d'estar al servei del llibret i la música, perquè ha de ser un mitjà per aconseguir alguna cosa, i no pas mai un objectiu en sí mateix. L'exemple més recent és el videomàping de la Rodelinda de fa uns mesos: videoprojecció al servei d'una història.

Alhora, l'estatisme inherent al llibret esdevé encara més clar en aquesta nova producció, que té escenes que són veritables quadres pictòrics en què l'únic interès és el cant i la videoprojecció. Més enllà d'això, però, tant el disseny de llums com de vestuari ajuden a crear aquesta atmosfera futurista, com de ciborgs (el cas dels tres ministres és evident), que esdevé fascinant. Les grans estructures mòbils de l'escenografia també permeten la creació de diverses ambientacions amb molt d'encert. 

Turandot. Antoni Bofill. Gran Teatre del Liceu

En el terreny de la representació, van haver-hi moments d'una gran bellesa amb d'altres que es van superar amb penes i treballs. És per tothom sabut que el millor dia per veure una òpera és la darrera funció, quan els nervis de l'estrena no passen factura i quan el rodatge de la producció ha embastat les seves parts i tot s'ha posat a lloc. Però si s'assisteix a l'estrena cal valorar allò que es veu. I ahir al vespre vam comprovar que el repartiment, que d'entrada semblava una aposta segura, complia amb les expectatives.

Ermonela Jaho (Liù) va guanyar-se el públic amb una interpretació bonica, tècnicament impecable (quin apianament a la veu en els aguts!), tot i que un pel freda en la primera ària. La prudència també va ser visible en l'evolució del cant d'Iréne Theorin (Turandot), a qui molts volíem veure en aquest rol. Les seves primeres intervencions van ser pulcres, però -per sort- va guanyar volada al tercer acte, durant el qual va lluir tot el seu potencial: el cant intens i potent d'una veu d'aguts magnífics, si bé un xic opaca en el registre greu. Tant el mandarí (Michael Borth) com els tres ministres (Toni Marsol, Francisco Vas i Mikeldi Atxalandabaso) també van cantar amb encert i decisió les seves respectives parts. Jorge de León (Calaf) és un exemple de cant estentori, voluminós, potser poc matisat però suficientment robust per superar la massa orquestral, que no és poca, perquè Turandot és una obra grandiosa.

Turandot. Antoni Bofill. Gran Teatre del Liceu

Ara bé, també val la pena dir que en alguns tutti l'orquestra tapava la veu dels cantants, quelcom que caldria ajustar durant les properes representacions, juntament amb l'embastament entre el cor i l'orquestra, que tant al primer acte com a l'escena final no acabaven d'anar a la una, quelcom que podria semblar un detall però que, ben mirat, és d'una importància cabdal. Malgrat tot, Josep Pons va portar la batuta amb decisió i va treure el màxim suc d'una partitura que, ben llegida, és plena d'atmosferes i matisos fascinants, veritables indicadors de la gran saviesa musical d'un dels millors compositors de tots els temps: Giacomo Puccini.