Novel·les (I). Francesc Trabal. Quaderns Crema

Com sap molt bé qui ha passat més de dos minuts a Twitter, a casa nostra l’humor es fa servir com a arma de defensa o com a via d’escapament. S’utilitza per treure importància a les coses que en tenen i per agafar una distància que faci l’ambient més respirable. Els anglesos ens van ensenyar que l’humor ben fet és civilització, però per aquí costa que la cosa no es torci de manera grotesca.

Parlant de les novel·les de Francesc Trabal, el crític Armand Obiols va dir que l’art del còmic consisteix a no contar-nos massa coses seves, que s’ho havia de fer venir bé per no enganxar-nos per la part emocional. Segons Obiols, la força còmica d’un personatge desapareix mecànicament quan hi flairem l’home i, per tant, l’humorista ha de saber molt bé el grau d’intimitat que exposa.

Vol dir que si l’escriptor s’allunya massa dels personatges quedarà caricaturesc; si s’hi apropa massa, ens hi implicarem i ens deixaran de fer gràcia. El d’Obiols és un d’aquests cervells que devia ser molt bonic de veure funcionar, no només pels resultats sinó per la sofisticació del mecanisme.

A les seves novel·les, Trabal aspirava a un humor que aconseguís enfotre-se’n del seu món amb ironia sense reduir-lo a la paròdia ridícula

A les seves novel·les, Trabal aspirava a un humor que aconseguís enfotre-se’n del seu món amb ironia sense reduir-lo a la paròdia ridícula. Amb els seus personatges, claríssims estereotips d’antiheroi, Trabal sembla burlar-se d’aquella cita famosa d’Scott Fitzgerald que diu “ensenya’m un heroi i t’escriuré una tragèdia”. A la seva obra tot intent de grandesa queda negat, menys quan s’apropa a la tragèdia, que aleshores ens trobem un humor amarg i enfosquit.

A la novel·la ‘Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon’, el protagonista es lamenta de la seva existència vulgaríssima a partir d’un enamorament amb una cambrera que li marca la vida. De jove, Càrol – l’home en qüestió – s’havia trobat sol davant la seva sexualitat torturada i estranya, i com que no tenia ningú al voltant que tingués prou educació o ànima per entendre les seves penes, es desfogava intentant redimir prostitutes.

Càrol es casa molt jove perquè l’ambient pobre de relacions de casa seva el fa desficiar-se per la primera noia que té a l’abast. Una nit es desperta pensant si allò que té és realment l’amor, i des d’aquell dia el dubte no l’abandona. Quan es troba atrapat abans d’hora en una vida convencional, es consola amb un affair amb la criada, que interpretarà com una història d’amor atroç. El que per a tots els burgesos és un passatemps, per a ell serà un intent de salvar-se. “El sol que entrava per la finestra semblava riure’s de mi”, li escriu quan l’enamorada ha de marxar perquè han descobert l’adulteri.

Les novel·les de Trabal sempre funcionen així: quan s’apropa massa a les coses, se’n distancia amb estirabots còmics. Quan aspirem a sentir llàstima pel pobre home, acabem rient d’un senyor tan lamentable que fins i tot la natura se’n burla. Trabal castiga aquest senyor amb el ridícul perquè l’única excusa que ha trobat per fer veure que era viu és un enamorament de sainet.

La gràcia de Trabal ve dels moments delirants fora de to; com quan el protagonista es deprimeix perquè han enviat la querida a un convent i fa una col·lecció de cactus, o quan explica que la nit de noces la seva dona va vomitar perquè se li havia posat malament el formatge

La gràcia de Trabal ve dels moments delirants fora de to; com quan el protagonista es deprimeix perquè han enviat la querida a un convent i fa una col·lecció de cactus, o quan explica que la nit de noces la seva dona va vomitar perquè se li havia posat malament el formatge.

Però em sembla que, de vegades, Trabal salva com a home el que no sap salvar com a escriptor. A la meitat de ‘Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon’, l’autor hi col·loca un joc metaliterari. Es fa aparèixer a ell mateix com a autor i escriu una escena on li explica a un amic que no sap com acabar la novel·la. Els dos parlen i es mofen de la vida del protagonista, i reflexionen sobre com continuar l’obra.

Creant aquesta relació irònica entre l’escriptor i el narrador, Trabal se’n fot d’ell mateix i alhora es cobreix les espatlles – és aquest descans que sents quan no t’has de prendre seriosament a tu mateix. Trabal s’encarrega que els lectors sapiguem que dubta de la seva obra i de les seves decisions. És un gest còmic i efectista, i funciona, però alhora l’ajuda a no exposar-se. També és un gest que ensenya una actitud crítica contra la idea de novel·la i tot el que representa. És el joc de punt de fuga de l’humor, i és l’aposta de Trabal: tot és escenari i panorama, els personatges són objectes que serveixen a la farsa; i ell juga a fer les coses grotesques portant-les fins a l’extrem.

Llegir Trabal és llegir literatura civilitzada feta des d’un món estret i vulgar, habitat per gent estrafeta i petita

Llegir Trabal és llegir literatura civilitzada feta des d’un món estret i vulgar, habitat per gent estrafeta i petita. Com que l’entorn és grotesc, els personatges han d’actuar d’acord amb aquest entorn, no tenen manera de créixer. No és tant que ells siguin vulgars, sinó que el que els envolta està construït per a empetitir-ho tot.

Com diu Obiols, el mèrit de Trabal és que ataca sempre les coses en plena massa vital, i no en episodis concrets ni en escenes aïllades, com faria l’humorista de carrer. “El seu és un món sense compensacions – segueix el crític – i ell ha reaccionat com els pistolers: d’una manera enèrgica i mortal”.

Trabal va salvar lo seu gràcies a un talent enorme per a escriure ­– és un prosista magnífic – i unes intuïcions genials. Em temo que no tothom tindrà aquesta sort, i que cal vigilar que l’humor que ens serveix per escapar i amagar-nos no ens acabi empetitint com als personatges de Trabal. Ni que sigui per poder dir que, almenys en literatura, no hem comès sempre els mateixos errors.  

Marina Porras
Xuclamel #TimesUp per a tothom Marina Porras
Marina Porras
Xuclamel Un debut fallit Marina Porras